Sempre és bon moment per parlar del paper de la dona, tan mancat de presència pública. Jo vull fer-ho en el món del cinema, un àmbit on està d’especial actualitat. L’embranzida mediàtica del #metoo contra l’assetjament sexual, unit a les creixents demandes d’igualtat salarial, comencen a despertar consciències. Però abans d’aquest esclat feminista són moltes les dones que han deixat petjada al cinema, davant o darrere de la càmera, malgrat que el seu pes segueix sent escàs. L’escassetat de directores de cinema d’èxit és una exemple més de la situació que pateix la dona en el món laboral en general, amb un “sostre de vidre” que es fa molt difícil de superar. Podem parlar d’excepcions: Kathryn Bigelow, Jane Campion, Jodie Foster, Sofia Coppola, Mia Hansen Love i a nivell espanyol podem parlar d’Isabel Coixet, Gracia Querejeta o la recent revelació Carla Simon i para de comptar. I no sé si saben que la primera directora de la qual se’n té referència és la parisenca Alice Guy-Blaché. Ella va començar a relacionar-se amb el setè art al 1894 i fou contemporània dels germans Lumière. Qui és recordat? No cal dir res més…
Al llarg de la història del cinema, les actrius han quedat majoritàriament relegades a papers secundaris, com a complement del protagonista masculí, que sovint tenen més a veure amb rols vinculats a la maternitat o l’erotisme que no pas amb personatges forts amb motivacions pròpies. Malgrat tot, si fem una ullada a la cartellera podem veure que algunes de les pel·lícules que s’hi exhibeixen estan protagonitzades per dones i l’apoderament femení va en augment. He volgut fer una tria de films dels últims 40 anys que, en la meva opinió, projecten una dona amb més caràcter, amb ganes de menjar-se el món, malgrat que la meitat d’ells estan dirigits per homes. Ja va sent hora que aquestes dones modernes tinguin el paper que es mereixen, també a la gran pantalla.
