Fins al 28 d’aquest mes encara es pot veure l’exposició Humberto Rivas. La alegre marginación a la galeria Imaginart (Diagonal, 432). La mostra, comissariada per Isabel Carrero, reuneix una sèrie de retrats que Rivas (Buenos Aires, 1937 – Barcelona, 2009) va fer a alguns dels protagonistes de l’escena més canalla i transgressora de la Barcelona de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Transformistes i vedettes del Paral·lel, prostitutes i poetes del Barri Xino i el Gòtic… Per davant la càmera del Premi Nacional de Fotografia 1997 desfilen personatges imprescindibles d’una història de dissidència i marginació, em temo que no escrita o no prou ben escrita, com Violeta la Burra, Mònica del Raval, Carlos Pazos o Johnson.
Eren persones que vivien als marges i que tractaven de ser humilment felices, com ve a dir un dels textos que encertadament acompanyen els retrats de Rivas. Contemplant-los, he recordat una anècdota que em va explicar Nazario quan el vaig entrevistar pel meu llibre Homonots, converses amb deu gais que han obert camí (Angle Editorial, 2014): “Cuando me llamó la Sinde (Ángeles González-Sinde, ministra de Cultura del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero) para decirme que me daban la Medalla de Oro de la Bellas Artes le dije “joder con todas las porquerías y transgresiones que he hecho” y ella me contestó “pues precisamente por esto te la damos, porque si no hubiera sido por gente como tú no habríamos conseguido normalizar muchas cosas”.
Doncs això, crec que com a societat —especialment el col·lectiu LGTBI— els devem alguna cosa a tots aquells alegres marginats que pul·lulaven per la Barcelona postfranquista. Davant la temptació d’edulcorar excessivament aquells temps foscos i excitants, el pare del còmic underground també em va dir una frase que trobo molt reveladora: “Yo pienso que si fui underground fue porque en esa época no se podía ser otra cosa”.
Quaranta anys després, molts dels protagonistes d’aquella Barcelona canalla, transgressora i marginal han desaparegut. També els locals pels quals es movien (Satanassa, Drugstore, Barcelona de Noche…). Des de primers dels vuitanta fins ara el progrés en el reconeixement dels drets del col·lectiu LGTBI és innegable, encara que, com ens recorda Rubén Serrano a No estamos tan bien. Nacer, crecer y vivir fuera de la norma en España (Temas de Hoy, 2020) —un llibre amb un títol ja de per si prou eloqüent—, no estigui, ni de lluny, tot guanyat. Qui serien, avui dia, els hereus d’aquella escena queer que va retratar Rivas? N’hi ha centenars, d’anònims i també de famosos com Samantha Hudson, un referent innegable de nova fornada que contribueix a eixamplar la mirada de la societat.
El treball documental de Rivas també ha tingut continuïtat amb una nova generació de fotògrafs/activistes com Isaac Flores (Barcelona, 1994). L’obra d’aquest jove fotògraf, clarament emmirallada en aquella Barcelona transgressora del postfranquisme, busca donar visibilitat a la part del col·lectiu que, per la seva forma de vestir-se, pintar-se o expressar-se, en definitiva, per la seva forma de ser, continua vivint fora de la norma i, per tant, patint incomprensió, marginació o violència. L’any passat, Flores va guanyar el Premi Joves Fotògraf(e)s de Catalunya amb Identitats vàlides, una selecció d’una trentena de fotografies sobre l’escena queer de la ciutat. Un treball que va exposar-se a la Casa de Cultura de Girona, que ha voltat per unes quantes poblacions més i que incomprensiblement encara no s’ha pogut veure a Barcelona.
El mes que ve, Flores publica Herencia. Unos años de pandemia, transformismo y disiencia ibérica, un llibre de fotografies que veurà la llum gràcies a una campanya de micromecenatge. Hi apareixen, entre molts d’altres, Samantha Hudson, Rodrigo Cuevas o Sergio Satanassa. Són els hereus d’aquells alegres marginats. Tots en som una mica.
