“M’agradaria dir-me músic”, etziba Blas Picón assaborint l’escuma de la seva copa de weissbier. “He treballat per a tenir un sostre i pagar les factures i he treballat per a poder compartir les llums i les ombres d’aquest negoci o, més aviat, pati de passions, amb músics de veritat”, prossegueix.
Ha arribat al Bar a mig matí, que, a hores d’ara, confessa que només surt de nit i va a dormir tard si està de bolo, “i tot i així em costa”. Ha recolzat els seus dos metres d’imponent presència a la barra, ha demanat la seva consumició i, quan se li ha preguntat si li venia de gust compassar la xerrada amb una mica de música de fons, ha replicat: “El cos em demana alguna cosa de Skip James, si és possible”. Tot seguit, el punyent i humit lament de Devil got my woman ha inundat l’espai.
“Mai no he donat crèdit al futur”, reflexiona el cantant i harmonicista, ara com ara un dels rostres més actius i interessants de l’entramat del blues de Barcelona, abans d’afegir: “I no ho dic amb orgull, és que soc així. Es podria dir que vaig improvisant segons venen els corrents”.
Uns corrents que l’han portat sobre centenars d’escenaris i a enregistrar notables discos, ja sigui al capdavant de The Junk Express, Three Time Losers, o altres projectes amb músics com Iker Piris, Óscar Rabadán o Mario Cobo, amb qui, just en aquests moments, avança que està treballant “de cara a l’elaboració d’un nou disc”. “Ara com ara és un projecte a les beceroles, però espero que més aviat que tard es converteixi en un fet”, diu.
— I tens cap projecte més, a la cartutxera?
— Doncs a part d’aquest amb Mario, seguir intentant fer concerts per a pagar les factures.
La cova del blues barceloní va estar a Sants
Quan se li demana pels moments que més l’han marcat i han definit la seva trajectòria, el parroquià s’ho rumia mig minut mentre xarrupa la seva cervesa i, després de meditar-ho a consciència, respon: “N’hi ha hagut molts, però el més significatiu per a la meva faceta musical comença quan vaig deixar de treballar a la Seat després de vuit anys, per obrir, amb tres amics de l’institut, el Honky Tonk Blues Bar”, un local situat al cor del barri de Sants que, durant la seva existència, va aglutinar el moll de l’os de l’escena del blues de Barcelona.
No va ser una decisió que comptés amb un gran suport familiar: “Als meus pares gairebé els agafa un esglai. Emigrants andalusos als anys cinquanta, no podien entendre que abandonés una feina amb contracte indefinit per una irrealitat romàntica sense cap seguretat”.
— Va ser una aposta arriscada, per descomptat.
— El que t’he dit: sense credibilitat en el futur.
Sona Illinois blues de Skip James, i el músic es pren uns segons per gaudir-ne els compassos abans de prosseguir: “Per bé i per mal, el Honky Tonk es converteix en la meva vida durant tretze anys”. Durant aquest període, el parroquià desenvolupa el seu creixement musical i estableix les bases del bluesman amb nom i cognom que és avui. Una cosa de la qual no es mostra especialment orgullós. “L’orgull el reservo per als amics, que no són molts, però sí molt importants. Sense l’amistat i el suport d’artistes com Mario Cobo, Óscar Rabadán o Manuel López Poy, jo no hauria pogut tirar endavant cap projecte”.
— Però d’algun disc o projecte et sentiràs especialment satisfet, no?
Sense pressa per respondre, Blas s’ho pensa abans de reconèixer: “No sé si és el millor o no, però per l’esforç que em va exigir i l’inusual de la proposta, com a compositor i intèrpret, diria que el meu treball més complet és Aires de tormenta, el disc que posa la banda sonora al llibre homònim de l’esmentat Manuel López Poy”.
Una Barcelona circumstancial
“Soc barceloní per naixement, però apàtrida per convicció. Soc fill de la meva mare i del meu pare, i aquesta és l’única pàtria que reconec perquè la resta és circumstancial, així que no acostumo a tenir inclinació per cap lloc pel sol fet de viure-hi o haver-hi nascut. Ni tan sols a nivell de barri. M’agraden i admiro a algunes persones que casualment viuen o són de Barcelona, però em resisteixo a considerar la ciutat com un ens”, confessa el músic, apàtrida com un bon blues, i enamorat de diversos episodis com ara el de la Vaga de la Canadenca.
— Aquella de 1919 em sembla una gesta increïble, inconcebible avui dia, —lamenta.
Fastiguejat per una gentrificació, “i aquest lent però inexorable procés de convertir la ciutat en un gran centre comercial sense caràcter i completament rendit a l’especulació”, el bluesman al·ludeix a la recent desaparició del Honky Tonk: “Un exemple pròxim i dolorós d’aquesta xacra que afecta diverses ciutats, i també a Barcelona”.
— La que no està pas gentrificada és la nostra oferta gastronòmica. Tenim bones tapes, menú exquisit i plats combinats per llepar-se els dits.
A Blas Picón se li dibuixa un mig somriure en el rostre: “Vi negre. A la resta m’adapto”.
