Aprofita el pas per la seva Barcelona natal per deixar-se caure pel Bar, aviat al matí, com és ella: matinera, d’aixecar-se i de seguida posar-se a treballar. Demana un te verd i tancar la ràdio, “que només escolto quan condueixo”.
Professora universitària de formació literària i investigadora en estudis de gènere i sexualitat, Marta Segarra va treballar durant diverses dècades a la Universitat de Barcelona (UB), amb la qual continua mantenint un llaç acadèmic, “allà vaig fundar el primer centre de recerca en estudis literaris feministes, que ha format a desenes d’especialistes en aquest camp”.
Autora de nombrosos llibres i articles científics, en català, castellà, francès i anglès, a més de dirigir volums col·lectius, els seus dos últims assajos són: Género: una inmersión rápida (Tibidabo), “que, com el seu títol indica, és una introducció al concepte de gènere i a les qüestions socials i individuals relacionades amb ell”; i Humanimales: Abrir las fronteras de lo humano (Galàxia Gutenberg), “una reflexió sobre les fronteres de la humanitat, des del pensament filosòfic, la perspectiva de gènere i l’etologia”.
Actualment resideix a París, on es dedica “gairebé exclusivament a la recerca i a la difusió dels coneixements sobre el gènere i la sexualitat per al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS)”.
— I com és que et va donar per marxar a París?
— Va ser un clar punt d’inflexió. Vaig decidir deixar la UB i buscar una plaça a l’estranger, als Estats Units o a França. El 2015 vaig guanyar una oposició per al CNRS, i és el millor que m’ha passat en la meva vida professional!
Una feina de vocació completa
La Marta assegura que li encanta el seu treball, “que m’ocupa moltíssimes hores del dia, a vegades massa, i gairebé tots els dies de l’any”. De la seva tasca, el que destaca és “la transmissió, sobretot en el pla acadèmic. Estic molt orgullosa de totes les tesis que he dirigit, és a dir, de les persones que les han fet i que ara, en la seva gran majoria, són bones amigues. M’encanta també el contacte amb estudiants de generacions més joves que, en general, trobo molt més despertes i motivades que les persones de la meva generació quan teníem la seva edat”.
Aquest amor per las seva feina es veu encoratjat “pels molts canvis socials que hi ha hagut en el camp del feminisme, el gènere i la sexualitat en els darrers cinc o deu anys. M’apassiona intervenir en aquests moments tan canviants, no només en l’àmbit acadèmic sinó també en el de la societat en general”.
Sempre implicada en mil projectes diferents, la parroquiana advoca per l’intercanvi intel·lectual amb persones amb plantejaments i sensibilitats diferents: “Un dels meus últims projectes és un debat entre estudiants del Seminari de París, que seran capellans i religiosos catòlics d’aquí a pocs anys, i estudiants de doctorat del Laboratori d’estudis de gènere i de sexualitat del CNRS, que involucrarà a un centenar de persones”.
En el pla de la recerca i de la seva difusió, coordina un projecte editorial en línia: el Diccionari del Gènere en Traducció, “una obra oberta que inclou articles sobre conceptes i termes relacionats amb el gènere i els estudis de gènere, en francès, anglès i castellà”.
Ni prou gran, ni prou petita
A Marta Segarra no li agrada Barcelona, on va néixer i va viure els primers trenta anys de la seva vida. “Entenc les raons per les quals a moltes persones sí els hi agrada. Fa ja vint anys que no visc a Barcelona, perquè em sembla una ciutat massa petita per ser realment interessant, i massa gran perquè s’hi visqui bé”. D’aquí ve que sigui una ciutat amb la que manté una relació d’amor-odi, agreujada “pel turisme de creuer i els grups adolescents que no et deixen ni passar per certs carrers del Gòtic, tot i que això era més aviat abans de la pandèmia”.
Però no tot és dolent i la parroquiana té paraules per als aspectes que li agrada redescobrir quan passa per la ciutat: “M’encanta mirar els edificis de l’Eixample perquè sempre descobreixo detalls arquitectònics meravellosos en què mai m’havia fixat o que havia oblidat. I, en el pla intel·lectual i cultural, destacaria el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), una institució única al món, capdavantera en molts aspectes”.
— El que és capdavanter aquí és la nostra rebosteria. Voldràs menjar alguna cosa amb el teu te verd?
La investigadora somriu, fent cas omís dels dolços: “Prefereixo el salat —replica—, fins i tot amb un te”. I riu.