La ciutat impulsa un pla d'acció per fomentar la interconnexió...
La gestora de capital risc Realza adquireix la majoria accionarial...
Les dones es van convertir en icones de la revolució...
El rètol lluminós de la firma de moda substitueix el...
La Cúpula de les Arenes acull aquest dimarts la cerimònia...
La Zona Franca té un potencial de fins a dos...
La unió del Trambesòs i el Trambaix es desencalla després...
El Districte Cultural de L'Hospitalet és un projecte estratègic de...
L'empresa familiar preveu cedir entre un 20% i un 30%...
El nou producte no té comissions i retorna el 3%...
“La música és una qüestió de paciència, de i sumar...
Munich és avui una marca reconeguda de calçat esportiu i...
La històrica marca local reneix de la mà del fabricant...
La marca preveu vendre vehicles de combustió, híbrids endollables i...
El port rep el primer sistema OPS per endollar els...
Sovint les catàstrofes que poden arruïnar una vetllada musical són...
L'Ajuntament i la Generalitat acorden també accelerar la prolongació de...
La plataforma disposa d'eines per reduir les gestions que duen...
L'experiència es renova enguany amb un recorregut immersiu que podrà...
Prop de 600 projectes empresarials s'han beneficiat de les convocatòries,...
[dropcap letter=”V”]
ol BCN-Atenes, amb Aegean Airlines. Temps nuvolós, cel tapat. Entre el cap de Súnion i el Pireu, naveguem sobre un mar xarbotat, en gamma de grisos: gris perla, gris plata, gris-negre antracita. En l’horitzó enterbolit es desdibuixa la silueta d’Egina, l’illa natal de Plató…
El nefos —la boira— és el boirum d’Atenes, que ara per ara és la ciutat atmosfèricament més contaminada d’Europa. Amb la crisi, que ha colpejat tant el país, la capital, sempre humida, s’ha tornat una ciutat bruta, brutíssima. Com els baixos fons de Gènova, o de Nàpols, sembla que l’activitat portuària l’hagi tintada tota de sucs i excrements.
Prenem el metro, que a trams també va per la superfície. Són visuals, plàstics, els grecs. A diferència de Londres, posem per cas, on mirar la gent no és gens ben vist, aquí la gent mira i és mirada sense manies, i això m’agrada. “Du fond des âges monte la nécessité irreprensible de voir” (Paul Éluard).
Dalt d’un autobús, observo el bordegàs que tinc davant, amb pírcing als llavis i aïllat en els seus auriculars. Se senya amb gest ràpid quan passem per davant d’una església. Aleshores somriu el “papa” ortodox, amb els cabells llargs acabats en cua, embotit dins la sotana ja color d’ala de mosca. Me l’imagino dins l’iconòstasi oficiant d’esquena al poble, mentre crema l’encens i canta el cor d’homes de pell molt treballada.
Prenem el metro, que a trams també va per la superfície. Són visuals, plàstics, els grecs. A diferència de Londres, posem per cas, on mirar la gent no és gens ben vist, aquí la gent mira i és mirada sense manies, i això m’agrada.
Aquests cristians bizantins es persignen, besen les icones, les toquen, les reverencien. És una sobreactuació que deu venir de les profunditats de la història, de quan les terribles lluites dels iconoclastes —que consideraven inconvenient la representació de la divinitat, per a ells idea pura. Vull dir que aquestes mostres d’adoració potser venen de la reacció contra aquells puristes, i d’allò en deu haver quedat aquest aferrar-se a la imatgeria.
Responent a un sentit de la representació molt arrelat, la iconografia de la cristiandat ortodoxa té com a objecte de les imatges tots aquells dogmes i creences que es fan sensibles a la vista, però són imatges pintades, només. No esculpides. Les talles no són admeses encara avui. De fet, no es van introduir a l’església romana fins al segle X.
El cisma d’Orient —o d’Occident, segons com es miri— és clau: del 1054. Un segle i mig després, els croats fan les grans desgràcies a Constantinoble: destrueixen l’iconòstasi de Santa Sofia, asseuen una dona pública a la càtedra del patriarca, fonen el tresor de l’església cismàtica… És una guerra civil entre cristians.
Roma ha caigut en mans dels bàrbars el 410, però l’Imperi Romà d’Orient perdurarà fins al 1453, quan entren els turcs a Bizanci (o Constantinoble, ara Istanbul); i també ha anat perdurant fins avui, en la memòria dels grecs, la consciència d’haver estat l’Imperi Bizantí, potser més que no pas la democràcia atenesa…
Pugem al Partenó, entre les desficioses masses de turistes, però l’espectacle compensa totes les incomoditats: l’elevació ens permet una visió neta d’uns horitzons avui inusualment sense calitges, totalment escombrats de vels. En una panoràmica de gran angular, Atenes se’ns mostra tota banyada de llum, estesa entorn de la muntanya sagrada, sota un cel d’atzurita.
