Sota les palmeres del Salsitas

No sé on vaig sentir-ne a parlar per primer cop del Salsitas. Potser va ser al Què Fem perquè, en aquella època, parlo dels primers anys d’aquest segle, el suplement d’oci i cultura de La Vanguardia era una mina per descobrir allò que en dèiem la Barcelona més cool. Encara que també pot ser que fos en alguna d’aquelles revistes de tendències de vida efímera que trobàvem al Dom —botiga de decoració d’estètica retro del carrer Avinyó que va marcar època— i que els qui aspiràvem a moderns llegíem amb devoció. El cas és que una nit em vaig plantar al Salsitas i a l’acte vaig caure rendit a la seva màgia.

Ubicat al número 22 del carrer Nou de la Rambla, el Salsitas era un local com no n’hi havia d’altre en aquella Barcelona del 2000. D’una decoració teatral i acollidora que contrastava amb el minimalisme imperant. Parets, barres, sostres i mobiliari havien adoptat unes formes sinuoses d’inspiració vegetal. L’element més icònic del local eren unes elegants columnes en forma de palmera que, al mateix temps, feien les funcions de fanals perquè, entre el fullatge, com si fossin cocos, hi havia els llums. Una decoració que recordava el tropicalisme del mític Copacabana novaiorquès de la primera meitat del segle XX i, si voleu, els barrets plens de fruites de la gran Carmen Miranda. Com es pot apreciar en les fotografies que acompanyen aquest article —pràcticament inèdites i cedides per Futur2—, tot el local era de color blanc. No només perquè així resultava més elegant i diàfan sinó també perquè permetia projectar-hi formes i colors diversos que feien que la sala cada nit fos diferent o, de fet, que anés canviant, a mesura que avançava la nit. Perquè, en això, en aquest mutar i no només de pell a mesura que avançava la nit, el Salsitas va ser un local pioner.

Obria portes com a restaurant i, a mesura que s’acostava la mitjanit, la música electrònica pujava d’intensitat i la il·luminació s’anava fent més tènue. Inicialment, tenien previst servir-hi pizzes —d’aquí que un dels elements icònics del local fos un forn amb una gran pinya tropical al capdamunt— però, amb bon ull, finalment van apostar per una oferta més sofisticada que fusionava la cuina mediterrània amb la japonesa. Sí, el Salsitas va ser un dels primers restaurants barcelonins en fer una cuina de fusió que també seria tendència. Els noctàmbuls fèiem la primera copa al passadís de l’entrada mentre el personal del local recollia taules i cadires per convertir el menjador en pista de ball, davant la sorpresa de més d’un comensal. Barcelona feia pocs anys que havia vist néixer el Sónar i la música electrònica anava arribant a nous públics allunyats dels petits clubs per a iniciats, gràcies a locals com La Paloma, el Fuse i, per suposat, el Salsitas.

Salsitas
Sala principal del Salsitas durant les primeres hores de la nit, quan encara feia les funcions de menjador. © Futur2

Quan vaig començar a fer recerca per escriure aquest article em va sorprendre trobar tan poca cosa del Salsitas a Internet. Crec que té una explicació molt senzilla: fa dues dècades no anàvem a tot arreu amb el mòbil a la butxaca i, com que tampoc hi havia xarxes socials, quan sortíem de nit no sentíem la imperiosa necessitat de fer-nos fotos per compartir amb els nostres seguidors com de bé que ens ho estàvem passant. Suposo que ens limitàvem a passar-nos-ho bé. Per sort, una de les escasses imatges del Salsitas que corre per la xarxa em va portar fins al web de Futur2, un estudi de disseny i interiorisme de Barcelona reconegut internacionalment i focalitzat en la creació de tendències en el disseny de la restauració, retail, contract i efímer. Hi llegeixo que el seu director creatiu, Pepe López del Hoyo, va ser pioner del concepte restaurant-lounge-club a l’Espanya de finals del segle XX amb el disseny del mític Salsitas. Per tant, el Pepe és el pare de la criatura i qui m’explica la història del local.

