El Teatre Nacional ha programat durant tot el mes de febrer la representació d'una obra de Josep Maria Benet i Jornet que exhibeix un títol inequívocament frontal, i aborda una de les qüestions més complexes i inexpressables de la naturalesa humana. Potser per això -precisen els organitzadors- l'elecció d’una ”atmosfera fantasmagòrica i onírica” per a la present posada en escena, un tret comú a una de les narracions més punyents de l’enigma del desig durant el segle XX, com és la pel·lícula Eyes Wide Shut de Stanley Kubrick. Una obra inspirada pel Relat somiat del novel·lista i dramaturg vienès, que al seu torn havia estat admirat pel pare de la psicoanàlisi, Sigmund Freud. Tornant, però, a la sala gran del TNC, l'obra de Benet i Jornet -concebuda uns deu anys abans que aquella producció cinematogràfica- compta amb un elenc d'artistes dignes de ressenya, començant per la directora Sílvia Munt, que ha escrit al respecte que es posa en escena “un món on allò que és veritat i allò que és somni, desig, es creuen constantment. Contínuament es juga amb un doble llenguatge i també en un doble univers: allò que ens passa i allò que voldríem que ens passés. Com a la vida, si poguéssim escoltar-nos sense filtres, descobriríem que moltes vegades hi ha un doble joc en les nostres decisions, del qual ni tan sols som conscients. (…). El desig ens fa caminar, ens fa volar, ens fa sortir de l’avorriment i malgrat que volem amagar-lo, existeix amb tossuderia”. La directora també té paraules d'agraïment cap al creador de l’obra, mort el 2020.

Es refereix al “pas cap a l'abisme” que “va fer ell amb valentia el 1989, quan encara tot era més difícil. Aquesta empenta a l'esquena que et fa saltar i et fa ser més valent, submergint-te en allò que no és evident”. La trama d'aquesta obra pot semblar senzilla, cosa que redunda en la simplicitat de l'escenificació (“Desig és la inquietant història d’un matrimoni que veu interrompuda la seva vida rutinària. Trucades anònimes i un cotxe que fa llums al costat d’una carretera. La misteriosa connexió amb una parella de desconeguts. Els records d’una nit que gairebé s’havien esborrat.”) i, tanmateix, progressivament es percep un aprofundiment de calat psicològic gràcies a les actuacions de Laura Conejero, Carles Martínez, Raimon Molins i Anna Sahun. Abismant-se a la realitat del desig l'espectador s'impregna de la seva complexitat real, veient-se potser reflectit en els detalls de situacions que s'imposen desconcertants. Reveladores i inquietants, dilueixen les fronteres entre el somni i la vigília.

LLEGIR MÉS

Dos recitals de recomanació obligada, que es produiran en dies consecutius, el 21 i 22 de febrer a la sala noble del Palau de la Música Catalana, protagonitzats per dos dels pianistes més importants dels darrers

temps. Internacionalment aclamats, han rebut a cada una de les visites mostres visibles d'afecte per part del públic barceloní, que es frega les mans quan s'anuncia, finalment, el programa que interpretaran. Es dona la coincidència que tots dos, tant Khatia Buniatishvili com Grigory Sokolov atrauen els incondicionals per la seva qualitat interpretativa, sense necessitat de precisar amb molta antelació les peces escollides. Per això se sol endarrerir el moment fins poques setmanes abans (com mostra el cas del segon: a hores d'ara, a finals de gener, encara no se sap què tocarà). A propòsit de Buniatishvili, des de fa poc que sí que ho sabem. Els organitzadors de l’esdeveniment escriuen: “Les seves recreacions d’obres del repertori pianístic es caracteritzen per l’apassionament amb què les defensa i l’enorme virtuosisme amb què afronta cada interpretació, tot portant al límit les possibilitats físiques –i tal vegada acústiques!– tant d’ella mateixa com de l’espectador. Toqui el que toqui Buniatishvili, sempre sorprèn, sempre emociona”. I és que la seva personalitat interpretativa -no menys irrenunciable que la del carismàtic Sokolov- es mostrarà amb la passió característica en un elenc meravellosament contrastat de peces, des de la meditativa Gymnopédie núm. 1 d'Erik Satie a la vibrant i virtuosa Rapsodia Húngara núm. 2 de Franz Liszt. Entre tots dos extrems, s'escoltaran diverses peces del compositor romàntic que més aprofundí en l'ànima del piano, Friedrich Chopin, així com un Impromptu de Schubert i l'emotiva transcripció de la seva serenata (Ständchen) per Liszt, de qui també s'interpretarà la Consolation núm. 3. Una peça de Couperin i dues transcripcions d'obres de Bach, la primera la celebrada Ària de la Suite per a orquestra, i la segona el complexíssim Preludi i fuga per a orgue, BWV 543, realitzada novament per Liszt. Un recital intens i amè, generós en emocions contrastades -el de Khatia Buniatishvili-, que es produirà el dia abans del programat pel rus Grigory Sokolov. No sabem què ens oferirà, però -com el dia anterior- el compromís amb la música i la intensitat estan garantits.

