El personatge de Raskólnikov és un dels més apassionants de la història de la literatura pel caràcter controvertit i la quota d'ambigüitat que arrossega el seu acte criminal. Com si a través de l’experiència de la culpa pogués accedir a un lloc segur i dotar de significat l’acte més injustificable. Són memorables, en aquest sentit, les converses que manté el personatge de Dostoievski amb l’agent que investiga el seu cas. Entrevistes en què mai queda clar el que sap un a propòsit de l'altre, sent aquesta incertesa -la intuïció de la ignorància real o fingida- allò que propicia el reconeixement de l'acte comès per Raskolnikov, i el càstig que com a tal l’espera. A la seu de Montjuïc del Teatre Lliure, el director Pau Carrió realitza una adaptació de la coneguda novel·la “explorant els límits de l'ètica” com una continuació de la reflexió que va abocar al Hamlet, sobre la humana (im)possibilitat de canviar el món. El protagonista de la ficció, el sol·licitadíssim Pol López, ha remarcat el paradoxal “empoderament” que comporta l'acte de Raskólnikov. El personatge justifica el seu acte diverses vegades, oferint l'espectador una forma de comprensió que torna menys comprensible la necessitat de càstig. La novel·la és molt més el·líptica i descriptiva, però s'entén que la teatralització de la trama -més explicativa i reivindicativa- requereixi una presa de posició amb relació a alguns dels interrogants que Dostoievski deixa voluntàriament a l'aire.

Com molts dels homes del subsol que habiten el s. XIX l'adaptació del Lliure aboca al personatge al cinisme, víctima de la decepció pel que fa a la llibertat d'acció i al desplegament d'una vida digna, malgrat la seva capacitat per desvetllar la mentida aliena amb aquella forma de lucidesa a la qual Peter Sloterdijk fa esment amb l’expressió “falsa consciència il·lustrada”. Amb una posada en escena que es distancia del realisme i opta per una concepció al·legòrica, en què la sobrietat clàssica alterna amb elements d'estridència perfectament calculada -inclosa la banda sonora, en directe, creada per Arnau Vallvé- la present adaptació de Crim i càstig pot llegir-se també en clau política. En paraules dels organitzadors, “contempla diversos nivells que analitzen la presència de la violència a la societat i els seus individus. Des de qüestionar l'ús lícit que l'Estat pot exercir de la violència fins a ficar-se al capdavant del personatge i a la febre que el porta a cometre un acte atroç”. Tot i el protagonisme indiscutible de Pol López (Raskólnikov), centre gravitacional al voltant del qual giren la resta dels personatges, aquest Crim i càstig és una obra coral que pràcticament assoleix les quatre hores de duració, amb intervencions d'altíssim nivell per part de l'elenc d'actors. En diversos casos adopten rols diferents i exhibeixen registres contrastats, des de la gravetat axiològica a la celebració juganera. En ordre alfabètic, participen en la funció: Roser Batalla (Nastàssia, Lizaveta), Oriol Guinart (Zossímov), Míriam Iscla (Porfiri Petrovna), Pol López (Raskólnikov), Carlota Olcina (Dúnia), Francesca Piñón (Pulkhéria, Aliona Ivànovna), Albert Prat (Razumikhin), Òscar Rabadán (Marmelàdov, Svidrigàilov), Marc Rodríguez (Zamétov, Lujin) i Maria Rodríguez (Sónia).

LLEGIR MÉS

Inquietant, onírica, al·lusiva o enigmàtica. Són molts els qualificatius que es poden assignar a la història d'amor que, inspirada en el mite tristanià, recrea l'òpera Pelléas et Mélisande de Claude Debussy,

a partir del relat homònim de Maurice Maeterlinck. El caràcter misteriós o incomprensible de la passió amorosa es plasma en la posada en escena d'Àlex Ollé, que fa algunes temporades va triomfar precisament amb una espectacular Tristan und Isolde, òpera així mateix dirigida per Josep Pons, com en la present ocasió. Una aliança artística que ofereix altes garanties d’èxit. Els organitzadors de l'esdeveniment ressalten l'estranyesa de l'atmosfera recreada, on els personatges vaguen silenciosos, absents i passius. Apartat de la contundència wagneriana, el llenguatge de Claude Debussy es presta a la il·lustració musical de l'enigma que es resisteix a ser resolt, i la radicalitat del qual és intuïda a través de la introducció d'elements escènics que criden l'atenció i desconcerten a parts iguals, sense que es pugui portar a la llum el seu significat real. “La seva proposta -expliquen des del Liceu- està concebuda com una acumulació de preguntes i respostes impossibles. La caixa negra que presideix l’escena amaga el gran enigma; en realitat, és una metàfora moderna de la ment humana. Un gran bloc que amaga en el seu interior la complexitat dels codis onírics i la informació sobre la tràgica mort de Mélisande i que, a la vegada, es relaciona amb el món exterior a través d’un element fonamental: l’aigua”. L’element simbòlic ratifica la presència estranya del significat que es manifesta i oculta simultàniament, com succeeix en el curs de l'activitat onírica. Junt amb la influència de les teories psicoanalítiques que deriven de Freud, s'aprecia en aquesta posada en escena un llenguatge proper al surrealisme, que en els nostres temps -recorden els organitzadors- cal entendre proper a les propostes de narradors audiovisuals com David Lynch o Lars von Trier, en què el desig i la prohibició que ho aviva desafien tota forma de concepció diürna. L'elenc vocal reunit en l'ocasió, amb el protagonisme de la parella composta per Stanislas de Barbeyrac (Pelléas) i Julie Fuchs (Mélisande), també compta amb la participació de noms de tanta rellevància com els de Sarah Connolly (Geneviève) o Simon Keenlyside (Golaud).