Al flanc sud de l’Acròpolis hi ha el teatre del santuari dedicat a Dionís o Pan, el déu del vi, el deseiximent i la dansa. Era el déu pastoral de l’Arcàdia, el déu més popular de la Grècia clàssica. Aquí, en aquest espai obert, talment un temple sense sostre, se celebraven les dionisíaques, les festes anunciadores de la primavera, amb mènades, sàtirs i silens. Aquí es van estrenar les tragèdies i les comèdies d’Èsquil, Sòfocles, Eurípides i Aristòfanes, que tenien tant d’ofici religiós secularitzat.
Al principi, disfressats d’animal del bosc, de serp o d’ocell, els actors oficiaven tots sols un ritu sagrat, que cal relacionar amb el culte al món vegetal. Després, ja s’hi va afegir el cor increpador, ben conjuntat.
L’apol·lini Aristides Maillol considerava el Partenó “l’obra més bella de la humanitat”, que “de lluny té tot l’aspecte de ser la perla de Grècia”. “Res no és tan bonic de colors com l’Acròpolis, tot d’un to daurat, pàl·lid i malva” —escriu al seu quadern de viatge—.
El teatre, com a escola d’aprenentatge humà, neix d’aquest diàleg entre el que és informe i el que va prenent cos, d’aquesta substitució de la comunitat salvatge per la societat reglamentada. Tota la cultura grega, i tota la cultura occidental, ve d’aquesta dualitat entre la rauxa de Dionís i el seny d’Apol·lo.
L’apol·lini Aristides Maillol considerava el Partenó “l’obra més bella de la humanitat”, que “de lluny té tot l’aspecte de ser la perla de Grècia”. “Res no és tan bonic de colors com l’Acròpolis, tot d’un to daurat, pàl·lid i malva” —escriu al seu quadern de viatge—.
El gran escultor rossellonès va peregrinar a Grècia el 1908, buscava “una estàtua a l’aire lliure” (que va trobar a Delfos), ja que és fora, a l’aire lliure, deia, el seu entorn natural. “Quina dèria de posar-ho tot dins els museus, on t’avorreixes, on ho veus malament, on ets sotjat pels vigilants”…
Com que no hi ha millor espectacle que la gent que passa, dinem a peu de carrer, sota l’Acròpolis, al barri de Plaka: la tradicional amanida grega —amb olives, tàperes i formatge feta—, vi de resina, souvlakia de porc, i per postres una llesca de síndria.
En acabat, un cafè turc (que aquí en diuen grec, no fos cas) amb pòsit de marro abundant i servit, com cal, amb un got d’aigua fresca; i música, la música popular, sempre tendra, del grandíssim Manos Hatzidakis.
[dropcap letter=”V”]
ol BCN-Atenes, amb Aegean Airlines. Temps nuvolós, cel tapat. Entre el cap de Súnion i el Pireu, naveguem sobre un mar xarbotat, en gamma de grisos: gris perla, gris plata, gris-negre antracita. En l’horitzó enterbolit es desdibuixa la silueta d’Egina, l’illa natal de Plató…
El nefos —la boira— és el boirum d’Atenes, que ara per ara és la ciutat atmosfèricament més contaminada d’Europa. Amb la crisi, que ha colpejat tant el país, la capital, sempre humida, s’ha tornat una ciutat bruta, brutíssima. Com els baixos fons de Gènova, o de Nàpols, sembla que l’activitat portuària l’hagi tintada tota de sucs i excrements.
Prenem el metro, que a trams també va per la superfície. Són visuals, plàstics, els grecs. A diferència de Londres, posem per cas, on mirar la gent no és gens ben vist, aquí la gent mira i és mirada sense manies, i això m’agrada. “Du fond des âges monte la nécessité irreprensible de voir” (Paul Éluard).
Dalt d’un autobús, observo el bordegàs que tinc davant, amb pírcing als llavis i aïllat en els seus auriculars. Se senya amb gest ràpid quan passem per davant d’una església. Aleshores somriu el “papa” ortodox, amb els cabells llargs acabats en cua, embotit dins la sotana ja color d’ala de mosca. Me l’imagino dins l’iconòstasi oficiant d’esquena al poble, mentre crema l’encens i canta el cor d’homes de pell molt treballada.
