“De nena em tancava a la meva habitació per escriure històries, poemes i, fins i tot, un diari amb notícies nacionals i internacionals que després venia a deu pessetes”, Raquel Gámez somriu davant un pintxo de truita acabat de servir i una copa de Somontano negre, abans d’afegir: “Ja veus, això em ve de lluny”.
Premiada i aplaudida escriptora en llengua catalana amb diversos títols de relat i novel·la negra (el drama carcerari A la seva pell, No diguis res o Els CIE o la il·legalitat institucional), ara mateix la seva aposta és viure aquell somni que ja alimentava des de nena: “Va passar l’any passat, va ser llavors quan vaig decidir abandonar-ho tot i dedicar-me exclusivament al que m’apassiona, a llegir i escriure”. Un pas força valent.
— Quina satisfacció, poder viure d’allò que realment t’agrada.
— Sí! El que més em reconforta és continuar aprenent i avançant. Aquesta sensació, la del descobriment, no és equiparable amb res més.
Ara assegura estar capficada en els últims retocs “d’una nova novel·la que sortirà publicada l’any vinent, a més d’una altra de la qual estic corregint el primer esborrany”. Es pren un segon de silenci abans de dibuixar en el seu rostre una ganyota còmplice i anunciar: “També hi ha un altre projecte que em fa especial il·lusió, però que encara no puc revelar. Ja saps —fa l’ullet—, per allò del mal fario”.
El llarg camí cap a l’escriptura
Abans de poder-se dedicar per complet a escriure i a feines relacionades amb la literatura, com donar classes d’escriptura creativa, la Raquel s’ha desenvolupat en diferents àmbits. “Per la meva formació acadèmica he estat vinculada a projectes socials, com a professora o educadora social”, explica.
— I això de ficar-te en novel·la negra?
— Fa nou anys que estudio el gènere criminal.
Poc menys d’una dècada en què no es pot dir que s’hagi estat quieta, tal com testifiquen els cinc títols que té publicats a editorials com Crims.cat o Llibres del Delicte, i la participació en quatre antologies de relats. “També sóc l’autora d’Assassinat de Cambra, una activitat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) que em van proposar amb motiu de la inauguració de la col·lecció del Renaixement i Barroc. Encara segueix programada, per si a algú li ve de gust anar-hi”.
I, després d’aquesta postil·la, la Raquel es concentra momentàniament en la seva tapa i en la seva copa, abans de recórrer amb la seva mirada un espai el·líptic que la transporta a un passat remot, fa més de dues dècades, recordant els seus inicis. “En aquells dies treballava del que podia per pagar-me la carrera. Cambrera, administrativa, hostessa, monitora, agent immobiliària, professora de ganxet i, fins i tot, gogó”.
“Quins temps!”, exclama, abans de donar per liquidat el vi negre i demanar-ne un altre, amb la seva tapa, “perquè no em solen agradar els plats combinats i els menús trobo que són excessius”.
Una Barcelona recorreguda amb nostàlgia
“Vaig néixer i vaig viure més de vint anys a aquesta ciutat amb la qual tinc una relació estranya. La nostàlgia sempre em fa tornar. És com una necessitat: perdre’m pels seus carrers, trepitjar els seus panots de flor. Però quan torno a casa, aleshores sé per què me’n vaig anar. Sé que ja no és la Barcelona on em vaig criar”, argumenta l’escriptora amb un lleu fil de tristesa compassant la veu, que es torna més agressiva quan el centre d’internament d’estrangers de la Zona Franca es creua pel seu pensament. “L’haurien de tancar! —sentència picant amb la mà sobre la barra. Aquest i tota la resta!”.
Tot i això, després d’uns glops, la Raquel opta per centrar-se en allò que estima i enyora de la ciutat, que es localitza fonamentalment en un punt molt concret: la Plaça Reial. “És un dels meus llocs preferits. Solia ser una assídua, tant de dia com de nit. Al principi anava a escoltar-hi jazz i vaig acabar ballant-hi swing. Des que tinc el costum d’aixecar-me a dos quarts de set per escriure, només hi vaig puntualment. Però… hi ha un munt de personatges interessants!”.
— Per descomptat, a aquesta plaça ha passat gairebé tot allò d’interessant que ha experimentat aquesta ciutat en els seus últims dos-cents anys. I sí, la varietat i color dels personatges que han passat i passen per aquí són al·lucinants.
— Per descomptat —riu ella acabant ja la segona copa. Fixa’t que fins i tot vaig acabar casada amb un d’ells!
