Tal com vam fer amb Pablo Picasso i Federico García Lorca, es tracta d’una conversa imaginària i distòpica, forçant la línia del temps, de manera que puguem apropar-nos a allò que aquestes figures ens dirien avui sobre la seva vida, sobre Barcelona i sobre els temps que vivim ara.
— Benvingut a la ciutat del coneixement.
— No exagera, jove?
— No ho dic jo, són els grans noms que fan servir els diversos governs municipals quan han de parlar d’investigació, cultura, coneixement i recerca.
— A mi quan em van convidar només va ser per a fer tres entrevistes. I no va ser l’ajuntament, sinó aquella mena de govern autònom que…
— La Mancomunitat, sí. Febrer del 1923, convidat per l’enginyer i matemàtic Esteve Terradas.
— Això! Terradas.
— Va ser tot un esdeveniment, rebre un recent Nobel de Física!
— De ganes n’hi posaven, això sí. Recordo la visita a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, la de l’edifici del rellotge…
— Aquí mateix pujant la Rambla, sí.
— Encara marca l’hora oficial?
— Ara l’hora oficial ja no la marca ni el Big Ben, mestre, sinó els telèfons mòbils. Tots ells perfectament sincronitzats.
— Aquí al Museu no paren de fer-me retrats amb aquestes andròmines.
— No tantes com a Messi o a Rosalía, suposo.
— A mi m’ha tocat compartir espai amb companys més discrets, com Marie Curie, o aquell senyor de la cadira de rodes d’allà al fons.
— Stephen Hawking. Un deixeble vostre.
— Deixeble?
— Va unir la vostra teoria de la relativitat amb la de la mecànica quàntica, a banda de la seva investigació sobre els forats negres i l’origen de l’Univers.
— Ah! Ara ja sabem per què existim?
— Això ja seria una mica més metafísic, em temo.
— El cas és que ell s’emporta moltes més fotografies que jo.
— No em digueu que això us importa.
— No, no. Tampoc me’n van fer gaires, quan vaig venir a Barcelona. De fet, ningú no em va venir a recollir a l’Estació de França.
— Ho dieu de debò?
— No va ser culpa de ningú, simplement no havia tingut temps d’enviar un telegrama per confirmar la meva hora d’arribada.
— Doncs ben a prop de l’estació estan planejant la “Ciutadella del Coneixement”, una mena de gran àrea dedicada a la biomedicina, la biodiversitat i les ciències del mar.
— Confio que hi facin alguna cosa més que pedra. Vostès són molt bons construint edificis, però s’han d’omplir.
— Hi faran també una gran biblioteca provincial, que és el que es fa a les províncies.
— No es queixi, que tenen una ciutat preciosa.
— Una gran “cocapital cultural”, sí. On us vau allotjar, per cert? Deien que vau declinar la invitació al Ritz i us vau allotjar al Quatre Nacions d’aquí a la Rambla.
— Alguns també deien que a l’Hotel Colón, a la Plaça Catalunya.
— I doncs, a on?
— L’Elsa i jo vam estar molt bé a Barcelona, només li diré això.
— “Ha vingut a Barcelona un gran home”, va escriure Sagarra.
— Tinc un bon record de tot. Gent amable, en Terradas, en Campalans, Lana, la filla de Tirpitz… Cançons populars, balls…
— Voleu dir la sardana?
— Em van encantar. Vaig escoltar durant molts anys els discos que me’n van regalar. Ah, i la Marieta de l’ull viu!.
— De debò?
— No sóc de pedra, ni cap figura de cera. Ah, I també recordo el Refectorium!
— El restaurant?
—- Sí, a la Rambla mateix. Era un establiment curiós, com una brasserie però ficada en un soterrani i amb un aspecte molt medieval. Era molt popular. Per cert, encara hi ha aquell cinema, als baixos de l’Acadèmia?
— Quin cinema? Ara hi ha un teatre, el Poliorama.
— Doncs hi havia un cinema… Martí, crec que es deia.
— Ni idea.
— I recordo un rellotge astronòmic impressionant, allí dins, que marcava la posició dels planetes i del Sol.
