La Filmoteca de Catalunya celebra aquest dilluns deu anys al Raval. Va ser el 21 de febrer de 2012 quan van començar les projeccions a la nova seu, que responia a la necessitat de poder concentrar en un únic lloc totes les activitats que impulsa aquest equipament cultural dedicat al cinema. Abans d’acabar aquí, havia tingut múltiples ubicacions i molts encara recorden l’última, a l’antic cinema Aquitània, a l’Avinguda de Sarrià, on va estar vint anys. A les sessions que oferia, es van sumar l’arxiu de pel·lícules, la biblioteca, les exposicions i els serveis educatius, repartits per diferents espais. “Una llarga aspiració de la Filmoteca era disposar d’una seu pròpia que ho aglutinés tot”, explica el seu director, Esteve Riambau, en una entrevista amb The New Barcelona Post.
Es va acabar concentrant tot en el nou edifici que es va construir a la Plaça de Salvador Seguí. L’única tasca que es va ubicar a un altre lloc va ser l’arxiu de pel·lícules, que es va situar al Parc Audiovisual de Terrassa. És aquí on es preserven més de 40.000 títols i unes 200.000 bobines, que es remunten a principis del segle XX i posen un èmfasi especial en el cinema català. L’elecció de focalitzar l’activitat al Raval va despertar la suspicàcia d’alguns que van creure que allunyaria els espectadors. Veus apocalíptiques van pronosticar la catàstrofe, amb la certesa que es produirien múltiples incidents i s’hauria d’avisar constantment a la policia. “Mai hem tingut cap problema”, recalca Riambau.
El centre cultural també era conscient que mai ha estat una de les principals necessitats que té el barri, però han intentat contribuir a millorar l’entorn que l’envolta, amb sessions en les quals el Raval era el protagonista de les pel·lícules i col·laborant amb les seves escoles i associacions. Riambau afegeix que la plaça s’ha transformat en aquests deu anys i, especialment, gràcies a la Monroe, el bar annex a la Filmoteca. “S’han integrat absolutament en el barri i han sabut crear una atmosfera i un pol d’atracció per a gent jove. El bar ha canviat absolutament la plaça, de dia i de nit”, assenyala.
La Filmoteca no es pot explicar sense el seu entorn, com demostra un dels episodis que recorda Riambau quan es posa a repassar els deu anys al Raval. La tarda del 17 d’agost de 2017 s’estava projectant Rio grande, dirigida per John Ford i protagonitzada per John Wayne i Maureen O’Hara. A pocs metres, a la Rambla, s’estava produint un atemptat terrorista que va deixar 13 morts. “La decisió que vam haver de prendre era si interrompíem la projecció i trèiem als espectadors o manteníem la calma, tancàvem portes i esperàvem que acabés la pel·lícula per sortir ordenadament”, explica. Es va optar per la segona opció, fent sortir als usuaris per la porta del darrere i dient-los que no fossin cap a la Rambla. “No va passar res, però la furgoneta estava molt a prop d’aquí i el terrorista va passar al costat de la Boqueria. Estàvem a l’epicentre”, afegeix.
Aquest ha estat un dels moments complicats que ha viscut la Filmoteca durant els deu anys al Raval, com també ho ha estat la pandèmia, tot i que els moments bons els han superat clarament. “Episodis destacats hi ha hagut molts, la majoria bons. El balanç no pot ser més positiu”, defensa Riambau. Com quan l’actriu i cantant alemanya Hanna Schygulla va visitar Barcelona amb motiu de la retrospectiva que se li havia dedicat i ho va fer amb l’única condició de poder cantar en la mateixa sala de cine de la Filmoteca, tancant el seu concert amb una cançó de Lili Marleen. Riambau també recorda quan va venir la filla d’Orson Welles i Keith Baxter, un dels actors d’una de les seves pel·lícules, Campanades a mitjanit. La visita es va acompanyar per una projecció del film a l’església de Cardona, on s’havia gravat bona part de la pel·lícula.
Una altra retrospectiva va ser la que va portar a la capital catalana a Maria de Medeiros. L’actriu portuguesa va voler posar en valor les pel·lícules més petites que havia fet i va consentir que s’inclogués Pulp Fiction, tot i que va pensar que ningú aniria a aquesta projecció perquè la pel·lícula està a internet i és molt coneguda. Van acabar venint més de 200 persones. “La pot haver vist tothom i pot estar a Youtube, però veure-la en una còpia de cinema, en pantalla gran, en versió original subtitulada i presentada per tu només és avui, aquí i ara —li va dir Riambau a De Medeiros—. Aquesta és la diferència que nosaltres ens podem permetre i hi ha un públic que sap que trobarà aquest plus”. Juntament amb el Phenomena, són l’única sala que projecta cinema analògic de la ciutat. Fins i tot, ofereix música en directe per acompanyar a les pel·lícules mudes.
I és que el públic de la Filmoteca és, a més d’exigent, molt fidel. Amb la pandèmia, només s’ha perdut un 25% dels espectadors, passant dels 100 usuaris de mitjana per sessió als 75. També compten amb uns 400 abonats anuals, més enllà dels espectadors puntuals. “Hi ha gent que la veus aquí cada dia”, recalca Riambau. Amb tot, la seu del Raval celebra el seu desè aniversari amb un històric de gairebé 1,3 milions d’espectadors, que han assistit a més de 13.000 sessions. 2015 va ser l’any amb més públic, amb 148.768 assistents, mentre que, com no podia ser d’una altra manera, 2020 va ser el que en va tenir menys, amb només 66.752.
Malgrat això, la covid els ha servit per posar en valor la presencialitat: “Una Filmoteca és un equipament físic en el doble sentit de la paraula. Per conservar les pel·lícules, s’ha de fer físicament: has de ser aquí per rebre les llaunes i els discs durs i els has de guardar. Des del punt de vista de les projeccions, per a nosaltres, són projeccions de cinema en una sala a les fosques i amb el públic present”. És per això que, per a Riambau, el 26 de juny de 2020 també quedarà marcat en el calendari històric de la Filmoteca. Aquest va ser el dia en què van tornar a l’activitat després del confinament i ho van fer amb Do the Right Thing de Spike Lee.
De cara als pròxims aniversaris
Una de les màximes incerteses que viuen totes les filmoteques del món, i el sector del cinema en general, és l’evolució de la digitalització, que ha deixat enrere les pel·lícules analògiques i ha apostat per les digitals. “Mentre el cinema era analògic, sabíem que, col·locant les pel·lícules en rotllos de cel·luloide a baixa temperatura i sense humitat, es conservaven durant desenes i centenars d’anys. Quan la indústria decideix digitalitzar el cinema, es facilita la difusió, però obre la gran incògnita de la preservació. Una pel·lícula digital són quatre terabytes, una burrada de memòria, i l’única possibilitat és que ho col·loquis en un superordinador que cada any va ampliant la seva memòria i creuis els dits perquè no es perdi i que d’aquí a deu anys hi hagi aparells capaços de reproduir la tecnologia d’avui”, explica Riambau. Tot això, és clar, fa pujar el preu de la conservació, amb un cost entre sis i deu vegades més alt que les bobines. “La incertesa és absoluta”, emfatitza.
No fracassar en un dels seus objectius principals, la preservació del patrimoni cinematogràfic, és un dels reptes de futur que afronta la Filmoteca, però no és l’únic. Riambau també assenyala la necessitat de digitalitzar el seu arxiu, per fer-lo més accessible i aconseguir una major difusió, i dotar-se de més independència jurídica, com la que tenen altres institucions culturals, per exemple, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i la Biblioteca de Catalunya.
