A les escoles es diu als adolescents que saber coses és menys important que saber operar sobre les coses. Si tradicionalment el coneixement era la forma intel·lectual de la cura de l’ànima per la seva capacitat per proporcionar experiències d’ordre, avui animem a conviure amb el desordre de tot el que és efímer.
El sociòleg nord-americà James Coleman va ser el primer a adonar-se, en els anys cinquanta del segle passat, de l’emergència de l’adolescència com un nou grup cultural situat entre la infància i el món adult. Si bé d’adolescents n’hi havia hagut sempre, la cultura adolescent era un fenomen nou. La seva aparició havia estat afavorida per la universalització de l’educació i la transferència de responsabilitat de les famílies a l’escola. L’escola s’havia concebut com la gran palanca del canvi social, perquè permetria donar una educació universal a tots els joves i superar així els límits culturals de les famílies. No obstant això, Coleman constatava que els adolescents es mostraven més interessats per la seva popularitat que per la seva formació intel·lectual.
L’escola va néixer per facilitar el pas de la condició de fill a la de ciutadà, però els escolars vivien immersos en una cultura clausurada parcialment en si mateixa que era reticent als models adults, mentre acceptava acríticament els seus models generacionals. La nova “societat d’adolescents” era culturalment independent. Tenia el seu llenguatge, la seva moda, la seva música, els seus mitjans de comunicació i els seus models de comportament, que sovint es definien en oposició als dels seus pares. I tot això estava reforçat publicitàriament, perquè la cultura adolescent estava generant un nou mercat amb un gran potencial consumidor.
ADOLESCENTS DE TRENTA ANYS. “Vivim”, escrivia Coleman el 1959, “una paradoxa peculiar: en la nostra complexa societat industrial hi ha cada vegada més coses per aprendre, i l’educació formal és cada vegada més important per obrir oportunitats vitals; però el que hem fet ha estat crear una gran cultura d’adolescents que mostra poc interès en l’educació mentre se sent subjugada per coses que tenen poc a veure amb l’escola”. És obvi que Coleman no va dir l’última paraula sobre l’adolescència. Avui som testimonis d’una ampliació de les seves fronteres. Per sota, sembla haver fagocitat la pubertat i, per dalt, tots hem vist adolescents de —siguem caritatius— trenta anys. Les nenes de deu anys volen roba sexy i els joves de trenta, roba adolescent. Els nens volen anticipar la seva adolescència i els adolescents allargar la seva vida adulta. El 25 % dels teleespectadors de canals infantils als Estats Units són adults.
Avui aquells adolescents ens semblen bastant ingenus. El 70 % no fumava, el 80 % no consumia alcohol. A Coleman no se li va acudir preguntar si consumien drogues o practicaven sexe segur. Segons un estudi de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, gairebé el 47 % de les noies i el 43 % dels nois de setze anys reconeix haver-se emborratxat almenys una vegada en l’últim any. L’inici del consum d’alcohol se situa en els 13,7 anys. Un adolescent té accés avui al doble de diners —en termes reals— que un del temps de Coleman. Hi ha nenes que en arribar a la pubertat comencen a somiar amb operacions de cirurgia estètica.
A mesura que la societat s’ha tornat més complexa, s’ha anat fent gran la distància entre els interessos espontanis de l’infant i les demandes de coneixement del món adult, però com que, al mateix temps, cada vegada lloem més l’espontaneïtat, comencem a témer que l’adolescent arribi a consolidar-se com el model de conducta de les nostres societats. No és cert que trets psicològics que es consideraven propis de l’adolescència, com ara la confusió, la vacil·lació constant, els imprevisibles canvis d’humor, la incomoditat amb la pròpia imatge, etcètera, han deixat de ser específicament adolescents?
Gagnef, Suècia. Foto de Jens Johnsson
SENSE AFRONTAR EL FUTUR. Els nostres adolescents viuen en un món en què el sentit de la possibilitat creix contínuament en detriment del sentit de la realitat. No pot ser d’una altra manera perquè van en direccions oposades. Allò de “Sigues realista, demana l’impossible” ha deixat de ser un eslògan per convertir-se en un prejudici. Si antigament als adolescents se’ls feia viure determinats rituals de pas per entrar a la vida adulta, ara no està gaire clar que tinguem ben definida una vida adulta per oferir-los. De fet, el que contínuament els estem aconsellant és que no s’emmotllin, que siguin adaptables. A les escoles se’ls diu que saber coses és menys important que saber operar sobre les coses. Si tradicionalment el coneixement era la forma intel·lectual de la cura de l’ànima per la seva capacitat per proporcionar experiències d’ordre, avui animem a conviure amb el desordre de tot el que és efímer.
