La sacsejada que espera viure tot aquell que coneix el Concert per a violoncel d’Edward Elgar, inextricablement vinculat a la malaurada Jacqueline du Pré, va arribar després del fastuós desplegament de mitjans sonors d’U, obra del compositor local Bernat Vivancos. Tot i estar condicionat per la saturació de l’espai sonor que els metalls assoleixen en aquella obra, el públic va rebre amb entusiasme la interpretació del jove protagonista del concert, Sheku Kanneh-Mason. El violoncel·lista britànic ha actuat en els principals auditoris, és acompanyat des dels inicis de la seva carrera per una discogràfica emblemàtica, i gaudeix del préstec d’un instrument antic, un meravellós Amati de 1610. Erigit en figura de la clàssica, està acostumat a ser notícia no només en mitjans especialitzats, en certa manera per pertànyer a una família molt nombrosa i molt artística (cinc germanes i un germà, tots ells músics) i per haver actuat en esdeveniments de repercussió mundial, concretament —ens recordava Bernat Dedeu a la seva punyalada dels dissabtes— en un enllaç de la monarquia anglesa.
La necessitat de forjar ídols i venerar-los, per obtenir a canvi algun tipus de compensació —diferent si s’està del costat de la indústria o del públic— ens convida a reflexionar, en efecte, a propòsit de la seva real incidència en el panorama musical. Succeeix, però, que no hi ha “realitat” que no es basi en les expectatives que traça la imaginació, més o menys pragmàtica o romàntica segons el cas. I que la música, en si mateixa, ja posseeix la capacitat de reflotar imatges i fer-nos viure sensacions com per primera vegada. Això, del costat de l’oient. Però també del de l’intèrpret.
El port modest del violoncel·lista, entre tímid i rialler, es transforma en gravetat en atacar els primers acords del concert. Una declamació que ha quedat gravada a foc en la memòria auditiva, sense que la reminiscència a la mítica interpretació de Du Pré pugui deixar d’estar present. La seva versió de 1965, realitzada al costat del director John Barbirolli, la va encimbellar per la seva inigualada intensitat i per l’entesa entre els artífexs, però així mateix ha transcendit un interessant enregistrament al costat de qui esdevindria el seu marit i de qui s’acabaria separant, Daniel Barenboim.
Probablement és la tendència a l’explicació patològica, típica de la imaginació romàntica, la qual detecta en les inflexions i salts tonals la fluctuació d’un discurs tràgic; el d’una veu que sembla sotmesa als embats de la destinació i oscil·la entre l’acceptació i la rebel·lió. La lluita contra una malaltia incurable, com la impossibilitat de mantenir intacta una relació amorosa —dos joves prodigis units per l’eros musical, que a priori semblava guionitzada per l’oncle Walt— subministren una clau interpretativa summament temptadora, a la qual sembla difícil abstreure’s.
No abunden les proves objectives, malgrat els avenços de la neurociència, però tampoc hi ha dubtes que la “realitat” efectiva de la música rau en el seu impacte afectiu, habilitat òbviament per la capacitat d’imaginar, recordar i emocionar-se de cadascú. Tant més d’acord amb l’instrument implicat, que alguns especialistes han comparat a la veu humana per timbre, inflexions de les frases i registre tonal. Kant ja va assenyalar el caràcter pràctic de l’expectativa —“Què puc esperar?”— a la Crítica del judici. L’obra potser més influent en el Romanticisme polaritza la multiplicitat de respostes no només estètiques a aquesta experiència amb la menció als seus dos extrems —el “plaer” o “desplaer”— que refereixen la satisfacció o desil·lusió, al seu torn possibilitats pel desdoblament o el joc de miralls inherents a l’artifici artístic.
El director de l’Auditori, Robert Brufau, argumenta en el substanciós llibret l’elecció del binomi Amor-Odi com a “segon moviment”, el motto d’un políptic dissenyat per a un període de tres anys: després d’una temporada centrada en la noció de Creació (2020-21), i anterior a la que conclourà el projecte sota el lema Mort o Retorn (2022-23), en la present s’ha fixat la pulsió del desig com a fil conductor. Són diversos els pensadors que han intentat explicar aquest transport —potser Schopenhauer per sobre de tots, en parlar de la música com una manifestació fefaent de la voluntat, essencialment irrepresentable amb conceptes— però les dues al·lusions que trobem en l’inici del volum amb tota la programació de l’any pertanyen al jove Pol Guasch, autor de l’exitosa Napalm al cor (i, aquí del Poema de la FI II: “L’amor també era això: un recer en la intempèrie i totes les ventades, després”) i, com a contrapunt dràstic, menys incendiari, al psicòleg Erich Fromm, que Brufau cita per destacar l’efecte taumatúrgic de l’amor. Potser per tractar-se d’un topos romàntic, el director opta per precisar el potencial inspirador del seu revers: “el fracàs en l’amor, la frustració i el desengany han estat catalitzadors de la generació de grans obres mestres”.
