“Em vaig enamorar de la fotografia sent un nen. Es podria dir que, bàsicament, em va salvar. He tingut una relació molt especial amb la meva gran passió, que al final s’ha convertit en la meva manera de pagar factures i de vida”.
Mentre es pren una pinta de cervesa a peu de barra, Sergi Escribano explica com va passar tot: “El meu pare treballava en una pastisseria a Les Corts i, allà, el fill de l’amo hi tenia un petit laboratori on revelava els seus rotllos fotogràfics i positivava amb una ampliadora. Quan jo anava a veure al meu pare a la feina, em deixaven pujar a veure’l. Aquella alquímia em va atrapar al moment. Imagina’t per a una criatura del Barri Xino veure allò! De vegades passava per allà un senyor que també hi entenia quelcom de fotografia. El meu pare sempre em deia ‘aquest home és un geni’. Jo no entenia el significat, però després, anys més tard, sabria que es referia a en Joan Fontcuberta”.
–El mateix Joan Fontcuberta?
–Sí. I per descomptat que és un geni.
La mirada d’intens color cafè del parroquià es mou d’un costat a un altre per l’espai, per sobre d’unes marcades ulleres fruit de l’insomni típic que produeix “la vida d’autònom en temps de crisi”, abans de fixar-se en punts concrets i capturar-ne la llum, l’ombra, les formes i l’ànima amb la retina.
Tornant a la seva activitat, en Sergi confessa haver viscut temporades de desconnexió entre la seva passió i les obligacions de la pròpia professió. “Diguem que sóc molt més creatiu quan puc volar lliure, que és quelcom inherent a la condició humana. Jo no vaig tenir alternativa, és com l’amor, i sabia perfectament que en moltes ocasions no anava a ser quelcom fàcil ni plaent”, argumenta qui entén el fet de fotografiar com alguna cosa més que prémer el botó d’un obturador: “A mi em paguen per observar. Mirar per un cercle i plasmar en un rectangle és tot un art”.
Finalista a prestigiosos certàmens com ara el StreetFoto de San Francisco, el London Street Photography Festival, el Signo Editores Numen, el Smithsonian Photo Contest, el Street Photography de The Independent, el Caminos de Hierro (encara pendent de fallada) i vencedor de l’H20 / νερό / ὕδωρ/ water / aqua del Corinth Exposed Photography, no són pocs els artistes que demanen ser retratats per ell: Des de l’escriptora Paz Velasco, fins al compositor Marco Boi. “Una cosa que em produeix una profunda satisfacció és veure la cara de sorpresa del client en lliurar-li una feina. A vegades (molt poques!) passa tot el contrari”, riu, ja a punt de demanar una altra pinta.
La novetat és que, del 10 al 17 de juliol, el fotògraf participarà al festival Kronos Art BCN´21, amb exposició i venda d’obra fotogràfica a través d’una subhasta benèfica a l’Arts Santa Mònica. “No s’ho poden perdre, amics!”, exclama aixecant la copa.
Tornar a començar
Fa uns anys, en Sergi va haver de tornar a aprendre a caminar de nou arran d’un accident. “Acabava de fer un treball de foto fixa per a una pel·lícula, estava fent diversos reportatges corporatius i tenia una sèrie de projectes personals en marxa, tot anava sobre rodes i, de sobte, em trobo amb un munt de caragols en la columna i un dolor indescriptible. Després vindria un altre dolor, molt més profund”.
En aquella època infausta és quan assegura haver fet més fotos. “No vaig utilitzar càmera. Les feia per a mi, en guardo algunes a la meva ment”. I afegeix la importància que, per a ell, té “el fet d’haver tingut sempre un punt de suport molt important: la mare del meu fill, l’Ana”.
Un nen del Barri Xino
Sóc un currante, un més de la working class nascut i criat en el Barri Xino entre xulos, prostitutes, hooligans i, també, bona gent. Vaig ser nen en una època en què ‘el cavall i la Parca’ feien visites personalitzades sistemàticament, de bloc en bloc, replà per replà. Per desgràcia vaig viure episodis terribles en la meva adolescència, vaig veure coses que espero que el meu fill mai no hagi de veure. Hi havia una violència sistemàtica”. Per aquest motiu, Escribano mai ha estat interessat en la fotografia de conflictes. “Quan vius de prop segons quines situacions, l’últim que et ve de gust és tornar-les a veure, i molt menys retratar-les”.
–T’has allunyat vitalment d’allò?
–Fins a un cert punt. Encara que he viscut a unes quantes ciutats, la meva vida està marcada per un tetraedre regular la base del qual seria el Barri Xino, Sant Antoni i el Poble Sec. Fins i tot a milers de quilòmetres he sentit la crida d’aquest magnetisme, el teu cos gravita a un altre lloc, però ment i cor estan ancorats a aquest lloc.
Tot i això, el fotògraf confessa sentir com aquest tetraedre “s’està enfonsant” i lamenta “que Barcelona s’hagi convertit en un parc temàtic, un producte low cost per a un turisme de xancleta i borratxera i, alhora, un producte de luxe per als seus residents. M’entristeix enormement veure molts dies carrers tallats i militaritzats al Poble Sec, per desnonar famílies amb nens. Si et plau, apunta-ho bé, això em repugna i em produeix una tristesa infinita”. Després d’aquestes paraules, roman silenciós, cavil·lant, mentre esgota la seva segona cervesa.
–Voldràs alguna cosa més? Avui convida la casa.
–Doncs, ja que es convida, em posaré el tovalló de quadradets i faré un menú amb el seu postre i cigaló inclòs. Cal aprofitar!
