Ha tornat a succeir. El 2017 passa a la història com un dels anys més càlids dels quals es té constància. 2015, 2016 i 2017 han estat confirmats com els tres anys més càlids de què es tenen dades. Segons l’Organització Meteorològica Mundial, és un senyal de la continuïtat del canvi climàtic a llarg termini causat per l’augment de les concentracions atmosfèriques de gasos amb efecte d’hivernacle. I el 2018 apunta maneres. Al gener diverses localitzacions han registrat les seves temperatures més altes per a aquest mes des que es compta amb registres.
A la calor podem afegir la sequera. El 2017 ha estat el segon any més sec a Espanya des del 1965 segons les dades de l’Agència Estatal de Meteorologia. La precipitació mitjana es va situar en uns 474 mm. Un 27% per sota del valor mitjà anual segons el període de referència 1981-2010.
Exemples per a l’esperança tenim alguns com aquell Protocol de Mont-real que des del 1987 marca el camí per reduir i eliminar els gasos que esgoten la capa d’ozó. Un exemple de resposta a una amenaça clara per a la vida al nostre planeta
Afortunadament no tot quant al clima són males notícies. Si bé alguns líders es delecten en el seu desconeixement de com funciona el sistema climàtic i el seu menyspreu a l’evidència científica, són molts més els que avancen en els acords que plantegen línies de treball per als compromisos de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.
Exemples per a l’esperança tenim alguns com aquell Protocol de Mont-real que des del 1987 marca el camí per reduir i eliminar els gasos que esgoten la capa d’ozó. Un exemple de resposta a una amenaça clara per a la vida al nostre planeta. Així, malgrat els dubtes raonables, l’Acord de París va encendre una llumeta que permet confiar que l’espècie humana és prou intel·ligent com per evitar la seva pròpia extinció.
La mesura estrella, el compromís adquirit, és mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial per sota de 2 °C. No és gaire, però aquesta mitjana global amaga el que vivim: un augment de la freqüència en els episodis extrems. Sobretot a la part alta de la taula: estius més calorosos, hiverns més suaus… sequera. I temporals de neu, tan rars i ocasionals que ens agafen desprevinguts i converteixen la conseqüència inevitable d’una temeritat col·lectiva en una polèmica nacional sobre la gestió d’una autopista de peatge.
Les notícies se succeeixen amb celeritat. Més calor?, més fred?, estem condemnats a viure en un desert àrid?, anem de cap a la següent glaciació?, podrem conrear a Sibèria o quedarem atrapats en una gran massa de gel?
Els avisos del que ens espera no paren d’arribar. A curt i mitjà termini les glaceres retrocedeixen i disminueixen les grans masses de gel. De l’Antàrtida es desprenen grans blocs de gel que ens arriben en forma de titulars sobre una nova mida rècord per al següent iceberg. Però el realment preocupant quan es desprèn part de la plataforma Larson C no és la seva escassa contribució a l’augment del nivell del mar. És que deixa les glaceres que l’alimentaven sense la barrera que retenia un gel que ja no s’acumularà més.
Encara podem incorporar els Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides als nostres processos de presa de decisions i posar-los en el centre del model de negoci de les nostres empreses
A l’Àrtic la situació és similar. La banquisa de gel desapareix. Tot un èxit per al trànsit de mercaderies per via marítima i una gran oportunitat per als que pretenen explorar els recursos protegits pel gel. Un drama per al clima del planeta tal com el coneixem: menys gel, menys superfície blanca, menys radiació solar reflectida… més calor i més aigua dolça.
Se’ns inundaran Barcelona i altres ciutats costaneres? Potser la geoenginyeria pugui dotar el Mediterrani d’una barrera física que l’aïlli de l’oceà i que, mitjançant un sofisticat sistema de bombatge, permeti evitar la pujada del nivell del mar al nostre literal. Potser és una solució tan costosa que no ens la puguem permetre.
El que sí que sembla és que els canvis de salinitat per les aportacions d’aigua dolça del desglaç àrtic afectaran la circulació termohalina. La meravellosa cinta transportadora oceànica, que, des de l’última glaciació, distribueix la temperatura que rep el planeta i permet el clima que hem conegut fins ara.
Hem trencat el clima? Encara no prou. Encara gaudim de quatre estacions. Encara podem canviar el nostre comportament individual per adoptar un model de consum més sostenible. Encara podem incorporar els Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides als nostres processos de presa de decisions i posar-los en el centre del model de negoci de les nostres empreses.
Encara podem mantenir-nos per sota del fatídic augment de dos graus centígrads que frenarien la cinta transportadora oceànica, un miracle de la naturalesa que porta a les nostres latituds la calor que el Sol ens regala al golf de Mèxic. Si continuem mirant cap a un altre costat, pensant que a l’hivern no se’l menja el llop, ens quedarem sense l’aliat que evita que el fred polar s’estengui per tot Europa.
No, no hem trencat el clima, però hem demostrat prou capacitat per fer-ho. La qüestió és: som prou intel·ligents com per adoptar en el nostre àmbit de responsabilitat les decisions que ens permetin continuar gaudint del clima que ens agrada? Podem fer-ho sense carregar-nos el planeta i respectant la dignitat de totes les persones que l’habiten? Confio que sí i a poder compartir amb vostès aquest camí.
