Queda poc menys d’una setmana per poder visitar l’exposició Campañà: l’estètica de la modernitat mecànica, però encara podrem gaudir de La guerra infinita, al MNAC. Les dues mostres són l’homenatge que Barcelona ha rendit al fotògraf Antoni Campañà (1906-1989), cronista d’un convuls segle XX que va incloure la tragèdia d’una Guerra Civil que va voler oblidar i va sepultar en una caixa vermella de cartró durant 70 anys, fins que la va retrobar el seu net.
L’exposició de Casa Seat es mantindrà oberta fins dimarts que ve i, a través de l’objectiu de Campañà, ofereix un viatge a través de l’estètica i les formes dels automòbils Seat. El fotògraf va dedicar mig segle a retratar l’evolució del cotxe. D’aquest treball, el nou espai cultural de Diagonal amb Passeig de Gràcia exposa 237 fotografies, la majoria en un magnífic i enyorat blanc i negre. El mateix fotògraf apareix en diverses imatges, entre les quals destaca una al costat d’un Seat 600 restaurat. Campañà no només va immortalitzar les imatges publicitàries més icòniques de la marca, sinó que a través d’elles va retratar també l’evolució d’un país cap a la modernitat urbana.
La mostra del MNAC ofereix la Barcelona més tràgica, la de la guerra, que Campañà va plasmar en tot el seu horror. La guerra infinita es podrà visitar fins al 18 de juliol. El fotògraf va viure la contesa amb la seva Leica a la mà, enfocant escenes de la vida quotidiana d’aquells anys, però també de la mort i la destrucció. Al final, l’exposició és un esquinçament que transmet l’angoixa viscuda pel propi autor.
Tot el conjunt de fotografies, inèdites fins al moment, té un valor documental enorme, que s’amplifica amb la seva història gairebé de llegenda. Campañà, després de retratar aquella crua realitat, la va voler oblidar, com si no hagués existit mai. Va tancar els negatius amb milers d’imatges en una caixa vermella de cartró en què va escriure copias i la va dipositar al garatge de casa seva a Sant Cugat. Va passar pàgina dels bombardejos i la fam, i va tornar a centrar-se en els cotxes, els esports, els paisatges, allò que retrata un fotògraf en temps de pau. A la guerra, mentre uns disparaven bales i bombes, ell disparava instantànies per a la història.
Va amagar la caixa dels negatius de la guerra, però no els va destruir, potser amb el mai expressat desig que algun dia veiessin de nou la llum i que dècades després de l’horror es poguessin admirar des de la distància dels anys i una societat transformada. I així va ser com el seu net va trobar el tresor el 2018, gairebé 20 anys després de la mort de l’avi. La icònica caixa ocupa avui un lloc central de l’exposició com a símbol de totes les imatges que l’envolten. Vermella, sí, el que reforçaria el desig de Campañà que algun dia es desenterrés, perquè no hi ha caixa menys discreta que una de vermella. Però això és només una suposició. La veritat se la va emportar a la tomba.
Entre les fotos exposades, destaquen imatges de milicianes, de cases destruïdes, dels menjadors populars, trinxeres i fins de la desfilada de la victòria de les tropes franquistes. I allà va tancar aquell capítol de violència. Però entre totes elles, hi ha una sèrie que colpeja l’ànima, que és la de les mòmies exposades al mig del carrer de les monges Saleses de Passeig Sant Joan. I no ho és tant per la visió grotesca dels cadàvers de les religioses. El que realment angoixa són les cares dels curiosos, la gran majoria dels quals no expressa pietat alguna, sinó més aviat complaença amb la barbaritat. Fins i tot, molts porten els seus fills amb ells.
Entre les fotos exposades, destaquen imatges de milicianes, de cases destruïdes, dels menjadors populars, trinxeres i fins de la desfilada de la victòria de les tropes franquistes
Aquestes escenes em recorden la meva mare, que, sent encara molt jove durant aquells successos, va acabar conduïda mig enganyada per uns familiars a contemplar les mòmies de les monges. Ho explicava sovint, com una de les escenes més horripilants de la seva vida. Com a conseqüència, li van brollar nafres a la boca i mai ho va esborrar de la seva ment.
En definitiva, val la pena repassar l’obra d’un dels grans fotògrafs barcelonins del segle XX que, a més de narrar dècades d’històries amb el seu objectiu, es va endinsar en les avantguardes i va ser un dels grans referents de la fotografia pictorialista.
