Per què l’ésser humà ha tingut la necessitat antropològica, ancestral, d’amagar la cara en determinades circumstàncies? A aquesta pregunta intenta respondre el CCCB a través de l’exposició La màscara no menteix mai, que es podrà visitar fins a l’1 de maig vinent. Des dels inicis de la humanitat, la màscara ha tingut un ús religiós i n’ha anat adquirint d’altres. Des del festiu i teatral, al seu ús a les pràctiques de les societats secretes. La màscara ha estat una manera d’inspirar terror, però avui, en temps de pandèmia, ha esdevingut element de defensa contra una fragilitat global que el virus ha posat en evidència.
El visitant no trobarà ni una exposició integral sobre la màscara ni des del punt de vista únicament antropològic. La mostra s’endinsa en una història que els seus comissaris, Jordi Costa i Servando Rocha, qualifiquen de “subterrània”, en la versió “desacralitzada” de la màscara quan en els darrers 150 anys “s’infiltra” al “paisatge polític” al servei de “perversos exercicis del poder”.
L’exposició, estructurada en set capítols, va ser inspirada pel llibre Algunas cosas oscuras y peligrosas. El libro de la máscara y los emmascarados que Rocha, un dels comissaris, va publicar el 2019. Així, durant el recorregut de la mostra, el visitant va penetrant en mons tenebrosos i inquietants com el del Ku Klux Klan, la maçoneria, Fantomas, la lluita lliure mexicana i Anonymous, entre d’altres. Tots ells representen diverses edats de la màscara i ens descobreixen diversos significats de l’ocultació del rostre.
L’evolució de l’ús de la màscara es nota en organitzacions com el Ku Klux Klan mateix. Quan sorgeix a finals del segle XIX, ho fa, segons els comissaris, en un context carnavalesc, en què els rostres ocults interpreten soldats del sud morts a la guerra de Secessió nord-americana que tornen de les tombes. La imatge actual del Klan es gesta a partir del 1915 amb la pel·lícula El naixement d’una nació, de D. W. Griffith, ja amb la indumentària d’hàbit blanc i caputxa estil natzarè.
La màscara també s’endinsa a l’univers criminal, i en aquest tram de l’exposició pren protagonisme Fantomas, el rei dels lladres, com a líder d’una sèrie de personatges que cobreixen la cara amb la intenció de delinquir. Aquí coneixerem Eduardo Arcos, un hàbil lladre de guant blanc de l’Espanya de principis del segle XX que es camuflava darrere d’unes malles i caputxa negra. Arcos es reivindicava com l’autèntic inspirador del personatge literari creat per Marcel Alain i Pierre Souvestre.
Els comissaris dediquen una atenció especial a la maçoneria, on l’antifaç s’utilitza en alguns moments de la cerimònia d’iniciació. Costa i Rocha se centren, però, en allò que ells anomenen “el gran frau” perpetrat a finals del segle XIX per l’escriptor Léo Taxil, l’iniciador d’un discurs i literatura antimaçònica emparada en allò que avui anomenaríem fakes. En efecte, Taxil va exagerar les pràctiques rituals de la societat secreta per construir un imaginari que equiparava la maçoneria al satanisme aprofitant un context d’antisemitisme en auge i enfrontament de l’Església catòlica amb les lògies. Taxil va influir en tot l’antimasonisme posterior, inclòs l’exercit pel franquisme contra el que anomenava contuberni judeomasònic. La mostra ofereix imatges d’un temple maçònic real en contrast amb el què la dictadura va reconstruir a la seu de l’actual Arxiu de Salamanca, ambientat amb personatges amb caputxa negra i una decoració tenebrosa i diabòlica per inspirar el rebuig de la població a aquesta mena d’enemic invisible que el règim culpava de tots els mals d’Espanya.
Després d’una incursió per la lluita lliure mexicana, V de Vendetta, l’icònic còmic d’Alan Moore i David Lloyd, i el moviment Anonymous, l’exposició no té més remei que finalitzar amb la instal·lació d’una enorme mascareta quirúrgica per reflexionar sobre el seu l’ús a la pandèmia. Era un capítol no escrit, però d’inclusió obligada com a colofó de la mostra. La mascareta ha esdevingut avui la màscara més global de la història a causa de la irrupció de la covid-19 i les seves mutacions. La portem per por o responsabilitat? És un mitjà de control polític sobre la població?
En tot cas, la pandèmia ha produït una inversió en el significat de la màscara. Si fins ara havia estat un instrument generador de por, de clandestinitat i de perill, avui ens identifica com a membres solidaris d’una comunitat vulnerable pel virus, de manera que el rostre nu ens provoca ara la pertorbació i la inquietud que s’associava a la màscara.
Com tota exposició del CCCB, no ens la podem perdre.
