Agenda cultura febrer 2018 Barcelona
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
> 01 / 02 / 18 <
IT DANSA
Teatre-Auditori de Sant Cugat, 17 de febrer
Un tríptic contrastat, obra d’un trio de coreògrafs de referència mundial –Rafael Bonachela, Jiří Kylián i Alexander Ekman–, narra des de diferents perspectives, i amb el comú aliat de la música, una gamma d’experiències vitals que de cap manera poden deixar indiferent l’espectador. Els joves ballarins de l’Institut del Teatre tornen a mostrar –en aquest cas, al Teatre Auditori de Sant Cugat, en col·laboració amb el Liceu– l’eficàcia del llenguatge corpori, a l’hora de traslladar i compartir emocions. Les coreografies no fomenten només el lluïment personal, invoquen l’aspecte col·lectiu del ball, la realitat fluctuant del moviment, a través de registres distants. En aquest sentit, contrasta la música usada en cada un dels episodis: de l’Hivern de Vivaldi a la música de Nina Simone, passant per les poc conegudes danses que Mozart va compondre per a les celebracions de la seva època, l’últim any de vida. La dimensió a priori artificiosa del ball galant es viu amb estranya naturalitat a Sechs Tänze. No menys cridanera és la familiar compulsió de Whim, o l’angulosa sensualitat de Naked thoughts. Una triple ocasió, al capdavall, per reflexionar entorn de la gestió del cos i els seus apetits, dins dels límits que –no sense tensió– demarquen la noció de norma.
MOZART STRING QUINTETS
L'Auditori, 6 de febrer
La majoria de grans obres de Wolfgang A. Mozart són conegudes pel públic melòman (últimes simfonies, concerts per a piano, òperes amb Da Ponte),
i són poques, en canvi, les que només els mozartians acostumen a tenir presents, fins i tot si la vàlua és inqüestionable i supera obertament els estàndards de la seva època. És el cas dels Quintets per a corda Kv 515 i Kv 516; el primer en re major, expansiu, obert a aventures tonals, i el segon en sol menor, més introspectiu, però no menys agosarat quant a inventiva. Al Quartet Modigliani, aclamat als principals auditoris del món (Mozarteum de Salzburg, Carnegie Hall, Konzerthaus de Viena...) i guanyador de diversos premis, s’afegeix la viola Lise Berthaud. És sabut que el mateix Mozart apreciava especialment l’instrument, que ell mateix empunyava en ocasió de vetllades cambrístiques, al costat dels seus amics músics. A la sala Oriol Martorell, d’acústica més que acceptable i una mida fins i tot considerable, es pot assistir a una actuació per guardar en el record. L’atemporalitat del geni mozartià s’aprecia també a les peces que posen en joc menys recursos instrumentals.
GRIGORY SOKOLOV
Palau de la Música, 28 de febrer
Any rere any es repeteix el ritual. La sala gran del Palau a vessar, per assistir a un nou recital extraordinari de Grigori Sokolov.
Pocs són els escollits que poden permetre’s no anunciar amb l’acostumada antelació el programa. Pocs els intèrprets que capten la plena atenció de la majoria d’oients fins a l’enèsim bis (una xifra finita, en realitat, però mai inferior a cinc). Es dóna la circumstància, una vegada se sap el programa, que aquest continua sent una sorpresa, almenys en la veritable “tercera part” –sense especificar-ho a priori– que representen els sempre sol·licitats i sempre concedits encores. Crida l’atenció, atès que Sokolov no és precisament un individu complaent. En escena se’l veu encorbat sobre el piano, tancat sobre si, tocant com per a ell mateix. Les seves salutacions són escarides, gairebé maquinals, amb prou feines expressives. Però l’eloqüència de la música ho és tot. Amb un somriure i una cara d’admiració, any rere any, s’acomiaden els espectadors a la sortida del Palau.
