“Mira, aquest és un tema sobre el que he reflexionat molt: crec que, en realitat, no he decidit moltes de les coses importants a la meva vida. M’han passat i ja està. Molts cops sí que he reflexionat sobre alguna no-decisió. El 2001, per exemple, vaig fer un semestre al Musicians Institute de Los Angeles, i vaig estar temptat de quedar-m’hi i intentar el somni americà. Suposo que aquesta no-decisió va fer que la meva vida no canviés de manera dramàtica. Vaig tornar a casa i vaig seguir on ho havia deixat. Suposo que prendre aquesta sortida de l’autopista m’hauria fet estar ara mateix en un lloc molt diferent, fent coses molt diferents”, enraona el bateria, compositor i activista musical, Tony García, a peu de barra, xarrupant un cafè americà molt aigualit, amb la ràdio sonant de fons.
Ha arribat a poca distància del migdia, després d’aprofitar el matí “assajant, component i pensant en les meves coses”, un costum recent de qui, fins fa poc, era au nocturna confessa. “Últimament estic descobrint l’encant de viure al matí”, revela.
Nascut a Múrcia “fa bastant”, el Tony va venir a Barcelona el 2005 amb la intenció de quedar-s’hi i es considera ja un català adoptiu. “Vaig venir a estudiar jazz al Taller de Músics. Havia començat als 14 anys tocant en bandes de rock i garage, però fa ja molt que em vaig centrar exclusivament en els sons negres, que és el que sempre m’ha interessat. Jazz, funk i, des de fa un temps, hip hop. Fa deu anys em vaig inventar Discos Redondos, una botiga de discos de vinil on ofereixo, bàsicament, la música que m’agrada en el format que m’agrada. Primer va ser un web i una parada ambulant a les fires de discos, ara és una botiga estable situada a Sant Antoni, a l’espai que tinc dins de la llibreria Prole de Comte Borrell”.
A més de la botiga, Discos Redondos és també un petit segell musical: “Trec discos de jazz fets a Barcelona de forma gairebé artesanal”. Després de publicar dues referències del quintet del contrabaixista i compositor, Marco Boi, el següent és el vibrant àlbum del projecte OGB Trio + R, en què el parroquià toca i compon, i que aquests dies està en fase de prevenda.
Coses que comencen a Norma Còmics
Venir a Barcelona és, possiblement, la decisió meditada i orquestrada més important que el parroquià ha pres a la seva vida. “Se’m va fixar aquesta idea al cap l’any 1991. Vaig venir en un viatge d’estudis del col·legi i ens van portar a la botiga de Norma Còmics. Allà vaig comprar un llibre d’il·lustracions del Manara, que encara conservo, i ja llavors vaig pensar que volia viure en aquesta ciutat. En aquella època era un consumidor compulsiu de Cimoc, Zona 84, El Víbora i Métal Hurlant. Coses com col·leccionar discos, vendre’ls a una botiga o el segell han anat sorgint després, de forma molt natural i molt poc meditada, quan ha tocat”.
Tota aquesta inquietud cultural, el Tony la canalitza amb la seva música, amb el seu segell i botiga i també amb una altra activitat que s’emmarca en el més pur activisme cultural de base, el col·lectiu Gran Price Vinyl, al costat d’Emma Tarragó. Una idea “que sorgeix per crear una fira de discos a Sant Antoni, que no comptava amb una pròpia, i per homenatjar la desapareguda sala Gran Price, que va ser un escenari molt important per al moviment contracultural de la Barcelona dels 70. Dins del programa d’activitats d’aquesta fira sempre hem inclòs exposicions sobre músics de Barcelona, presentacions de discos, concerts i coses així. Sempre hem volgut que fos una mica més que un simple esdeveniment de venda per a col·leccionistes”.
El col·lectiu, que ara està col·laborant amb el festival Jazztrònica, tornarà el mes de juny al centre Calàbria 66 “per organitzar la primera edició postpandèmia del Gran Price Vinyl Fest. Estem molt il·lusionats!”. Es tracta d’un pas més “en aquesta carrera de fons, després de totes les crisis i decepcions, que li ha tocat empassar-se a la nostra generació, malgrat tot continuem iniciant projectes de creació i difusió amb una certa alegria, la qual cosa fa treure pit”.
Una ciutat amb veu pròpia
Més que un fet concret, allò que enamora al Tony d’aquesta Barcelona en què fa tant temps va decidir que volia venir a viure, “és que ha estat històricament capaç de tenir una escena pròpia, amb una veu pròpia, en les disciplines que a mi m’interessen. Fa anys, quan no es podia estudiar jazz enlloc, aquí estaven el Taller de Músics i L’Aula del Liceu. Quan ningú editava jazz fet aquí de forma continuada i estable, estava Fresh Sound amb la sèrie New Talent. I si no vols tirar la vista tan enrere i busques iniciatives més joves, hi ha també un munt d’exemples, com ara el festival Say It Loud, la sala Deskomunal o el col·lectiu The Changes, amb models de gestió que fan possible que es continuï desenvolupant un teixit local de projectes de qualitat”.
“Barcelona ha estat històricament capaç de tenir una escena pròpia, amb una veu pròpia, en les disciplines que a mi m’interessen”
Com gran enemiga natural d’aquest corrent creatiu de base, el parroquià identifica la gentrificació i el miratge del turisme escombraries. “Em fot veure com s’hi ha sucumbit tant i tan ràpid, no només perquè aquest és un model que em molesta, sinó perquè, a més, fa mal a tot el que et comentava abans que m’apassiona. És un model destructiu, i això no hauria de permetre’s mai, guanyi qui guanyi amb ell, que n’hi ha qui en guanya, és clar”.
— El que sempre guanya, i per golejada, és la nostra oferta gastronòmica. Tenim menú, racions, tapes, entrepans… una infinitat d’exquisideses!
Tony García liquida el seu cafè i, després d’un rapidíssim repàs a les vitualles disponibles, sentència:
— Que siguin racions. —riu. Soc un ésser racional.