Per descomptat, aquesta afirmació no pot sostenir-se al revés, no està demostrat que de tota experiència en els inferns derivi per art d’alquímia una obra profitosa per a un mateix i transcendent per a la història de la humanitat. En qualsevol cas, sembla que des de la inauguració d’aquest “segon moviment” s’opta per contemplar l’enfrontament de forma creadora, no només destructiva o dolorosa. A més de descobrir l’esclat cosmogònic d’U, o viure de nou la intensitat emocional del violoncel d’Elgar, es va poder comprovar com l’OBC, sota la direcció de Duncan Ward, interpretava amb una rotunditat plena de matisos una selecció de passatges del ballet Romeu i Julieta de Serguei Prokófiev. En l’any en què West Side Story tornarà a copar l’atenció, amb el remake de Spielberg cada vegada més proper —seixanta anys després— la lluita de clans del drama shakespearià funciona a nivell macro, externament; corresponent amb la narrativa que esdevé per sota de la pell, en la trobada i desacord amorós que obre així mateix la porta a l’odi. I, de tornada, potser, a l’amor.
“El fracàs en l’amor, la frustració i el desengany han estat catalitzadors de la generació de grans obres mestres”, recorda Robert Brufau
La temporada 2021-22 és tan rica i extensa en esdeveniments que resulta impossible de resumir, com a prova irrefutable les gairebé 200 pàgines de llibret promocional que compila totes les propostes, entre les quals els concerts simfònics de l’OBC, els cicles de Música Antiga, Cambra o el Festival Mozart, durant l’estiu. Es tracta, per tot el que s’ha dit, d’un any intens, amb propostes obertament clàssiques però també amb altres arrelades en el nostre present i mirant cap al futur. Cicles com Sit back o Sampler sèries incorporen artistes de primer nivell i la ferma aposta per la creació local, amb noms com Bernat Vivancos, Joan Magrané o Raquel García-Tomàs. En aquest sentit el Festival Emergents acredita la qualitat de joves en els inicis de les seves respectives trajectòries, un acompanyament que se segueix mostrant en la vocació pedagògica de l’Auditori, a través del Projecte Social i Educatiu i amb les activitats al voltant del Museu de la Música. Per mantenir l’accessibilitat dels seus projectes, l’Auditori confia en el suport digital —una de les lliçons apreses durant l’any passat— aquesta finestra oberta al món que Lisi Andrés, cap de comunicació i màrqueting, il·lustra amb les paraules de Stravinsky: “no n’hi ha prou amb escoltar la música, també s’ha de veure”.
L’OBC, sota la direcció de Duncan Ward, va interpretar una selecció de passatges del Romeu i Julieta de Serguei Prokófiev amb una rotunditat plena de matisos
La visualització d’imatges no és casual o passatgera, sinó que deixa empremta. Molts de nosaltres encara veiem una Jacqueline du Pré absolutament lliurada a la causa interpretativa, aliena a la destinació que li espera però intensificant secretament la seva vinculació. Ens retrobem amb ella en ocasió de la inauguració de la temporada a la sala gran de l’Auditori, batejada Pau Casals, en honor a qui tant va admirar. Inauguració oficiada per Sheku Kanneh-Mason, la gestualitat revela així mateix aquell rapte emocional, entre l’assossec i la fúria. Una ambivalència afectiva que és de fet sempre més rica que el que assenyalen les polaritats Amor i odi. La vida es desplega i modula en moments irrepetibles, gràcies també, a creacions i interpretacions que perduren. El Quartet Casals, Ian Bostridge, Kian Soltani, Pierre-Laurent Aimard, Núria Rial, Matthias Pintscher, Xavier Sabata, Nicola Benedetti, Trevor Pinnock, Pablo Ferrández, el conjunt Phace, Jordi Savall, Patricia Petibon, Kings of Convenience, Lucia Fumeiro, Ton Koopman, Paul Vallvé, Frames, Aaron Zapico… Són només uns pocs, una part de l’enorme llista d’artistes que aprofundiran en les complexitats dialèctiques d’aquest segon —però no definitiu— moviment.
