La vida diària de Marcos Palazzi puja al cavallet. No sap definir la seva pintura, però té clar que està en plena harmonia amb els seus gustos literaris i musicals. Les cuines, els bars i els interiors de les furgonetes són escenaris perfectes per deixar volar la seva imaginació. Ara podem gaudir de la seva darrera collita gràcies a l’exposició Música de passeig que recala a la Sala Parés, al carrer Petrixol, fins al proper 5 de febrer.
Quan era nen, els seus pares li van regalar una caixa de pintura que mai va utilitzar. “Sempre estava dibuixant amb un llapis i vaig començar a pintar als divuit anys quan vaig entrar a l’escola EINA gràcies a un dels meus professors, Serra de Rivera. Vaig entrar a EINA amb la idea de fer disseny, però aviat vaig passar a art. Després em vaig apuntar a la Massana i més tard a La Llotja. En totes les escoles per les quals vaig passar vaig tenir professors molt bons. També m’encantaven els còmics i m’agradava molt anar a exposicions i a museus com l’antic MNAC que estava en la Ciutadella. Allà em xopava de pintura. Estava sol i em passava hores davant d’un quadre”.
Recorda que la seva primera exposició va ser a la galeria bar de Carlos Barral el 1985. “El primer que vaig ensenyar van ser dibuixos. No hi havia color. El color el començo a entendre ara”, fa broma. La galeria Parés són paraules majors. “Em vaig presentar a un concurs de pintura de la Sala Parés el 1991 i vaig guanyar. Des de llavors he fet en aquesta galeria moltes exposicions individuals i col·lectives. També he exposat a N2, a 3 Punts i a Alcolea. Vaig tenir la sort d’exposar a Berlín, amb la galeria 3 Punts, i a Madrid, amb Alcolea. De tot s’aprèn. Tot són experiències”.
Pintor constant durant els mesos d’estat d’alarma, Palazzi va aconseguir un permís per anar cada dia al seu estudi del carrer Sant Pere Més Baix, número 42. “Aquesta exposició, Música de passeig, respon a dos anys de treball. No busquis pintures sobre la pandèmia… Jo pinto cada dia. La majoria són situacions quotidianes. La meva família i el meu gat són un constant en els meus quadres. Hi ha una sèrie sobre interiors i una sèrie dedicada a la música. No falten paisatges inquietants com unes noces a Escòcia o les muntanyes d’Astúries d’un viatge familiar. I a la meva dona Marta la retrato molt, però aquesta noia nua en una de les platges de Menorca no és ella. A Menorca hi anàvem molt, però vaig tornar aquest estiu i quina va ser la meva sorpresa en descobrir que moltes platges havien desaparegut perquè se les havia emportat el temporal. També hi ha rostres d’amics com Miguel Gallardo, que és un dels retrats més divertits de la mostra, o Helena Vázquez, a qui vaig tenir el desig de dibuixar amb un escuradents en la boca.
Com la vida mateixa
— Com defineix la seva pintura?
— No sé definir-la. S’assembla bastant a la música que escolto i als llibres que llegeixo. Puc dir que és una mica eclèctica. M’agrada variar la mirada clàssica sobre les coses que m’envolten. La llum és clau. M’agrada la llum artificial i poso el focus en allò que vull mostrar.
— Com a pintor d’estudi, com és el seu lloc de treball?
— El meu estudi és aquí al costat. És molt gran i per això el comparteixo amb Juan Escudero. Al costat està Xavier Solà i damunt Artigau. Estic envoltat de pintors. M’aixeco molt aviat i baixo caminant fins a l’estudi. Trigo uns quaranta minuts. Estic tot el dia aquí. De vuit a vuit. Moltes vegades mengem entre col·legues.
— Pintor i professor.
— Faig classes els dijous, de dos quarts de cinc a dos quarts de nou. Els alumnes són més o menys de la meva generació. Els faig dibuixar i treballem amb oli. Sempre del natural. Passem una estona molt agradable.
“Aquesta exposició, Música de passeig, respon a dos anys de treball. No busquis pintures sobre la pandèmia… Jo pinto cada dia. La majoria són situacions quotidianes”
Sobre la tecnologia aplicada a la pintura, Palazzi destaca que no utilitza l’ordinador com a eina, però respecte als artistes com David Hockney que utilitzen una tableta per dibuixar. “El problema és que tots els dibuixos s’assemblen molt. Tanmateix l’Ipad és una eina com el llapis o el gravat…”.
“No m’agrada parlar dels meus imprescindibles, però reconec que el que queda de Matisse i Hockney és molt alegre. Dels grans m’agraden Bacon, Velázquez, Tiziano, Tintoretto, tots els italians. Si vas als museus de Londres o d’Edimburg, al·lucines. Hi ha infinits pintors. No em caso amb ningú. M’agrada la bona pintura”.
Si algú vol veure l’obra de Palazzi pot apropar-se a Can Framis, a la Sala Parés o al seu estudi del Carrer Sant Pere Més Baix.