El nostre consell als adolescents és: “Be water, my friend”, sigues amorf, no visquis constret per límits, sigues adaptable
Sorprenentment, una societat que ha fet de l’autonomia i del sentit crític els eixos de la religió laica del present és capaç de combregar amb rodes de molí i accepta com un dogma inapel·lable que l’únic que sabem del futur és la seva indefinició i, per tant, que hem de preparar les noves generacions per fer front de manera dúctil a la ductilitat del futur, ja que, com repetim insistentment, treballaran en activitats que no s’han inventat encara amb eines que encara no hem dissenyat, resolent problemes que encara no tenim.
El primer que va dir això va ser un pedagog laborista, Peter Mauger, el 1966, és a dir, fa 51 anys. “Els adults de demà”, assegurava, “s’enfrontaran amb problemes la naturalesa dels quals avui no ens podem ni imaginar. Hauran d’enfrontar-se amb treballs que encara no s’han inventat”. La idea la van recollir Bill Clinton, el 1996, i el seu secretari d’educació, Richard Riley, el 2004: “Els treballs més sol·licitats el 2010 encara no existeixen. Els treballadors del futur immediat utilitzaran tecnologies que encara no s’han inventat per resoldre problemes que ni tan sols sospitem avui que seran problemes demà”. Podria mostrar centenars d’afirmacions similars pronunciades en els entorns més seriosos per persones suposadament competents. Només afegiré l’advertència del Fòrum Econòmic Mundial de Davos de l’any passat, que en el seu informe The Future of Jobs insistia que “el 65 % dels nens que entren avui a l’escola primària acabaran treballant en feines totalment noves, que encara no existeixen”.
En definitiva, el nostre consell als adolescents és: “Be water, my friend”, sigues amorf, no visquis constret per límits, sigues adaptable. Però els adults als quals es referien Mauger, Clinton i Riley som nosaltres i alguns fins i tot ja ens hem jubilat. Així que, si volem saber quines seran les habilitats del futur, aprenguem dels més competents del present, els que ja s’enfronten amb èxit a problemes nous, amb eines noves. Descobrirem en ells les característiques següents: 1. Domini de l’atenció, que possiblement és el nou quocient intel·lectual. 2. Una formació consistent que els permet ser hàbils. 3. Capacitat per generar confiança i mantenir-se fidels a la paraula donada. 4. Capacitat per introduir un temps de reflexió entre l’aparició d’un desig i la resposta per, d’aquesta manera, organitzar l’acció. Això és el que anomenem “pensament estratègic”. Sovint defenso el dret de l’infant a estar frustrat, i penso en el dret que té un pastisser a no menjar-se els ingredients mentre està fent un pastís. 5. Voluntat de no ser només modern, és a dir, de disposar d’una perspectiva àmplia sobre el present que vagi més enllà de la immediatesa. Sense adonar-nos-en, hem assistit a una profunda mutació del significat del modern. El que és hodiern ja no es refereix a una situació cronològica en la línia del temps, sinó a una posició en l’escala de valors. El modern s’ha carregat axiològicament, fins al punt que ningú s’enfada si li dius que està equivocat, però convé no dir-li que està antiquat. El modern no se sent partícip d’una tradició, sinó que viu en la fascinació de la contínua imminència de la novetat, convençut que ser és ser millorable. Avui el que incrementa el valor d’algú és la seva adquisició de l’última pròtesi antropològica —l’últim aparell tecnològic— que augmenti la seva consciència del que és possible.
“JUST GOOGLE IT”. El que es coneix com a 21st century skills és un miratge. Ni els coneixements, ni la memòria, ni les velles virtuts intel·lectuals han perdut valor. El que s’ha desvalorat és la informació bruta, però s’ha revalorat la informació filtrada rigorosament. Allò de “Just Google It” és una fal·làcia, com també ho és fomentar una creativitat sense coneixements. Per resoldre un problema creativament el primer que cal és conèixer bé el problema. Precisament perquè el nou no para de créixer, és essencial tenir una bona base de coneixements per poder integrar la novetat en un relat. No conec ningú que no vulgui tenir més memòria de la que té, ni a ningú ben informat sobre la importància de la memòria a llarg termini que frivolitzi amb la desmemòria. És que la creativitat, la innovació, el pensament crític eren irrellevants en el passat? No és ridícul pretendre aprendre amb rigor sense clavar els colzes? Es pot pensar bé sense disciplina intel·lectual? Potser un dels secrets més ben guardats del món adult sigui que, en realitat, hi ha pocs adults encara que n’hi hagi molts que semblin ser-ho. Però no podem abandonar els adolescents a la seva sort dient-los que a la seva edat nosaltres fèiem el mateix que ells, perquè no hi som per oferir-los models de vida adolescent, sinó de vida adulta, que és la vida que cadascú ens hem de construir.
