Fa uns anys el meu marit, que per treball residia a la ciutat francesa de Nancy, em va portar a Metz amb l’excusa que havíem de visitar la seva catedral, no només per la meva passió pel món gòtic, sinó perquè allà m’esperava una sorpresa que no podia revelar-me. Coneguda com la Llanterna del Senyor per la quantitat de vitrines que la conformen, no va ser sinó una de les seves capelles la que va cridar fortament la meva atenció perquè, de sobte, aquell concepte de Jerusalem celestial que em resultava tan abstracte durant els meus anys d’estudi, es va transformar en una experiència increïblement màgica gràcies a les vitrines que Chagall va dissenyar entre 1958 i 1968 per a la catedral de Saint-Étienne.
Nascut en el si d’una família jueva a Vitebsk —actual Bielorússia—, les inquietuds artístiques de Marc Chagall el van portar a mudar-se a París a principis del segle XX on assoliria la seva maduresa artística, per a tornar al seu país d’origen anys més tard i ser partícip de la renovació cultural d’aquest. Les discrepàncies amb alguns dels seus contemporanis, com Malèvitx i la seva insistència a barrejar política i art, el van conduir de nou a un altre país, Alemanya. Però la seva condició de jueu i la situació a Europa, el van empènyer de nou a emigrar, encara que aquesta vegada, va haver de ser cap als Estats Units, per no tornar a França fins acabada la Segona Guerra Mundial.
El Museu Diocesà de Barcelona ens ofereix, fins a finals d’octubre, una exposició amb una quarantena de les seves obres, entre aiguaforts i litografies, que dialoguen directament amb les peces gòtiques de la col·lecció del museu, en dos marcats eixos que són l’amor com a motor i les passions humanes. Articulada en un parell d’espais, podem gaudir tant d’una de les primeres sèries de gravats que va produir el 1926 per encàrrec del marxant Ambroise Vollard, Els set pecats capitals, i també d’una part de la sèrie que va crear entorn de la Bíblia, on es va centrar en els personatges femenins de l’Antic Testament.
Una quarantena de les seves obres, entre aiguaforts i litografies, dialoguen directament amb les peces gòtiques de la col·lecció del museu
Viure dues guerres mundials, a més sent jueu, va haver de marcar-lo per força, però la seva obra, onírica, plena de llum, color i gran quantitat d’esperança, adquireix una dimensió emocional i espiritual que ens parla dels seus records, la seva nostàlgia, barrejada amb la imatgeria del folklore popular rus, i la seva pròpia tradició religiosa. Com apunta l’Helena Alonso, comissària de la mostra, l’artista volia transmetre amb les seves obres “l’alegria de viure que està en la tradició del judaisme hassídic” i difondre “un missatge universal d’amor, que per a ell és un motor de la seva vida i en el qual confia malgrat totes les vicissituds que va patir“.
És interessant i molt enriquidor com s’ha organitzat aquesta exposició, amb la idea que les peces s’interpel·lin entre elles alhora que interpel·len a l’espectador, tractant, de la mateixa manera que va fer Chagall, de buscar aquells punts en comú que no només uneixen a la religió jueva i a la cristiana, sinó a tot ésser humà en un missatge de pau. Però més interessant resulta aquesta visió dels personatges femenins que fa Chagall, donant-los una nova dimensió i actualització allà pels anys 60, a la recerca d’uns valors universals que bé poden arribar fins al dia d’avui i lligar-se de ple amb el nostre apoderament com a dones, per a contraposar-se a les figures de les verges gòtiques.
Si en alguna cosa han volgut ser innovadors i sorprendre, ha estat creant una playlist a través de la plataforma de Spotify perquè la música ens acosti una mica més a l’artista i anar més enllà del mateix espai expositiu, recorrent des de la tradició musical que va poder acompanyar-lo en celebracions jueves, aquelles peces que li agradaven o les que el van inspirar per a crear obres, com El plafó de l’Òpera de París.
Les peces s’interpel·len entre elles alhora que interpel·len a l’espectador, tractant de buscar aquells punts en comú que no només uneixen a la religió jueva i a la cristiana, sinó a tot ésser humà
Artista multidisciplinari, no només va destacar en el camp de la pintura, sinó que també la ceràmica, el gravat, la il·lustració o els vitralls, formen part de la seva producció, i també les seves col·laboracions en escenografies i vestuaris durant l’època en què va estar dirigint el Teatre Jueu Estatal de Moscou. Encara que també va rebre encàrrecs per a decorar temples i llocs de culte d’altres credos diferents del seu. I és que l’espiritualitat que es desprèn de les obres de Chagall, està per sobre de qualsevol culte, perquè apel·la a l’emoció i a la màgia que resideix a l’ànima de l’ésser humà. “En la paleta del pintor —afirmava– només hi ha un color que dona sentit a la vida i a l’art: el color de l’amor”.
