He hagut de marxar unes setmanes de Barcelona per raons laborals. Per tant, fa uns quants dies que no trepitjo la ciutat. Reconec que he aprofitat aquest parèntesi per desconnectar una mica de l’actualitat barcelonina. Potser, per tot plegat, quan aquest diumenge llegia diaris mentre esmorzava tranquil·lament a l’Empordà, m’ha sorprès trobar-hi una gran quantitat d’informacions negatives i articles d’opinió molt crítics sobre la situació actual de la ciutat: que si Barcelona perd pistonada davant de Madrid, que si els carrers són plens de brutícia, que si cada dia hi ha més inseguretat…
Després, tot i ser conscient que m’exposava a una mala digestió, he entrat a Twitter. He fet una recerca per Barcelona i les piulades populars que m’han aparegut per obra i gràcia de l’algoritme deien més o menys el mateix que els diaris, però, per descomptat, amb més mala llet: veïns d’Enric Granados tips del xivarri dels bars que omplen aquest carrer abans tranquil; ciutadans que no entenen que les autoritats siguin incapaces d’erradicar els botellots que cada nit reuneixen milers de joves amb ganes de gresca o de batussa i una noia que denuncia que l’hi han entrat a robar no sé quantes vegades i ja ni truca a la policia perquè diu que no hi fan res…
Tot això mentre Barcelona registra un descens històric de la població a causa de la pandèmia —l’any passat van morir a la capital catalana gairebé 19.000 persones, xifra només superada durant la Guerra Civil i la grip espanyola—. Ah! I, per postres, m’assabento que ni tan sols ens podem alegrar del tot que, aquesta temporada, els teatres barcelonins acullin grans musicals com Cantando bajo la lluvia, Billy Elliot o Fama perquè, per molt bons que siguin, són en castellà.
Realment, si hagués d’extreure una conclusió de com està Barcelona refiant-me del que he llegit a la premsa i, sobretot, del que he vist a Twitter pensaria que la ciutat s’ha convertit de la nit al dia en una barreja de la violenta Caracas i la decadent Detroit o, directament, en l’escenari de The Walking Dead.
Tanco Twitter i obro Instagram. Repeteixo la mateixa operació. Escric Barcelona al cercador i repasso les publicacions més destacades que hi han fet ciutadans anònims. No sembla la mateixa ciutat: barcelonins i persones d’arreu del món passejant somrients pels carrers d’una Barcelona esplèndida; fotografiant-se extasiades davant la Sagrada Família; gaudint d’un cap vespre a la platja de la Barceloneta sota un meravellós crepuscle de tons ataronjats i violetes; admirant la perfecció de l’Eixample, des de dalt del parc del Guinardó; reposant del brogit de la ciutat a la Plaça de Sant Felip Neri; besant-se davant del fotomosaic de Joan Fontcuberta… Aquí, Barcelona és una ciutat bonica, alegre i optimista. La ciutat on ens agrada viure i que entenem que meravelli als de fora.
D’acord. Ja sé què esteu pensant. Instagram no és el món real. L’ús o abús de filtres, un bon enquadrament que deixi fora de la fotografia la lletjor i, sobretot, la necessitat d’aparèixer-hi sempre feliç distorsiona enormement la realitat. Segurament, la Barcelona real no és tan meravellosa com apareix a Instagram, però estic convençut que tampoc és tan desastrosa com la pinten a Twitter. Entre poc i massa.
