“Crec que sóc una persona eminentment dispersa a qui sempre li ha agradat llegir. Vaig fer moltes feines diferents fins que em vaig adonar que hi havia una constant a la meva vida: l’amor per la lectura, el món dels llibres”.
Corria l’any 1999 i Toni Hill Gumbao va decidir deixar un treball fix i ben remunerat per compte d’altri, i traslladar-se a Sitges per aventurar-se, com a freelance, en el món editorial. “Des de llavors, sóc autònom”, explica començant a beure la seva Estrella Daura i acceptant que la ràdio continuï encesa, “sempre que la selecció sigui variada i no soni, de cap manera, aquella horrible música d’ascensor de l’estil d’Enya, Kenny G o Michael Bolton”.
Quan va prendre aquesta decisió tan transcendental, encara faltava una dècada perquè debutés com a aclamat escriptor amb El Verano de los Juguetes Muertos, el primer volum de la trilogia policial de l’Inspector Salgado. Va aprofitar per començar a escriure’l “en un moment en què m’acabaven de pagar molt bé una traducció i tenia una mica de marge per intentar escriure alguna cosa”. Més que un èxit, acabaria sent una bomba quan va sortir a les llibreries el 2011.
“Vaig tenir moltíssima sort —argumenta— perquè fins i tot abans que el llibre sortís aquí a Espanya, l’editorial va portar el manuscrit a la Fira de Torí i allà es van vendre drets de traducció per a diversos països, que al final van acabar sent dinou”. Aquell va ser un altre moment de canvi per a aquest escriptor nascut el 1966 “de casualitat a Barcelona, perquè rarament he viscut a dins de la ciutat”: “Quan vaig entendre que allò que volia i podia fer era escriure, professionalment, tot es va posar en ordre”.
Propens al canvi
“Escriure Los Ángeles de Hielo, una obra gòtica, i posar fi a la sèrie del Salgado va ser, per a mi, un altre moment d’inflexió, perquè em va permetre no encasellar-me en un únic gènere i sortir de la rutina”. Envers aquest últim concepte, l’escriptor sent una especial aversió i assegura viure en la constant contradicció entre ser molt organitzat i desitjar fugir de qualsevol classe de monotonia.
— En certa manera, la teva trajectòria literària va d’això, de no estancar-se i atrevir-se amb coses diferents.
— Sí, estic orgullós d’haver-me atrevit a fer el que m’agrada en cada moment.
Si cal buscar una constant en aquesta manera de fer marcada pel desafiament sistemàtic a la inèrcia, potser, és que les seves obres sempre les protagonitzen personatges amb una certa intel·ligència i carisma. “No m’interessa escriure d’algú que no sigui intel·ligent”, confirma.
— Què ve ara?
En aquest moment, en Toni beu detingudament la seva cervesa i, a banda de la seva feina com a traductor literari, assegura que s’està descomprimint després dels tres anys que va dedicar a la seva última obra, El Oscuro Adiós de Teresa Lanza. “A més, estic entre dos projectes que m’atreuen per igual i no sé per quin decidir-me”. Després, somriu amb la seva característica astúcia i afegeix: “La veritat és que m’agrada molt més imaginar-me històries que haver-les d’escriure. Si pogués, en comptes de llibres, vendria arguments!”.
Una ciutat viscuda des dels marges
“Un amic meu argentí, que viu a prop del Palau de la Música, es trobava cada nit grups de turistes japonesos que fotografiaven la porta de casa seva, que és completament normal i no té cap tret arquitectònic especial. Al final, fart dels flaixos que el deixaven cec cada cop que baixava a llençar les escombraries, els hi va preguntar i es va assabentar que algun guia turístic nipó havia marcat la seva finca com la casa de la famosa Vampira del Raval, Enriqueta Martí, que en realitat va viure en l’actual Joaquím Costa”.
A en Toni li agrada Barcelona, encara que sempre hagi viscut als seus marges urbans, una ciutat “per a la qual, de nen, amb motiu de les visites dominicals, em vestien amb roba de passejar” i que li sembla “relativament amable” per tractar-se d’una gran urb. Però, clar, existeix el turisme. “En els últims anys ha perdut personalitat pròpia i noto un cert punt de servilisme al visitant que crec que, per caràcter, no ens correspon”.
Barcelona li sembla “relativament amable” per tractar-se d’una gran urb
Sobre aquest i altres aspectes de la ciutat, l’escriptor troba a faltar “un full de ruta concret i a llarg termini que ens indiqui cap a on es dirigirà Barcelona en el futur” i fixa, com a prioritat, “tractar, en la mesura que sigui possible, que totes les persones tinguin un sostre i no es vegin abocades a dormir al carrer”.
La xerrada prossegueix a peu de barra, passant d’un tema a l’altre: els coloms de la ciutat, la subversió tèbia de la Gauche Divine, haver fet moltes mudances, l’escassa estima cap als objectes, la carn “que en menjo poca i si la demano ha d’estar molt feta”…
— Escolta, ja que parlem del tema, voldràs menjar alguna cosa?
— Doncs unes tapes, que així puc variar i, ja que surto a menjar fora, em ve de gust picotejar.