MARIA JOÃO PIRES E IGNASI CAMBRA
L'auditori, 9, 10 i 11 de febrer
Parlar de Maria Joao Pires és parlar d’un mite del piano, referent inequívoc en la interpretació de Wolfgang A. Mozart.
En la present temporada va oferir una interessant versió del Concert núm. 23, Kv 488, amb la Berliner Philarmoniker, sota la direcció del no menys mític Herbert Blomstedt. L’excel·lència i lleugeresa de la pulsació de la portuguesa no està exempta de profunditat, fet que es revela així mateix en les seves excel·lents versions de Schubert. És una sort poder escoltar a la sala gran de l’Auditori el mozartià Concert per a dos pianos, Kv 365, amb la solvent batuta de Kazushi Ono al capdavant de l’OBC. Una obra poc programada, però d’una gran creativitat melòdica, en la qual Pires compartirà el protagonisme amb el jove Ignasi Cambra. A poc a poc, el pianista català ha aconseguit refermar-se en el panorama musical, demostrant carisma, tècnica i una genuïna passió per la música. A banda de la peça concertant de Mozart, el públic podrà gaudir d’una simfonia que ha estat considerada com la Desena de Beethoven, a qui Brahms –el seu veritable compositor– sempre va tenir al cap.
PHILIPPE HERREWEGHE & COLLEGIUM VOCALE GENT
L'Auditori, 1 de febrer
Phillippe Herreweghe, un dels noms més importants de la música antiga,
visita l’Auditori barceloní amb el seu habitual conjunt instrumental i vocal, el Collegium Vocale Gent, per interpretar dues cantates de J. S. Bach i una de les seves interessants, si bé menys conegudes, misses, la Missa brevis, BWV234. No ens cansem de recomanar els concerts del flamenc, caracteritzats com són per una intensitat musical difícil de trobar en la majoria d’esdeveniments. L’antològica concentració dels artífexs decanta línies melòdiques que tendeixen a la perfecció, dramatitzades per l’aproximació a la dissonància i el freqüent contrapunt. L’absolut control de les dinàmiques, de les intensitats en l’execució de la partitura, confirma l’ascendència del director en els músics. Fora de context, en un espai-temps aliè a l’espiritualitat bachiana, aquestes peces resplendeixen estrictament per la música: pura i genuïna música, que insinua fermament la possibilitat d’algun tipus de transcendència.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
> 01 / 02 / 18 <
MÚSIQUES DE L'ANTIGUITAT
CaixaForum, fins al 6 de maig
A la fantàstica exposició Agon –amb valuoses peces provinents del British Museum, que il·lustraven el paper formacional de la competitivitat en el món grec– pren el relleu una il·lusionant exposició sobre el fonamental rol de la música a les civilitzacions antigues, en aquest cas amb la inestimable col·laboració del Musée du Louvre. Aquesta, que obrirà les portes el dia 9 de febrer fins al 6 de maig, i comptarà amb pràcticament 400 peces arqueològiques –algunes de les quals mai exposades al públic, per la seva fragilitat–, promet ser una les exposicions de l’any. Proposa un viatge per les més antigues mostres de civilització, des de les excavacions a les primeres ciutats de Mesopotàmia, amb el descobriment de cítares mil·lenàries, fins a la centralitat de l’art musical per a la mentalitat grega, el testimoni de la qual es trobava als frisos i les inscripcions d’edificis dedicats a divinitats com Apol·lo. L’exposició s’acompanya d’una sèrie de conferències, projeccions i concerts, que posen en relleu la recepció i recreació artística del fet musical, a partir de les restes materials que van començar a trobar-se i valorar-se a partir del segle XIX.
TOTAL RECORDS. VINILOS I FOTOGRAFIA
Foto Colectania, fins a l'11 de març
El revival dels vinils no respon només a la romàntica tendència que ens porta a projectar sobre el passat una mirada enaltidora, en contrast amb el present.