A les escoles es diu als adolescents que saber coses és menys important que saber operar sobre les coses. Si tradicionalment el coneixement era la forma intel·lectual de la cura de l’ànima per la seva capacitat per proporcionar experiències d’ordre, avui animem a conviure amb el desordre de tot el que és efímer.
El sociòleg nord-americà James Coleman va ser el primer a adonar-se, en els anys cinquanta del segle passat, de l’emergència de l’adolescència com un nou grup cultural situat entre la infància i el món adult. Si bé d’adolescents n’hi havia hagut sempre, la cultura adolescent era un fenomen nou. La seva aparició havia estat afavorida per la universalització de l’educació i la transferència de responsabilitat de les famílies a l’escola. L’escola s’havia concebut com la gran palanca del canvi social, perquè permetria donar una educació universal a tots els joves i superar així els límits culturals de les famílies. No obstant això, Coleman constatava que els adolescents es mostraven més interessats per la seva popularitat que per la seva formació intel·lectual.
L’escola va néixer per facilitar el pas de la condició de fill a la de ciutadà, però els escolars vivien immersos en una cultura clausurada parcialment en si mateixa que era reticent als models adults, mentre acceptava acríticament els seus models generacionals. La nova “societat d’adolescents” era culturalment independent. Tenia el seu llenguatge, la seva moda, la seva música, els seus mitjans de comunicació i els seus models de comportament, que sovint es definien en oposició als dels seus pares. I tot això estava reforçat publicitàriament, perquè la cultura adolescent estava generant un nou mercat amb un gran potencial consumidor.
ADOLESCENTS DE TRENTA ANYS. “Vivim”, escrivia Coleman el 1959, “una paradoxa peculiar: en la nostra complexa societat industrial hi ha cada vegada més coses per aprendre, i l’educació formal és cada vegada més important per obrir oportunitats vitals; però el que hem fet ha estat crear una gran cultura d’adolescents que mostra poc interès en l’educació mentre se sent subjugada per coses que tenen poc a veure amb l’escola”. És obvi que Coleman no va dir l’última paraula sobre l’adolescència. Avui som testimonis d’una ampliació de les seves fronteres. Per sota, sembla haver fagocitat la pubertat i, per dalt, tots hem vist adolescents de —siguem caritatius— trenta anys. Les nenes de deu anys volen roba sexy i els joves de trenta, roba adolescent. Els nens volen anticipar la seva adolescència i els adolescents allargar la seva vida adulta. El 25 % dels teleespectadors de canals infantils als Estats Units són adults.
Avui aquells adolescents ens semblen bastant ingenus. El 70 % no fumava, el 80 % no consumia alcohol. A Coleman no se li va acudir preguntar si consumien drogues o practicaven sexe segur. Segons un estudi de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, gairebé el 47 % de les noies i el 43 % dels nois de setze anys reconeix haver-se emborratxat almenys una vegada en l’últim any. L’inici del consum d’alcohol se situa en els 13,7 anys. Un adolescent té accés avui al doble de diners —en termes reals— que un del temps de Coleman. Hi ha nenes que en arribar a la pubertat comencen a somiar amb operacions de cirurgia estètica.
A mesura que la societat s’ha tornat més complexa, s’ha anat fent gran la distància entre els interessos espontanis de l’infant i les demandes de coneixement del món adult, però com que, al mateix temps, cada vegada lloem més l’espontaneïtat, comencem a témer que l’adolescent arribi a consolidar-se com el model de conducta de les nostres societats. No és cert que trets psicològics que es consideraven propis de l’adolescència, com ara la confusió, la vacil·lació constant, els imprevisibles canvis d’humor, la incomoditat amb la pròpia imatge, etcètera, han deixat de ser específicament adolescents?
Gagnef, Suècia. Foto de Jens Johnsson
SENSE AFRONTAR EL FUTUR. Els nostres adolescents viuen en un món en què el sentit de la possibilitat creix contínuament en detriment del sentit de la realitat. No pot ser d’una altra manera perquè van en direccions oposades. Allò de “Sigues realista, demana l’impossible” ha deixat de ser un eslògan per convertir-se en un prejudici. Si antigament als adolescents se’ls feia viure determinats rituals de pas per entrar a la vida adulta, ara no està gaire clar que tinguem ben definida una vida adulta per oferir-los. De fet, el que contínuament els estem aconsellant és que no s’emmotllin, que siguin adaptables. A les escoles se’ls diu que saber coses és menys important que saber operar sobre les coses. Si tradicionalment el coneixement era la forma intel·lectual de la cura de l’ànima per la seva capacitat per proporcionar experiències d’ordre, avui animem a conviure amb el desordre de tot el que és efímer.
