És agost, no un agost qualsevol, des d’Europa “s’aconsella” no venir a Catalunya, perquè la pandèmia “està disparada” (no podrem deixar de fer servir les cometes en molt de temps, em temo). De bon matí, me’n vaig al mercat de la Boqueria —com m’agrada l’abundància dels mercats— a veure com està.
Entro per darrere, així faig un cop d’ull a la botiga de bolets Petràs (bolets de tota mena i condició, però també flors que es mengen, tòfona, herbes aromàtiques, brots verds, verdures, foie…). Encara estan parant la botiga, però ja em compro uns tomàquets que, puc dir, són els que desitjava Joan Saura en aquella campanya política de fa tants anys: tenen gust de tomàquet. També tenen pebrots de Padrón, dels de veritat, que només han de venir de Padrón. Me n’emporto i també piparras, que em diu l’amo que puc fer de la mateixa manera; fregides.
Algunes botigues estan tancades, però per vacances. Vaig cap al bar Pinotxo, primer de tot, perquè m’agraden molt els seus cafès amb llet en gotet estret, tan ben preparats.
Excurs. Quan Ràdio Barcelona va ser a La Rambla, durant un temps, per obres als estudis del carrer Casp, jo participava en un programa (em sembla que es deia El busca-raons) del Toni Marín. Hi havia en Josep Maria Buñol i diria que el tècnic era l’Aureli Fontanet (gent valuosa que després m’he anat trobant en altres programes). Sempre, sempre, demanàvem tallats d’aquells al Pinotxo i algú del bar ens els pujava amb una safata. Era el millor moment del dia. Als programes de ràdio, aquest moment me l’he anat trobant sempre. Al Catalunya Migdia, de Catalunya Ràdio, que ara serà La tarda, amb l’Òscar Fernández i l’Elisenda Carod, l’encarregada d’anar a buscar els cafès a La Farga he estat jo. El Carlos Baraibar, un crac de la ràdio que fa la secció Fets o Fakes, cada dia del món, quan li arriba el cafè amb llet, aplaudeix. Espero que els podré seguir portant cafès. És el millor que faig.
A la barra del Pinotxo hi ha lloc (això mai passava, abans) i les tauletes rodones i altes (per mi, molt agradables, perquè et permeten esplaiar-te una estona més, i deixar-hi la llibreta, el diari i els patracols) estan buides. Abans d’anar-hi passo per la botiga de les fruites i verdures de l’entrada (els que tenen tot el que vulguis, des de gingebre a aquest vegetal que es diu lady finger, llimes, carbassonets nans… ).
Tenen tot de barreges d’espècies per vendre i en uns petits morters te les deixen tastar. El cartell que les anuncia diu: “Natural Viagra”. L’amo em diu que aquest any hi ha moltes noies que viatgen soles i que s’allotgen en pisos. “Aquestes compren, perquè es fan el dinar o el sopar elles”. Per tant, alguns turistes allotjats en pisos afavoreixen l’economia dels paradistes. Els dels hotels a la Boqueria només compren sucs i fan fotos.
Al Pinotxo hi ha en “Juanito”, despatxant, que és el famós Joan Bayén que tothom coneix, i el seu nebot, en Jordi Asín Bayén. “Ara tenim més client local” em diu. “Però no hem après res. El turisme és com un depredador insaciable. Diem: ‘Aquest any n’han vingut set milions, però l’any que ve n’esperem vuit, nou…!”.
Al meu costat dues noies, diria que japoneses, demanen: “Capuccino with calamari”. I jo penso que està bé que em vegin a mi, que sóc local, esmorzant truita de patates amb pa amb tomàquet i una copa de cava. Quan jo sóc turista estic contenta de ser als llocs que freqüenten “els locals”. Al meu costat dos nois mengen cap i pota i fan broma amb una noia sobre la vida saludable. Dedueixo que tots tres treballen al mercat: “Em falta fer exercici”, diu un dels nois. “Ahir vaig veure el capítol dels Simpson on el Homer menja costelles, se’n va a l’infern i el dimoni acaba desquiciat. Jo sóc aquest!”. Quanta alegria.
Al fons de la barra algú em saluda. “Sóc en Josep Capdevila, de l’Avinova”. Ostres! L’Avinova. Sempre hi anem a comprar, perquè les aus que tenen són una meravella. “T’hi acompanyo i m’emporto alguna cosa”, li dic. Anem cap a la botiga. Pel camí parlem, esclar, de la pandèmia i de com ha afectat les botigues. “No ens ha faltat l’enciam, no ens ha faltat el tomàquet… I saps qui ho ha fet, això? Els majoristes de Mercabarna!”, em diu.
De seguida que hi som agafa un bloc de foie i em diu: “Té, per berenar. Però… sobretot! Sempre llescat, mai untat!”. Somric, com sempre que veig la parada. “Què m’emporto?”, li demano. “Compra coquelet”. Coquelet, el que ve a ser el pollastró. “I com me l’han de desossar?” pregunto. Llavors entra en acció la Laura, que és la dependenta més sàvia i experta que coneixeran mai.
A L’Avinova sempre hi anem a comprar, perquè les aus que tenen són una meravella
“Ara, desossat així, ja en pots fer un ‘menjar social’. El pots menjar davant de tothom”, fa en Josep. “Un pollastre d’ara, de súper, està molt ‘accelerat’. En 38 dies ja el tenen, quan de manera natural en necessitaria 110. Això què vol dir? Que el pollastre accelerat tot és aigua. El pollastre estàndard, o el galldindi, sobretot, tenen una genètica, ja, que és com un elefant de pollastre. Demana sempre “pollastre a l’aire lliure”. Si aquest pollastre te’l vols fer a casa, sobretot, el dia abans, ja, salpebrat”.
Si em volen fer cas, vagin a l’Avinova, comprin un coquelet o el que els vingui de gust i demanin a la Laura, que és un geni de la seva feina, que els el desossi a la manera crapaudine. Veuran quin espectacle. Veuran quina saviesa.