Òpera fundacional del gènere, que tematitza la qüestió mateixa del cant donant a entendre el seu poder taumatúrgic a partir del relat mític, l'Orfeo de Monteverdi continua sent motiu de veneració per melòmans de tota estirp.

El Museu Europeu d'Art Modern, que aposta conscientment per les creacions figuratives inspirades en la tradició -el cas de l'exposició dedicada a l'italià Roberto Ferri, deixeble llunyaníssim de Caravaggio semblava antonomàstic- exhibeix un important nombre d'obres de l'artista nord-americà Shane Wolf sota el títol A Tour de Force. En total són unes 200, en diferents mides, però que tenen en comú la representació del cos humà, des de perspectives insòlites o en contorsions que podrien recordar les d'Egon Schiele, si no fos per l'exacerbat realisme de Wolf, pel que fa a les proporcions i als matisos del traç. L'escorç, freqüent i eventualment exagerat, mostra allò que crèiem conegut des de punts de vistes inusuals, donant un nou sentit al propi figurativisme. Els organitzadors expliquen que en aquesta antologia l'artista “ha volgut plasmar no només les obres finals sinó tot el procés de creació artística, des de la investigació compositiva abstracta inicial, les composicions de valor, el guió gràfic i de colors, la investigació de postures i els dibuixos preparatoris finals, fins a arribar a l’obra acabada”. En la línia del que s'ha apuntat abans, prossegueixen dient que “l'estil del pintor està inspirat en el classicisme acadèmic que venera tant la bellesa com l'equilibri. Així mateix, també està inspirat en un gest molt contemporani, que es denota al gir ferotge dels cossos contorsionats”. La representació artística esdevé part de la realitat, a l'abast dels espectadors, i no pas una simple repetició.

És més, la selecció artificiosa o focalització en determinades parts de l'anatomia humana, que podrien animar una cosificació, d'alguna manera tematitzen la qüestió de la mirada pròpia, que realitza allò que reconeix en un sentit ja no merament objectiu. Pel que fa a la combinació de tècniques emprades per suscitar aquest efecte a l'espectador, “la pintura de Shane Wolf transmet una sensació “tàctil” de realitat. Els cossos es materialitzen mitjançant traços de carbonet, ratllats de guix blanc o Pierre noir. L'artista utilitza aquesta tècnica acadèmica amb destresa, combinant-la amb un toc contemporani molt audaç: l'ús de colors enlluernadors”. Es tracta, per tot això, d'una exposició que articula de manera superba la cosmovisió moderna de l'art amb algunes de les tendències contemporànies, en què s'adverteix la contemplació mai completament desinteressada dels cossos.

LLLEGIR MÉS

Paradoxalment Banksy s'ha convertit en part de l'imaginari col·lectiu que, en context urbà, exemplifica el que -se suposa- ha de ser, o fer, un “artista”. El seu art de la protesta -com apunta el títol de l’exposició- circula perfectament adaptat al mercat i a l'apreciació del que és artístic.

Una possibilitat, de fet, que el misteriós artista ja havia anticipat en diferents ocasions. Per quedar-nos amb les més memorables, recordem només un parell: d'una banda, el seu fals documental Exit Through the Gift Shop del 2010. Una pel·lícula on l'artista original, però sempre d'incògnit, es confronta amb la possibilitat d'imitadors menys subtils i encara comparablement mediàtics -en l'exhibició de missatges subversius, o contestataris- que es converteixen en objectes de consum com qualsevol altre producte. L'altra situació que confirma la consciència de Banksy a propòsit de la problemàtica valoració de les formes d'arts subversives -tant més innòcues, ja desproveïdes de la seva acidesa- la trobem amb la seva intervenció en el context d'una coneguda casa de subhastes, amb l'autodestrucció programada d'una de les seves obres, un cop va ser adjudicada al millor postor. L'art pop ja havia participat d'una paradoxa semblant a la que amenaça Banksy, si bé l'artista anglosaxó es mostra més incisiu i pertinaç en l'assenyalament de la contradicció. La mostra que fins al 13 de març ofereix el Disseny Hub de Barcelona compila més de 70 obres, que en gran part procedeixen de col·leccions particulars. Els formats i les tècniques emprades són summament diversos: oli, acrílic o esprai sobre llenç i fusta, serigrafies d'edició limitat, estergits sobre metall o formigó, escultures, instal·lacions, vídeos i fotografies. Per no ser aliens a la moda actual de les experiències immersives adverteixen els organitzadors que l'exposició s'inaugura amb una instal·lació multimèdia “especialment creada per a aquesta mostra donarà la benvinguda al visitant, desvetllant pistes sobre el misteriós artista, destacant les seves peces més importants i emmarcant la seva insòlita trajectòria, no exempta de polèmica”.

LLEGIR MÉS