Barcelona, que és una ciutat rica en idees, ha produït poca documentació sobre els interiors d’illa de l’Eixample. No hi ha massa projectes ni plans publicats sobre els interiors d’illa. He trobat alguns documents acadèmics interessants com projectes finals de carrera (a destacar el de Marta Cos Espuny) i tesis doctorals (imprescindible la de Xavier Solsona sobre les galeries) a la biblioteca en línia de la Universitat Politècnica de Catalunya. M’han fet gràcia aquests dos treballs, perquè rellegint-los, m’hi he reconegut.
Quan havia de triar tema per fer el meu Projecte Final de Carrera em vaig obsessionar amb els interiors d’illa i vaig arribar a entrevistar responsables de l’AVE a Barcelona (llavors en construcció) perquè m’orientessin sobre una idea boja que tenia, que era que el tren d’alta velocitat tingués una estació d’enllaç amb els ferrocarrils al centre de Barcelona, concretament a l’interior d’illa Mallorca amb Rambla de Catalunya, i poder enllaçar així amb l’estació de Provença. Un responsable de la infraestructura em va atendre amb amabilitat, però també va ser una reunió molt instructiva: era una idea acadèmica, que no tenia cap recorregut dins del món real. Vaig aprendre això, també. Que les ocurrències no conjuguen amb les decisions polítiques, i que valia més canviar de tema si no volia fer el ridícul desenvolupant una idea que no entrava dins dels plans de cap Ministeri, departament o agència pública. Una bona cura d’humilitat.
Però han passat els anys i em segueixen fascinant els interiors d’illa de l’Eixample. Com deia a l’inici, a Barcelona sempre s’han abocat les inversions als carrers de l’Eixample i pràcticament no s’ha invertit (o no s’ha pogut invertir) als interiors d’illa. Sense anar més lluny, el llibre Urbanisme a Barcelona, publicat per l’Ajuntament l’any 1999, indica que fins a l’any 1999 s’havien refet completament els carrers com la Gran Via, Aragó, Passeig de Sant Joan o els trams orientals de Provença, Rosselló, Còrsega o Marina. I fins a l’any 2004 hi havia prevista la remodelació de Passeig de Gràcia, Avinguda Roma, la Carretera de Ribes… Llavors es feien obres per a facilitar el trànsit, mentre que ara es tornaran a fer obres sobre els mateixos carrers perquè passi just el contrari (Balmes, Consell de Cent, la Diagonal, Passeig de Gràcia, etc…).
Aquestes reurbanitzacions també van tenir un impacte econòmic positiu. Segons la mateixa publicació, “l’any 1995 la inversió privada en rehabilitació a l’Eixample era d’1,957 milions de pessetes. L’any 1998 ha estat de 4.500 milions de pessetes”. És a dir, que la despesa pública en la millora de l’aspecte dels carrers va aconseguir mobilitzar els estalvis dels propietaris dels edificis veïns perquè invertissin en la millora de les façanes. Llavors, la ciutat firmava convenis amb promotors i operadors privats que cedien part de la seva propietat com a espai públic, perquè el confiaven que la millora de la qualitat de vida de l’entorn també els ajudaria a vendre els pisos reformats. Així es van poder recuperar diversos interiors d’illa de l’Eixample. Fins a la invenció d’AirBnB, la cosa va funcionar de manera bastant lineal. Em temo que si ara l’Ajuntament truca a la porta d’un propietari perquè li cedeixi el terrat de la planta baixa, caldrà molta mà esquerra per a obtenir cessions d’aquest tipus. Però, algú ho està intentant?
No sembla que el nou Pla Director Urbanístic hagi d’incloure alguna fórmula perquè la ciutat de Barcelona o municipis metropolitans puguin reactivar els interiors d’illa. Llavors, només queda la via dels incentius. Què faria que els propietaris de les botigues o els restaurants de l’Eixample s’animessin a obrir les seves parcel·les fins al fons i permetre als vianants entrar a l’interior d’illa? La majoria de terrats estan bastant anivellats i serien llocs perfectes per a baixar unes hores amb les criatures o els avis, en un barri on hi ha pocs parcs. Si parlem d’optimitzar recursos, no té cap sentit que el 30% dels 700 habitants d’una illa de l’Eixample que no treballen cada dia (infants, gent gran, persones malaltes o desocupades) no puguin ni baixar una estona a prendre el sol als terrats que veuen cada dia des de les galeries. Els interiors d’illa ja estan fets, només cal inventar maneres d’accedir-hi.
No té cap sentit que el 30% dels 700 habitants d’una illa de l’Eixample que no treballen cada dia (infants, gent gran, persones malaltes o desocupades) no puguin ni baixar una estona a prendre el sol als terrats que veuen cada dia des de les galeries
Entreteniu-vos una estona a veure per Google Maps què hi ha al mig de les illes de l’Eixample. Hi ha aparcaments a l’aire lliure, piscines, pistes esportives, esglésies, palmeres… i moltíssims terrats a la catalana enrajolats o terrats completament àrids, on no hi ha ni una cadira ni un trist arbust.
Potser l’error és pensar que vivim en una època d’abundància i que algun dia l’ajuntament tindrà diners per a expropiar-ho tot. És una excusa molt còmoda per anar posposant les intervencions. En la meva opinió, no es tracta tant d’enderrocar-ho tot com d’obrir el que ja hi ha. Limitar-se a permetre que els caminants arribin fins al fons de les parcel·les. Animar els propietaris que ho vulguin enjardinar, a canvi de permetre les visites durant algunes hores. Costaria pocs diners, i tindria molt d’èxit.