El nostre consell als adolescents és: “Be water, my friend”, sigues amorf, no visquis constret per límits, sigues adaptable
Sorprenentment, una societat que ha fet de l’autonomia i del sentit crític els eixos de la religió laica del present és capaç de combregar amb rodes de molí i accepta com un dogma inapel·lable que l’únic que sabem del futur és la seva indefinició i, per tant, que hem de preparar les noves generacions per fer front de manera dúctil a la ductilitat del futur, ja que, com repetim insistentment, treballaran en activitats que no s’han inventat encara amb eines que encara no hem dissenyat, resolent problemes que encara no tenim.
El primer que va dir això va ser un pedagog laborista, Peter Mauger, el 1966, és a dir, fa 51 anys. “Els adults de demà”, assegurava, “s’enfrontaran amb problemes la naturalesa dels quals avui no ens podem ni imaginar. Hauran d’enfrontar-se amb treballs que encara no s’han inventat”. La idea la van recollir Bill Clinton, el 1996, i el seu secretari d’educació, Richard Riley, el 2004: “Els treballs més sol·licitats el 2010 encara no existeixen. Els treballadors del futur immediat utilitzaran tecnologies que encara no s’han inventat per resoldre problemes que ni tan sols sospitem avui que seran problemes demà”. Podria mostrar centenars d’afirmacions similars pronunciades en els entorns més seriosos per persones suposadament competents. Només afegiré l’advertència del Fòrum Econòmic Mundial de Davos de l’any passat, que en el seu informe The Future of Jobs insistia que “el 65 % dels nens que entren avui a l’escola primària acabaran treballant en feines totalment noves, que encara no existeixen”.
En definitiva, el nostre consell als adolescents és: “Be water, my friend”, sigues amorf, no visquis constret per límits, sigues adaptable. Però els adults als quals es referien Mauger, Clinton i Riley som nosaltres i alguns fins i tot ja ens hem jubilat. Així que, si volem saber quines seran les habilitats del futur, aprenguem dels més competents del present, els que ja s’enfronten amb èxit a problemes nous, amb eines noves. Descobrirem en ells les característiques següents: 1. Domini de l’atenció, que possiblement és el nou quocient intel·lectual. 2. Una formació consistent que els permet ser hàbils. 3. Capacitat per generar confiança i mantenir-se fidels a la paraula donada. 4. Capacitat per introduir un temps de reflexió entre l’aparició d’un desig i la resposta per, d’aquesta manera, organitzar l’acció. Això és el que anomenem “pensament estratègic”. Sovint defenso el dret de l’infant a estar frustrat, i penso en el dret que té un pastisser a no menjar-se els ingredients mentre està fent un pastís. 5. Voluntat de no ser només modern, és a dir, de disposar d’una perspectiva àmplia sobre el present que vagi més enllà de la immediatesa. Sense adonar-nos-en, hem assistit a una profunda mutació del significat del modern. El que és hodiern ja no es refereix a una situació cronològica en la línia del temps, sinó a una posició en l’escala de valors. El modern s’ha carregat axiològicament, fins al punt que ningú s’enfada si li dius que està equivocat, però convé no dir-li que està antiquat. El modern no se sent partícip d’una tradició, sinó que viu en la fascinació de la contínua imminència de la novetat, convençut que ser és ser millorable. Avui el que incrementa el valor d’algú és la seva adquisició de l’última pròtesi antropològica —l’últim aparell tecnològic— que augmenti la seva consciència del que és possible.
“JUST GOOGLE IT”. El que es coneix com a 21st century skills és un miratge. Ni els coneixements, ni la memòria, ni les velles virtuts intel·lectuals han perdut valor. El que s’ha desvalorat és la informació bruta, però s’ha revalorat la informació filtrada rigorosament. Allò de “Just Google It” és una fal·làcia, com també ho és fomentar una creativitat sense coneixements. Per resoldre un problema creativament el primer que cal és conèixer bé el problema. Precisament perquè el nou no para de créixer, és essencial tenir una bona base de coneixements per poder integrar la novetat en un relat. No conec ningú que no vulgui tenir més memòria de la que té, ni a ningú ben informat sobre la importància de la memòria a llarg termini que frivolitzi amb la desmemòria. És que la creativitat, la innovació, el pensament crític eren irrellevants en el passat? No és ridícul pretendre aprendre amb rigor sense clavar els colzes? Es pot pensar bé sense disciplina intel·lectual? Potser un dels secrets més ben guardats del món adult sigui que, en realitat, hi ha pocs adults encara que n’hi hagi molts que semblin ser-ho. Però no podem abandonar els adolescents a la seva sort dient-los que a la seva edat nosaltres fèiem el mateix que ells, perquè no hi som per oferir-los models de vida adolescent, sinó de vida adulta, que és la vida que cadascú ens hem de construir.
