17-A. La majoria de barcelonins recordem perfectament on érem i què fèiem quan el 17 d’agost de fa quatre anys el terrorisme islamista va provocar una matança a la Rambla de Barcelona, mitjançant un atropellament massiu deliberat. Hi van morir quinze persones i més d’un centenar van resultar ferides de diversa consideració.
Jo, aquell dia, em trobava als antípodes de Barcelona. No en el sentit geogràfic del terme —els antípodes de Catalunya entès com el punt més allunyat en el globus terrestre es troba a Nova Zelanda—, sinó en el sentit que em trobava a un indret, les Illes Fèroe, diametralment contrari a tot el que, per bé o per mal, representa Barcelona i més en ple mes d’agost: calor, centenars de milers de turistes, una gran oferta gastronòmica, hotelera i comercial; una ciutat que bull d’activitat. Les Fèroe, per qui no ho sàpiga, són un remot arxipèlag format per divuit illes rocoses i entapissades d’herba, on viuen dispersos poc menys de 50.000 habitants i unes 80.000 ovelles, situat en mig de l’Atlàntic Nord.
Després de passar uns quants dies recorrent les illes pràcticament en solitud, ben abrigat i sense connexió a Internet —fa quatre anys encara ens permetíem aquest petit luxe—, el 17-A em trobava a la capital feroesa, Tórshavn, una ciutat de poc més de 13.000 habitants. Recordo que em vaig asseure a una cafeteria i quan em vaig connectar a la wifi de l’establiment el telèfon va començar a bullir de missatges. Barcelona estava patint un atac terrorista. Les informacions que oferien els mitjans encara eren molt confuses, però per WhatsApp començaven a circular uns vídeos esgarrifosos de l’atropellament de la Rambla, seguits de grapats de missatges de familiars i amics per confirmar que tothom estava bé i a lloc segur. Quina sensació tan estranya saber que a la teva ciutat es viuen hores de pànic mentre al teu voltant regnen la calma i la tranquil·litat més absolutes.
El 17-A em trobava a la capital feroesa, Tórshavn, una ciutat de poc més de 13.000 habitants. Recordo que em vaig asseure a una cafeteria i quan em vaig connectar a la wifi de l’establiment el telèfon va començar a bullir de missatges.
11-S. La majoria de nosaltres tampoc hem oblidat on érem i què fèiem quan, l’11 de setembre de 2001, les televisions d’arreu del món emetien en directe l’ensorrament de les Torres Bessones de Nova York, la imatge més icònica d’una cadena d’atemptats suïcides perpetrada per la xarxa terrorista Al-Qaida contra els Estats Units. En represàlia, pocs mesos després, l’administració Bush va emprendre allò que van anomenar pomposament Guerra contra el Terrorisme.
L’Afganistan va ser el primer país que els nord-americans van posar al punt de mira amb l’argument que el sinistre règim dels talibans amagava Osama bin Laden, líder d’Al-Qaida i considerat el cervell de l’11-S. De la guerra afganesa n’hi van dir Operació Llibertat Duradora, però el temps ha demostrat que no ha proporcionat ni una cosa ni l’altra als pobres afganesos. És més, el pròxim 11-S, els fonamentalistes barbuts que la maquinària bèl·lica americana ha estat incapaç de derrotar malgrat els centenars de milers de morts que ha causat la guerra i els seus costos milionaris podran celebraran el vintè aniversari dels atemptats del 2001 escarxofats de nou a les butaques del poder a Kabul, la capital.
1-O. L’1 d’octubre de 2017 també va ser una data clau per als barcelonins i, evidentment, per a la resta de catalans. No només pels fets ocorreguts el dia del referèndum d’independència de Catalunya, sinó per les conseqüències personals i col·lectives que han tingut aquells esdeveniments al llarg d’aquests quatre anys, uns efectes que encara es fan notar i que, possiblement, s’allargaran en el temps.
17-A, 11-S, 1-O… Els numerònims històrics són dates expressades de forma abreujada que ens porten a la memòria fets de gran transcendència col·lectiva i que, per cadascú de nosaltres, queden íntimament vinculats a una vivència personal. En el meu cas, el 17-A sempre em recordarà les Fèroe. On éreu i què fèieu vosaltres aquell dia? I l’11-S? I l’1-O? Sovint recordem vivències personals no perquè fossin particularment importants sinó perquè van coincidir amb grans esdeveniments històrics.
