O goril·la blanc, en llengua fang. No cal ni tan sols ser boomer, només una mica ícser, per tenir un racó del cor guardat per a Floquet de Neu en el mateix calaix que la caravel·la de Colom, el restaurant del “rompeolas”, els tinglados, la Cova del Drac, la sala Zeleste o el tramvia blau. No cal ni tan sols ser una mica sensible per facilitar el seu memorial en forma de placa, de carrer o d’estàtua com fins i tot ha fet el renovat Museu de Cera, conferint-li un paper molt més destacat que Billie Eilish, Paul McCartney o Greta Thunberg.
La singularitat és un bé sagrat i a protegir, per kitsch que sigui, i que no s’entengui això explica que ni tan sols Salvador Dalí tingui placa, carrer, estàtua o uns tristos urinaris públics en cap racó de la ciutat. Per raons també ideològiques, evidentment. No es pot entendre que, en aquest cas apel·lant al passat colonial espanyol, hagi de costar tant complir les promeses municipals que des del 2003 garanteixen un record per al nostre enyorat conciutadà albí. Quan, si alguna cosa era Nfumu Ngui equiparat a un homo sapiens sapiens, era un refugiat. Un acollit. Un barceloní més, encara que il·lustre i irrepetible.
Però resulta que Nfumu Ngui no era un sapiens sapiens, sinó un gorilla gorilla (aquest curiós costum de la terminologia científica per repetir termes, com l’anunci d’el torró-torró). I com que era un goril·la goril·la i a més era ros i blanquet ros i blanquet, va merèixer ser comprat per vint mil pessetes i exhibit al zoo de la ciutat, no sense abans defecar a la cadira del despatx de l’alcalde Porcioles. A ell li seria igual que li dediquessin una placa o un carrer, ell es defecaria en totes aquestes coses i encara més en les absurdes excuses municipals, però la part bonica de Floquet de Neu és que ell a nosaltres no ens era igual.
Té un punt de ridícula, en efecte, la imatge de nens i grans assenyalant la mona blanca perquè era blanca de la mateixa manera que en el seu moment s’exposava el negre de Banyoles per la seva misteriosa condició de negre. Però el nostre comportament infantil no és el que ha de rebre el judici, o el record, o l’homenatge o la desaprovació: aquí nosaltres no som els protagonistes sinó ell, el mico blanc, únic en tot el món com la Sagrada Família (una altra suposada mona), l’ou com balla o les arracades de l’Ocaña.
No sé si el zoo es va portar bé amb ell, suposo que no en aquelles èpoques. Però sé del cert que els ciutadans el vam estimar, vingués d’on vingués, fos comprat o regalat, capturat o rescatat, feliç o desgraciat, aquí va ser un mico com nosaltres des del primer dia i des del primer dia ens va colonitzar el cor. Dit d’una altra manera, els ciutadans no tenim la culpa del que va passar a Guinea Equatorial i Floquet, com a conciutadà singular que era, tampoc. El nostre amor estava per damunt de tot això.
Dit d’una altra manera, els ciutadans no tenim la culpa del que va passar a Guinea Equatiorial i Floquet, com a conciutadà singular que era, tampoc
D’aquest debat espinós sobre els cruels imperis hispans n’ha resultat la retirada de l’estàtua a Antonio López, i l’estàtua de Colom se n’ha salvat pels pèls tot mirant, com sempre, cap a una altra banda. I és que resulta curiós que, tractant-se d’eradicar el rastre dels privilegis del colonialisme, es canviï el carrer de l’Almirall Cervera pel de Pepe Rubianes però en canvi es mantingui encara indiscutida el veí passeig Joan de Borbó. Per no parlar d’altres bustos vivents i presents a les sales consistorials.
Si el nomenclàtor és polèmic en termes ideològics i humans (qualsevol dia retiraran l’estàtua de Cambó o el carrer de Pla), no ho hauria de ser per a una icona generacional indiscutible que no en sabia, d’ideologies ni de la flota d’ultramar. Ni del que és un zoològic, que potser aquest és el tema que s’ha volgut desviar i que algun dia sí que seria interessant d’abordar. I, tot i així, guardar un record per a Floquet de Neu precisament serviria per a conscienciar sobre el tracte als animals així com del tracte a les ex-colònies, perquè ell precisament no té culpa d’una cosa ni de l’altra. Però sobretot seria un record per un somriure, uns irresistibles ulls perdonavides i una santa paciència dins la vitrina que molts vam poder gaudir en directe i que, pel que fa a les generacions posteriors, mereixen també conèixer i exhibir. Potser som molt més que micos, no ho sé. Però també és possible que no siguem gaire cosa més que micos. I també és possible que no siguem, al capdavall, res més que uns curiosos exemplars de l’espècie estúpid estúpid.