Aquella “síndrome de l’Edat d’or”, que Woody Allen va assajar amb tanta gràcia a Midnight in Paris. Fets difícilment qüestionables –la qualitat sonora, però també la vistositat i creativitat en el disseny de les portades, l’anomenat artwork– permeten valorar i fins i tot venerar la realitat d’aquests veritables objectes de culte. Foto Colectania ofereix fins a l’11 de març la possibilitat de gaudir d’una suggeridora mostra, que es correspon amb l’exposició vista així mateix a Zuric i Berlín, i molt ben acollida en certàmens fotogràfics tan importants com el d’Arles. De fet, la producció s’emmarca en el festival Les Rencontres de la Photographie d’Arles.
POESIA BROSSA
MACBA, fins al 25 de febrer
El vincle de Joan Brossa amb Barcelona és visible en molts dels espais públics de la ciutat. Que al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona), convertit en monument
icònic, s’ofereixi aquesta visió retrospectiva sobre la presència de Brossa en les arts plàstiques, el cinema i fins i tot la música, sembla especialment apropiat. La confluència de llenguatges artístics sobreabunda en la dimensió polisèmica de l’acte creador, la significació de la qual és una i múltiple, tancada sobre si i obrint-se a la comprensió mitjançant vies no estrictament lingüístiques. La poesia de Brossa és concreta, però al·ludeix sempre a altres realitats; el moviment és centrípet i centrífug, conjugant objectes familiars en un context que els torna estranys, estranyament eloqüents en la deslocalització.
ADOLF LOOS. ESPAIS PRIVATS
Museu del Disseny de Barcelona, fins al 25 de febrer
Un dels espais temps més fecunds per a la creació artística, l’arquitectura i el disseny d’interiors sens dubte es correspon amb la Viena de finals del segle XIX i començaments del XX.
Les fornades de creadors capitals en els seus respectius arts –els Klimt, Schiele, Mahler, Schoenberg, Berg, Kraus, Musil...– semblen retroalimentar-se. En el cas d’Adolf Loos, la particular mirada de l’arquitecte sobre l’espai habitable busca enderrocar l’hegemonia de la Sezession, minimitzant l’aspecte decoratiu. En una publicació combativa des del seu mateix títol, Ornament i delicte, assenyala que l’ornament no pot expressar la cultura de la seva època, ja que –considera—no s’hi troba unit de forma orgànica. Tot l’accessori desapareix de la seva obra, tant a l’exterior, amb façanes de claredat clàssica, com a l’interior, en el qual els espais són nets i amplis, ocupats per mobles que abans que res busquen complir la seva funció. Molts (llums, cadires, còmodes) poden observar-se al Museu del Disseny fins al 25 de febrer.
LITA CABELLUT. RETROSPECTIVE
Fundació Vila Casas, fins al 27 de maig
És Lita Cabellut (Osca, 1961) una de les artistes més rellevants de l’actualitat i amb més reconeixement internacional,
com testifica el gens casual fet d’haver entrat el 2015 en la llista que Artprice elabora dels principals 500 artistes contemporanis (ocupant el lloc 333 i convertint-se en l’artista femenina espanyola més cotitzada). El que no pot classificar-se ni connotar-se aritmèticament és la poderosa personalitat de la seva obra, caracteritzada d’inici per un inqüestionable domini tècnic i oberta, les últimes dècades, a una experimentació més àmplia, en què es combinen tècniques pictòriques. Ha reconegut la seva passió pels grans clàssics –entre els quals, Velázquez, Rembrandt o Goya–, però la seva producció s’afirma rotundament contemporània, aconsegueix plasmar amb nervi i un to summament personals algunes de les principals inquietuds que concerneixen el paper de la dona com a artista. Fins al 27 maig, la Fundació Vila-Casas organitza als Espais Volart una mostra retrospectiva, amb especial èmfasi a les obres compreses entre els anys 2008 i 2017.
< MES ANTERIOR MES SEGÜENT>