Amb El año del Búfalo, Javier Pérez Andújar (Sant Adrià de Besòs, 1965) ha escrit el llibre en el qual portava pensant des de fa 25 anys i la pandèmia li va donar l’excusa per fer-ho. La seva nova novel·la explica com un escriptor perd el control d’una obra quan l’acaba o, més aviat, com li donen un cop d’estat narratiu en tota regla. Aquells que se submergeixin en la seva lectura es trobaran atrapats en un garatge, confinats com li agrada repetir a Pérez Andújar per deixar constància del moment en el qual la va escriure, amb tres personatges que són allà perquè volen, per no perdre la seva condició humana.
També veuran com l’autor d’aquesta història, Folke Ingo, es veu desautoritzat des de les notes al peu de pàgina per qualsevol interlocutor que considera que té alguna cosa a dir, des del Ministeri d’Humanitats que l’està editant, la seva mare, la seva traductora, els pares d’un dels confinats al garatge fins al Club d’Amics de Gregorio Morán i un cineclub de Santa Coloma de Gramenet. Com la vida mateixa i, per tant, també queda reflectida aquesta reacció tan actual com la d’ofendre’s per tot, amb discussions per qualsevol nimietat, que es revelen com a diferències insalvables.
Per si no fos prou, tot això es barreja amb episodis històrics, presentats en forma de psicofonies, amb Franco, Mussolini, Agostinho Neto, Lumumba, Gadafi o Joselito com a personatges verídics, triats per Pérez Andújar per la seva relació afectiva amb ells, recordant les notícies que llegia als diaris o veia a la tele quan era jove. “Al llibre li passa allò que s’explica. S’està parlant de cops d’estat, guerrilles… Tots són camins marginals del tronc principal de la política, que és la política parlamentària. I escriu un escriptor marginal, que ho fa en una llengua marginal, perquè és finlandès, però escriu en suec, i parla de gent que viu en un barri marginal, Suburbia. Està tot escrit al voltant dels marges”, explica Pérez Andújar en una entrevista amb The New Barcelona Post.
Amb un espai físic poc definit, amb salts constants d’un país a un altre, “com un atles”, i una única menció a aquesta Suburbia en la qual hi ha un garatge amb tres confinats, el marc temporal està més clar. 1973 s’alça com el punt al qual recorren els diferents episodis. “No va ser massa difícil triar aquest any”, assenyala. La crisi del petroli, el col·lapse dels països que havien aconseguit descolonitzar-se i ser independents als seixanta, l’atemptat a Carrero Blanco… “Canvia el món, tot l’optimisme que hi ha a l’època hippie i al maig del 68 és l’última resplendor, després ja ve la decepció”, explica. Pérez Andújar volia dibuixar “un món que no s’ha perdut, existeix, però d’una altra manera, la resposta i els actors són diferents, però la ferida encara hi és i és la mateixa: la pobresa i l’explotació d’uns països sobre els altres”. 1973 era any del búfal, segons l’horòscop xinès, com també ho ha estat 2021, any en què el seu llibre homònim li ha servit per guanyar el Premi Herralde de Novel·la, convocat per l’editorial Anagrama. “Ha estat una coincidència”, assegura.
En contra de llegir moralment
Cansat d’escoltar-ho, l’escriptor rebutja rotundament que es pugui titllar aquesta novel·la de rara. Es pot dir que no és una lectura habitual, però això no significa que no segueixi la tradició literària. “No existeixen els llibres estranys”, sentencia. “Un llibre pot ser divertit, entretingut, graciós, llarg… Però mai són estranys. Per què diem ara que les coses són rares? Perquè els que ens estem tornant estranys som nosaltres, som incapaços d’assumir el moviment i la diferència. Tot allò que se surt de la foto ho titllem d’estrany, però això és un problema nostre, no de la cosa en si”, sosté.
“Un llibre pot ser divertit, entretingut, graciós, llarg… Però mai són estranys. Per què diem ara que les coses són rares? Perquè els que ens estem tornant estranys som nosaltres, som incapaços d’assumir el moviment i la diferència”, defensa
Posa exemples. Rayuela de Julio Cortázar, Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll o El Quixot de Miguel Cervantes, ens resulten estranys? “La majoria dels llibres interessants són estranys des del punt de vista actual”, remarca. “A El Quixot, de sobte, a la meitat del capítol deu de la primera part, Cervantes et diu que això és un manuscrit que s’ha trobat anant pel mercat de Toledo i interromp l’acció, tot just quan un personatge està a punt de colpejar amb un pal al Quixot, el biscaí. Cervantes talla i diu “No, no, això són papers que em vaig trobar” i, després, cau el pal. Això és cinematografia pura”, exposa.
És per això que condemna “llegir moralment” i advoca per “tornar a llegir normal”, és a dir, “agafar un llibre, començar-lo a llegir, posar-te de part seva i oblidar-te de tu i estar amb el llibre”. Desconfia d’aquells que esperen que un llibre els aporti alguna cosa. “T’aportarà la teva padrina el dia del teu aniversari que et dona 100 pessetes o un euro… No cal anar al llibre per trobar informació, cal anar a trobar lectura”, defensa. “Els llibres no són una píndola que et prens i et va bé o malament, i ja has après. El llibre és com caminar o estar al mar, és allò que va passant, és immens i, al final, t’ofegues”, afegeix.
L’atles de Pérez Andújar
Si El año del Búfalo retrata molts països, propers i llunyans, en l’època en la qual va arribar el pessimisme, l’atles de Pérez Andújar està més delimitat. Des de la seva casa al Clot, va caminant a qualsevol lloc i ho fa en dues direccions. O cap al centre de Barcelona o cap a Sant Adrià de Besòs, quan va a veure a la seva mare i als seus amics. “La meva frontera és Plaça Universitat, aquí s’acaba el meu món. Per l’altre costat, la frontera amb Badalona, a partir d’aquí també és terra incògnita per a mi. Del carrer Bogatell de Sant Adrià fins a Plaça Universitat. La resta és l’estranger. És a dir, m’és igual anar a Moscou que a Badalona. Està massa lluny”, detalla.
El marc físic de Pérez Andújar va del carrer Bogatell de Sant Adrià fins a Plaça Universitat: “La resta és l’estranger”
El riu Besòs, “ara es diu passeig fluvial”, i la platja de Sant Adrià són algunes de les seves vies principals. “La platja m’encanta, però a l’hivern, no per a anar a prendre el sol i banyar-se, això està molt bé que ho faci la gent, però a mi m’agrada quan no hi ha ningú i potser hi ha corbs marins als búnquers”, un senyal que evidencia la recuperació que ha viscut el riu, com també la presència de bernats pescaires, martinets blancs o ànecs.
De tot això és del que acaba parlant Pérez Andújar als seus llibres. “Jo escric amb allò que és meu i això és tot allò que he llegit, que he vist, la gent a la qual conec i els carrers pels quals camino”, indica. Per als amics que introdueix a les seves històries, no dubta a crear clubs de fans, com el de Gregorio Morán a El año del Búfalo, que acaba tenint un paper molt destacat a la trama principal, tot i que potser el cineclub de Santa Coloma ho acaba rebatent. Però, probablement, això rai.
