“Sóc una persona inquieta i m’agrada sempre estar ocupada. Quan no tinc res a fer em poso nerviosa, gaudeixo treballant i creant”, profereix la cantant Esther Ibáñez, àlies de Ster Wax, davant una fresca copa de Barbadillo. Ha arribat al Bar cap al vespre, com a bona au nocturna, i de seguida ha dirigit els seus ulls blaus cap al transistor, com si es tractés de la mira telescòpica d’una escopeta, indicant que podrien sonar Marvin Gaye, Ray Charles, LaVern Baker o Mose Allison, ensenyant el mateix somriure de quan ho està donant tot a l’escenari. “Encara que també m’agrada el silenci”, afegeix després d’un breu instant de reflexió.
“Als 21 anys vaig muntar un petit negoci d’estètica —explica— que he aconseguit mantenir combinant-lo amb la música i tots els meus projectes i, en les meves estones lliures, pinto. Avui dia tinc dues persones meravelloses a càrrec meu i tinc molta més llibertat per anar de gires, estic en un moment bastant creatiu. Encara que vaig començar tard a cantar, he tingut sort i m’he envoltat de gent que m’ha donat l’oportunitat de créixer com a vocalista”.
— Mantenir un negoci i tenir una carrera musical… Molt d’estrès, no?
— Jo sempre visc amb un punt d’estrès, és la meva zona de confort!
L’Esther atresora ja una dècada de rodatge al capdavant del projecte Wax & Boogie, creat amb la seva parella, el vibrant pianista David Giorcelli. “Hem tocat a molts festivals de blues, jazz i música negra, sobretot per Espanya, França o Suïssa. Ara estem a punt de presentar el nostre cinquè disc, en col·laboració amb el saxofonista anglès Drew Davies, amb qui hem gravat per segon cop aquest estiu als seus estudis Jump Start, a prop de París”.
Un món per als desperts
“No m’agrada la gent adormida —assevera la parroquiana gairebé donant un cop sobre la fòrmica de la barra—, els desperts són els que mouen el món. Amb la pandèmia els adormits han tingut l’excusa perfecta per no fer coses, per no moure’s del sofà”. No cal dir que ella mai ha estat adormida: “De joveneta vaig tenir una relació amorosa molt complicada. Un dia anàvem en cotxe i em vaig posar a cantar. Ell em va dir que callés i en aquell moment vaig pensar, ‘cantaré tan fort que et rebentaran les oïdes’. Aquí em vaig adonar del que volia de veritat: el blues és feeling, passió, lluita. Si no has viscut moments complicats, és molt difícil poder transmetre-ho al públic. És música de patidors, això la fa tan especial”.
Aquella va ser l’espurna que va encendre la metxa que va portar a aquella cantant primerenca a integrar-se a The Sparkles, banda femenina de Doo Wop i R&B Vocal liderada per la música i compositora Lidia Sobrino. De fet, ben aviat es reunirà amb aquesta formació per a alguns assajos. “No sé si sortiran concerts, però em ve de gust tornar a tenir-hi contacte i per què no, potser enregistrar alguna coseta”.
Després va arribar Taboo, una festa mensual a l’Apolo dirigida pel saxofonista i compositor Dani Nel·lo. “Va confiar en mi per posar-li veu a aquelles nits en les seves darreres temporades i va ser aleshores quan vaig conèixer al David i va sorgir la màgia de Wax & Boogie”. I mai més va haver-hi temps per quedar-se adormida, per a una Esther que posa de manifest un desig que és com una espina clavada i que assegura que, abans o després, es traurà: “Enregistrar un disc de soul. Ho tinc al cap des de fa temps, però amb la meva agenda, ara mateix, és impossible”.
Ganes d’una embranzida cultural
“Estimo Barcelona!!! —exclama la cantant—. És una ciutat viva, amb gent diversa. Mai t’avorreixes, suposo que per això és la meva ciutat preferida. D’altra banda —matisa—, crec que cal una empenta cultural molt gran. M’hauria encantat viure a la Barcelona dels anys 20, amb el Paral·lel ple de teatres i cabarets funcionant. És una pena veure com hi ha tants teatres inactius i sales de concerts sense funcionar”. I confessa, rient: “De vegades em sento com l’Owen Wilson a Midnight in Paris”.
De la ciutat, a l’Esther no li agrada la barreja de patinets, bicis i cotxes. “Crec que encara no està preparada per a això”. També detesta els coloms i “l’olor de claveguera d’alguns llocs”.
“Barcelona és una ciutat viva, amb gent diversa. Mai t’avorreixes, suposo que per això és la meva ciutat preferida”
Orgullosa de poder dedicar-se professionalment al que li agrada i apassiona, i de la seva família “que sempre m’ha ajudat i secundat”, i de no deixar de veure als seus amics de sempre, la parroquiana confessa, a punt de liquidar la seva copa de Barbadillo, que li encanta asseure’s “a la terrassa del Cafè Rock and Roll de Gràcia, xerrar amb la propietària, la Bego, i que aparegui el noi de les flors per saludar-nos i recitar-nos unes frases dites en català, que sempre són les mateixes, però m’encanta aquest moment”.
— Frases dites no, però aquí podem recitar el menú. Voldràs sopar alguna cosa?
— L’única cosa que no menjo són cap i pota i caragols, i amb un plat de pasta se’m persuadeix ràpidament.
El David, la seva parella artística i sentimental, es reuneix amb ella a peu de barra i l’Esther Ibáñez intensifica el seu somriure, abans de demanar més vi i afirmar, contenta i categòrica: “Que bons són els bars!”.