LA MÀQUINA MAGRITTE

Caixaforum, fins al 6 de juny

Absolutament identificable pel seu llenguatge pictòric, pels enigmes que introdueix a les seves teles mitjançant un cromatisme primari i figures senzilles, René Magritte ha estat reconegut com un dels creadors més influents del segle XX, transcendint l'encasellament de “surrealista”. A la seu barcelonina de Caixaforum es pot gaudir fins al 6 de juny d'una retrospectiva organitzada en col·laboració amb el Museu Thyssen-Bornemisza que reuneix una mostra d'obres significativa, el denominador comú de les quals és la plasmació d’allò enigmàtic en forma d'interrogant visual. Desperta l'interès de l'espectador amb una cridanera recurrència en els seus motius, reconeguda pel mateix Magritte: “des de la meva primera exposició, el 1926, he pintat 1.000 quadres, però concebut només 100 imatges. Aquests mil quadres existeixen perquè he pintat variants de les meves imatges; és la meva manera per entendre millor el misteri, per posseir-lo”. La paradoxa assetja la voluntat de posseir allò que refusa ser posseït, manifestant-se en forma d'incomprensió -com l’endevinalla en essència irresoluble- des de la seva representació clara i distinta. La perplexitat que desperten les seves obres anima, és clar, a la cerca d’algun tipus de resolució del problema visual plantejat i, per tant, de consciència a propòsit de la manera de comprendre/representar la realitat. Per il·lustrar aquest procés, l'exposició de Caixaforum presenta la generosa xifra de 65 pintures, a més de materials de gran rellevància que permeten seguir la trajectòria del pintor belga (una selecció de fotografies i pel·lícules que reflecteixen la seva quotidianitat) i entendre la “mecànica” del seu procés productiu. Els organitzadors recorden que Magritte va col·laborar amb la redacció, el 1950, de La Manufacture de Poésie, un catàleg d'objectes imaginaris entre els quals es trobava la “Màquina universal per fer quadres”. Artefacte que inspira el títol de la present mostra, i també, de fet, l'organització de la mateixa: “l’exposició parteix de la hipòtesi que la Màquina Magritte existeix i que consta de diversos dispositius interconnectats que corresponen a conceptes recurrents en l’obra de l’artista, com ara el mimetisme i la megalomania”. A l'era de la reproductibilitat tècnica, les “estampes” con variazioni de Magritte s'entesten a representar la impossibilitat de representació, figurativament, amb un desvergonyiment que no deixa de sorprendre.

L'última exposició que ha programat el KBr de la Fundació Mapfre prossegueix el camí iniciat fa tot just un parell d'anys, ratificant l'afany de fer ostensible al gran públic la contribució dels noms principals de la fotografia. Aquells que han fomentat noves maneres de relacionar-se amb la imatge i la representació gràfica del món, infiltrant-se als mitjans de comunicació i la publicitat de manera més o menys conscient.

El cas de Lee Friedlander és paradigmàtic. Un artista precoç, amb una carrera que s'estén al llarg de diverses dècades, caracteritzada d'inici per la voluntat documental que inspira Walker Evans, que s’alinea amb la denúncia de la injustícia tot reflexionant, així mateix, sobre el fet artístic. A la dècada dels setanta les seves imatges de la ciutat de Nova York confirmen el domini de la tècnica fotogràfica, així com una sensibilitat especial en la captació del medi circumdant, amb enquadraments summament cridaners i diferents jocs de miralls que promouen de forma premeditada l’ambigüitat del que és representat, una evident intenció de renovar el llenguatge fotogràfic. Els organitzadors expliquen, en aquest sentit, que “com havia passat amb els dadaistes i al mateix temps que l'art pop, el fotògraf trenca amb els mitjans de representació tradicionals i mira cap a la cultura popular a la recerca d'inspiració. Per això incorpora un repertori banal, crea arguments visuals confusos i sacseja l'espectador amb un sentit de la ironia derivat de juxtaposicions d'objectes i idees aparentment inconnexos, que contrasta amb la serietat dels fotògrafs documentalistes anteriors”. L'exposició de la Fundació Mapfre compta amb unes 300 instantànies. Cronològicament ordenades, inclouen escenes urbanes, però també paisatges i autoretrats. El visitant podrà consultar els diferents projectes concebuts per Friedlander fins a època recent, als llibres de fotografia que mostren la seva plena consciència d'artista, així com l'evolució dels seus interessos i de la seva estètica, que culmina d'alguna manera amb el canvi de càmera. A finals dels anys noranta, el fotògraf substitueix la seva càmera de 35 mm per una de mig format, una Hasselblad Supervise, amb un objectiu Biogon de 38 mm i pel·lícula 6×6. Com especifiquen des del KBr, a causa del seu format quadrat i l’objectiu desenvolupat per Zeiss, desapareix pràcticament la distorsió, oferint una imatge absolutament nítida (fins i tot a les cantonades, on també es redueix de manera considerable la pèrdua de llum). La sensació de claredat, d'una naturalitat estranya, es resumeixen en l'expressió: “Tot és allà, davant nostre, amb la mateixa densitat i presència”.

LLEGIR MÉS