Prenem el metro, que a trams també va per la superfície. Són visuals, plàstics, els grecs. A diferència de Londres, posem per cas, on mirar la gent no és gens ben vist, aquí la gent mira i és mirada sense manies, i això m’agrada.
Aquests cristians bizantins es persignen, besen les icones, les toquen, les reverencien. És una sobreactuació que deu venir de les profunditats de la història, de quan les terribles lluites dels iconoclastes —que consideraven inconvenient la representació de la divinitat, per a ells idea pura. Vull dir que aquestes mostres d’adoració potser venen de la reacció contra aquells puristes, i d’allò en deu haver quedat aquest aferrar-se a la imatgeria.
Responent a un sentit de la representació molt arrelat, la iconografia de la cristiandat ortodoxa té com a objecte de les imatges tots aquells dogmes i creences que es fan sensibles a la vista, però són imatges pintades, només. No esculpides. Les talles no són admeses encara avui. De fet, no es van introduir a l’església romana fins al segle X.
El cisma d’Orient —o d’Occident, segons com es miri— és clau: del 1054. Un segle i mig després, els croats fan les grans desgràcies a Constantinoble: destrueixen l’iconòstasi de Santa Sofia, asseuen una dona pública a la càtedra del patriarca, fonen el tresor de l’església cismàtica… És una guerra civil entre cristians.
Roma ha caigut en mans dels bàrbars el 410, però l’Imperi Romà d’Orient perdurarà fins al 1453, quan entren els turcs a Bizanci (o Constantinoble, ara Istanbul); i també ha anat perdurant fins avui, en la memòria dels grecs, la consciència d’haver estat l’Imperi Bizantí, potser més que no pas la democràcia atenesa…
Pugem al Partenó, entre les desficioses masses de turistes, però l’espectacle compensa totes les incomoditats: l’elevació ens permet una visió neta d’uns horitzons avui inusualment sense calitges, totalment escombrats de vels. En una panoràmica de gran angular, Atenes se’ns mostra tota banyada de llum, estesa entorn de la muntanya sagrada, sota un cel d’atzurita.
Al flanc sud de l’Acròpolis hi ha el teatre del santuari dedicat a Dionís o Pan, el déu del vi, el deseiximent i la dansa. Era el déu pastoral de l’Arcàdia, el déu més popular de la Grècia clàssica. Aquí, en aquest espai obert, talment un temple sense sostre, se celebraven les dionisíaques, les festes anunciadores de la primavera, amb mènades, sàtirs i silens. Aquí es van estrenar les tragèdies i les comèdies d’Èsquil, Sòfocles, Eurípides i Aristòfanes, que tenien tant d’ofici religiós secularitzat.
Al principi, disfressats d’animal del bosc, de serp o d’ocell, els actors oficiaven tots sols un ritu sagrat, que cal relacionar amb el culte al món vegetal. Després, ja s’hi va afegir el cor increpador, ben conjuntat.
L’apol·lini Aristides Maillol considerava el Partenó “l’obra més bella de la humanitat”, que “de lluny té tot l’aspecte de ser la perla de Grècia”. “Res no és tan bonic de colors com l’Acròpolis, tot d’un to daurat, pàl·lid i malva” —escriu al seu quadern de viatge—.
El teatre, com a escola d’aprenentatge humà, neix d’aquest diàleg entre el que és informe i el que va prenent cos, d’aquesta substitució de la comunitat salvatge per la societat reglamentada. Tota la cultura grega, i tota la cultura occidental, ve d’aquesta dualitat entre la rauxa de Dionís i el seny d’Apol·lo.
L’apol·lini Aristides Maillol considerava el Partenó “l’obra més bella de la humanitat”, que “de lluny té tot l’aspecte de ser la perla de Grècia”. “Res no és tan bonic de colors com l’Acròpolis, tot d’un to daurat, pàl·lid i malva” —escriu al seu quadern de viatge—.
El gran escultor rossellonès va peregrinar a Grècia el 1908, buscava “una estàtua a l’aire lliure” (que va trobar a Delfos), ja que és fora, a l’aire lliure, deia, el seu entorn natural. “Quina dèria de posar-ho tot dins els museus, on t’avorreixes, on ho veus malament, on ets sotjat pels vigilants”…
Com que no hi ha millor espectacle que la gent que passa, dinem a peu de carrer, sota l’Acròpolis, al barri de Plaka: la tradicional amanida grega —amb olives, tàperes i formatge feta—, vi de resina, souvlakia de porc, i per postres una llesca de síndria.
En acabat, un cafè turc (que aquí en diuen grec, no fos cas) amb pòsit de marro abundant i servit, com cal, amb un got d’aigua fresca; i música, la música popular, sempre tendra, del grandíssim Manos Hatzidakis.