La crítica musical i la commonplace planetària ha dictat sentència; diuen que Motomami és un disc en el què la nostra Rosalia s’ha posat finalment i conscient la granota d’estrella global. És indiscutible; les setze cançons d’aquesta excel·lent simfonia (corregeixo, l’àlbum és més aviat una suite barroca en què l’eufòria és ràpidament contrastada amb un petit enclaustrament de fragilitat amorosa) mostren una craftwomanship d’estils –del flamenc consanguini a l’artista, al reggaeton i al bolero– que podran satisfer per igual un habitant de Riudellots de la Selva, Kra Daadi o Tai’an. Al seu torn, la compositora-cantant ha estat prou hàbil en subsumir els fragments del seu imaginari a un significant buit, el de Motomami, que barreja l’empoderament femení de calçar-se una Kawasaki gegant amb la cura que es desprèn de la maternitat, en una reivindicació de la dona que se sap líder, però que també té l’exclusiva de la carícia filial que li exigeix la mare natura.
Tot això és ben cert, però diria que l’important del tema (passa amb Rosalia, però també per saber l’estratègia de qualsevol gran artista; i ella ho és) és veure des d’on parla la veu i, en definitiva, a partir de quin indret ocult es desplega aquest afany de globalitat de les seves cançons. Sense pecar de barretinaire, opino que Motomami és una secreta reivindicació doble de la catalanitat que s’inspira directament en allò que Dalí havia descrit com les dues especialitats de la catalana tribu: l’empatollar-se i l’embolica que fa fort. Traduït en termes contemporanis; imposar-se al món fent-la grossa, pitjant la cara de qui faci falta i, sobretot, tenint molts diners. Porti Versaces, porti xampany i visca l’alegria. No és una idea menor: sense un estat ni un exèrcit que faci costat al nostre pobre dialecte i a la nostra petitesa demogràfica, la Rosalia sap que, com Dalí, al món només ens faran cas si ens fem els xulos i, sobretot, si guanyem molta, però que molta pasta.
Però la segona cosa que fa totalment català aquest meravellós producte (més enllà de l’entranyable àudio de l’àvia advertint a la superestrella mundial que tingui una certa por de Nostre Senyor i que no s’oblidi de regar sovint l’hortet de la família) és una sinuosa però inquietant idea de pudor. Aquesta dualitat del saber-se poderós, però tenir sempre una mica de recança al mostrar-se es veu en la petita obra mestra del disc, la cançó Hentai. Com sabreu, el mot nipó es refereix a un gènere de còmic japonès estrictament pornogràfic, però que també té un contingut de sensualitat amagada. La mateixa artista ha volgut marcar la dicotomia d’aquesta cançó afirmant que volia compondre una mena de balada tipus Disney però amb una lletra molt explícita de contingut sexual. La tria pot ser humorística, i així ens arriba a la primera audició, però després veiem com al xoc entre el plaer de donar i la pèrdua de donar-se hi entra justament la noció del pudor espiritual.
La segona cosa que fa totalment català aquest meravellós producte és una sinuosa però inquietant idea de pudor
Te quiero ride como a mi bike/Hazme un tape modo Spike/Yo la batí hasta que se montó/Segundo es chingarte, lo primero e’Dios. Més clar l’aigua; davant l’apertura del plaer sexual hi ha la certesa d’un cert temor del gaudi (Tan rico no puede ser) i la presència castradora-inspiradora de la divinitat. Aquesta ombra del vergonyant sobrevola totes les cançons del disc, especialment en les què Rosalia és conscient de la seva futura fama mundial, però recorda que la vida d’una popstar té alts i baixos, que la celebritat és demasiao traicionera, y como/ella viene, se te va/sabe que serà celosa, yo nunca le confiaré./Si quiere’ duerme con ella, pero nunca te vayas a casar. M’apassiona aquesta descripció tan nostrada del “sí però no” que exhibeix Rosalia, aquesta autòctona voluntat de tocar sempre de peus a terra malgrat que el món (ara sí) ens miri, una recança que supura d’un pudor que es barreja amb la consciència d’estar-ho petant, però admetre que no t’ho mereixes del tot.
Motomami no és un disc (només) per escoltar, sinó que Rosalia l’ha ordit bàsicament per pensar; d’aquí al fet que els seus hits siguin difícils d’escoltar com a peces soltes i aïllades. El seu pensament, a pesar del que diguin els etnocentristes de casa nostra que li retreuen no escriure més cançons en català, és més de la terra que el Pi de les Tres Branques, i s’esdevé així és perquè barreja la nostra infinita expansió amb aquest sentiment de pudor que ens causa sempre la victòria. Tot això l’artista no ho ha dit, ni puta falta que fa, perquè ja em té a mi per explicar-ho. És una tasca menor, però necessària.
