Dir que Roberto Ferri (Taranto, 1978) és un artista d’un altre temps, seria fer una interpretació massa simplista d’una obra que requereix una lectura profunda i permet el gaudi de la contemplació que no cansa l’espectador. D’origen autodidacta, amb 21 anys es va traslladar a Roma per aprofundir en el seu interès i passió per les obres del segle XVI en endavant, que defineixen els traços de les seves pintures —en les quals podem identificar sense dificultat segles de tradició figurativa— per graduar-se després amb honors en l’Acadèmia de Belles Arts de la ciutat eterna.
L’han considerat el Caravaggio dels nostres dies, per l’excel·lent ús que fa del clarobscur amb un caràcter gairebé emocional, i se senten també uns altres grans pintors als qui evocar mentalment davant les seves obres, com són Géricault, David, Delacroix, Bouguereau, o els simbolistes i les seves referències a la mitologia. Encara que ell també anomena a Dalí com a part de les seves influències.
Però l’obra de Ferri pertany de ple a la nostra època malgrat qui cregui que la figuració ja no està en voga o la consideri passat artístic. Simplement i tal com es porta repetint al llarg de la història de l’art, se serveix d’un model previ i el revisita i actualitza per a l’espectador d’avui i el de demà. Per això, també en els seus llenços, s’estableixen paral·lelismes amb obres contemporànies, com la videogràfica de Bill Viola, Chris Cunningham i el seu Flex, o l’època més rica del director Tarsem Singh i aquell videoclip per a R.E.M. Losing my religion, peces a les quals ningú s’atreviria a negar la seva contemporaneïtat.
L’han considerat el Caravaggio dels nostres dies, per l’excel·lent ús que fa del clarobscur amb un caràcter gairebé emocional
El Museu Europeu d’Art Modern de Barcelona (Meam) ens ofereix aquesta exposició Introspettiva amb un recorregut per una quarantena de les obres més significatives de l’italià. Peces espectaculars de gran format, unes altres de grandària mitjana, i alguns excel·lents dibuixos preparatoris que donen absoluta fe de la qualitat artística de Ferri i la seva capacitat per representar el cos en tota la seva esplendor.
I la carn. Perquè és aquest cos nu, tant femení com masculí, el veritable protagonista de la seva obra. Una anatomia bella, de pell i múscul, i os també. De plecs i racons que, igual que succeeix quan veiem una escultura de Bernini, ens ve de gust enfonsar-hi els dits en ella. I també ferida. Carn espellada en algun moment o, fins i tot, amputada, travessada per un element metàl·lic o algun símbol poderós de turment, que ens recorda l’ús dels cilicis d’unes certes pràctiques religioses cristianes, i ens evoca a l’espiritualitat del martiri dels sants.
Pot ser que sigui per aquesta espiritualitat de la carn que sempre han sabut apreciar des de l’església italiana, que el 2010 va rebre l’encàrrec de pintar 14 teles sobre el Via Crucis per a la Catedral de Noto a Sicília. Les obres van ser exposades en el polèmic pavelló italià de la Biennal de Venècia de 2011 i criticades per presentar una imatge de Crist atlètica i sensual tan característica de la seva producció. Però ni la polèmica ni la crítica van frenar el nou i important encàrrec que va fer l’Església, aquesta vegada ni més ni menys que el Vaticà, de pintar dos retrats del papa Francesc, que compten amb l’aprovació del summe pontífex.
Les pintures de Ferri destil·len la bellesa de la qual sempre parlen els poemes de Baudelaire, no sols constituïda pel canònicament bell, bo i noble, sinó també per l’irracional, grotesc i desmesurat. Icones de fisicalitat, bellesa, turment, amb un excés descarat d’anacronisme, en les obres de l’italià el discurs cru, provocador i carregat d’erotisme —com apunten des del Meam— ens recorda també a un altre artista italià actual com és el director de cinema Paolo Sorrentino i el seu univers visual, salvant les diferències.
Les pintures de Ferri, destil·len la bellesa de la qual sempre parlen els poemes de Baudelaire, no sols constituïda pel canònicament bell, bo i noble, sinó també per l’irracional, grotesc i desmesurat
Amb tot, el pintor no deixa de ser un petit artesà, perquè en el seu taller als afores de Roma continua usant pigments tradicionals així com les tècniques antigues per a la creació de colors, tal com es duia a terme durant el Barroc, fet que perllonga en anys la producció. Les seves pintures formen part d’importants col·leccions tant públiques com privades a les grans capitals europees, i també a Nova York o Miami, i destaquen les seves obres per a la catedral de Montepulciano a la província de Siena, o per al Convent de les Germanes de Sant Josep, a Gènova.
Però més enllà del que hi ha a simple vista i de la impressionant tècnica de la qual presumeix, la càrrega simbòlica i espiritual de les seves pintures es fa patent. En totes i cadascuna d’elles, hi ha alguna cosa més: inquietant passió, bellesa i sensibilitat.