Que el Salsitas obrís portes al carrer Nou de la Rambla es deu a raons purament crematístiques. El Pepe i els seus socis no tenien capital per llogar un local per les zones on s’acostumava a moure la gent guapa que volien atraure amb el seu club. Per tant, es van decidir per un espai ubicat en aquest carrer de la part baixa del Raval. És cert que a finals dels 90 el Raval ja s’estava posant de moda entre els moderns i que els gestors de la ciutat treballaven perquè el Xino deixés de ser el Xino, però, per molt que a dues passes hi hagués el Palau Güell, Nou de la Rambla continuava essent molt Xino. Ells tenien clar que volien fer un local divertit i, per això, després de voltar pel món per veure què era tendència a Londres, Berlín o Los Àngeles van apostar per fer una cosa que aleshores ningú feia a la ciutat. El bagatge acumulat pel Pepe després de més d’una dècada creant escenografies pel cinema, teatre i televisió va resultar determinant a l’hora d’imaginar un espai ple de formes orgàniques, escultòriques i teatrals en el qual la il·luminació jugués un paper clau.

Els inicis no van ser fàcils. El Pepe m’explica que al Salsitas li va costar pràcticament un any arrancar però, finalment, ho va fer i de quina manera. Quan a l’interior encara servien sopars, a fora ja hi havia centenars de persones —moltes amb uns outfits estrafolaris que rivalitzaven en teatralitat amb el mateix local— esperant per entrar-hi a ballar. De vegades, les cues arribaven fins a la Rambla. Van ser unes nits apoteòsiques.

Salsitas
Detall de les palmeres, un element que ens remet al tropicalisme del Copacabana novaiorquès i que va esdevenir icònic. © Futur2

Hi ha locals d’oci nocturn que tenen la capacitat d’encarnar l’esperit d’una època i, després d’encadenar unes quantes nits d’aquelles que no voldries que s’acabessin mai, tanquen portes i desapareixen. Tempus fugit. Penso en clubs nocturns i discoteques com la llegendària Studio 54 que, amb només tres anys de frenètica activitat (1977-1980) en va tenir prou per revolucionar les nits de la Nova York de finals dels setanta i ha passat a la història com el darrer gran temple de l’hedonisme.

Hi ha locals d’oci nocturn que tenen la capacitat d’encarnar l’esperit d’una època i, després d’encadenar unes quantes nits d’aquelles que no voldries que s’acabessin mai, tanquen portes i desapareixen

Deu anys abans, a Barcelona havia obert portes Bocaccio, possiblement la nostra discoteca més mítica de tots els temps. Impulsada per Oriol Regàs amb Xavier Miserachs i Teresa Gimpera, aquesta sala ubicada a un soterrani de Muntaner 505 va esdevenir, pràcticament, un oasi de llibertat en la Barcelona tardofranquista. La Gauche Divine la va convertir en el seu quarter general i, per tant, en allò que en diuen the place to be per a intel·lectuals, gent guapa i aspirants tant a una categoria com a l’altra. Tot i que Bocaccio va tancar oficialment portes el 1985, dècades després les seves nits lluny d’oblidar-se s’han fet llegendàries. En gran manera perquè alguns dels seus habituals, convertits en patums de la cultura, han continuat alimentant-ne el mite, suposo que per recordar-nos i recordar-se que un dia van ser joves, refotudament sofisticats i que s’ho passaven bomba. El periodista i crític cinematogràfic Toni Vall va publicar fa un parell d’anys un assaig molt interessant sobre Bocaccio i el Palau Robert li va dedicar una petita exposició comissariada per ell mateix.

El Salsitas també va tenir una vida curta. De fet, es pot dir que va morir d’èxit principalment perquè el local no estava preparat per acollir aquella gentada i al cap d’uns anys va haver de tancar. Potser no se li dedicaran pel·lícules ni exposicions, però tampoc es mereix caure en l’oblit. Molts barcelonins que ja hem superat els quaranta sempre recordarem aquelles nits en què ballàvem sota les palmeres del Salsitas.

Salsitas
Passadís d’entrada del local, on els noctàmbuls prenien la primera copa. © Futur2