— El rellotge d’Albert Billeter, sí. Són coses de ser una Acadèmia fundada el 1764, ja veu que les ànsies de coneixement són antigues aquí.
— El temps passa molt de pressa.
— Això és relatiu, no?
— No crec que vostè ho entengués.
— Doncs aquest Museu de Cera és, precisament, una mena de túnel del temps.
— És encara més complicat que això. De fet, en les tres conferències que vaig fer a Barcelona vaig poder veure en les cares de tots els assistents que no havien entès res de res.
— És que potser vau parlar-los com si fossin físics o matemàtics.
— Diria que només em va entendre l’Esteve Terradas.
— I on la vau fer, la primera?
— A la seu de l’Institut d’Estudis Catalans.
— Voleu dir al carrer del Carme, vora la Biblioteca Nacional?
— No, no! Vull dir en aquell palau renaixentista que teniu a la Plaça Sant Jaume. Palau de la Diputació, crec que en deien.
— Ah! El Palau de la Generalitat!
— No hi cabia ni una agulla, i això que van fer cobrar entrada per escoltar-me. Vint-i-cinc pessetes, crec que eren.
— No és poc. Per no acabar entenent res d’algú que parlava en una barreja de francès i alemany…
— Que no són la ciutat del coneixement, em deia?
— No em feu parlar. En tot cas, vós en vau cobrar 3.500. Per les tres conferències.
— El meu sou d’un any com a científic.
— Caram.
— Les altres les vaig fer al mateix Palau, però en un altre saló. I després em van fer un gran sopar d’homenatge al Ritz.
— Però a banda de Barcelona també vau visitar Poblet, l’Espluga de Francolí, Sant Cugat, Terrassa…
— M’acompanyava el president Puig i Cadafalch i un senyor molt simpàtic amb corbatí, no en recordo el nom…
— Ventura Gassol.
— Això. I després doncs recordo l’Escola del Mar de Barcelona, el Grup Escolar Baixeras, l’Escola Industrial, el Somorrostro, la visita a l’Ajuntament…
— I el col·loqui a l’Acadèmia. Però també us vau entrevistar amb un líder de la CNT, oi?
— Vaig recomanar a aquell tal Pestaña que fes llegir Spinoza als seus sindicalistes.
— Spinoza? El filòsof?
— Jo només crec en el Déu de Spinoza.
— Un déu unit a la Natura, a la ciència. Hauríeu de llegir Francesc Pujols.
— En tot cas va ser més constructiu el sopar que ens va organitzar Rafael Campalans, a casa seva, al carrer Rosselló. Recordo el menú en llatí, i que hi va cantar una soprano de l’Orfeó Català.
— Doncs ara Campalans dona nom a la Fundació del PSC.
— Diria que era responsable de pedagogia del govern de la Mancomunitat…
— Sí, un socialista com vós, en un govern de suposats “burgesos”.
— Jo trobo que l’anarquia econòmica de la societat capitalista, tal i com existeix avui dia, és la veritable font del mal.
— Campalans hi estaria d’acord, en això. Per això plantejava la seva política pedagògica igualitària.
— L’educació hauria de desenvolupar el sentit de responsabilitat de l’individul cap als seus conciutadans, en lloc de la glorificació del poder i de l’èxit.
— Cap aquí anàvem. Però en tot cas, aquell mateix setembre Primo de Rivera eliminaria la Mancomunitat.
— I la sardana?
— I la sardana. Encara que n’hagués ballat, també.
— No pot ser.
— Fins i tot la Marieta de l’ull viu, senyor Einstein.
— En fi… Però bé, no sé si sap que jo també vaig haver d’abandonar Alemanya més tard.
— I tant, que ho sé. Tot està connectat: espai, temps i feixisme.
— No en faci broma. Un dia potser entendrà el que dic.
— No em cal: Sagarra, tot i no entendre res de les vostres conferències, hauria volgut endur-se’n una pissarra sense esborrar.
— Hi ha records inesborrables.
— O pur fetitxisme, mestre.
— Ja li he dit que, per molt que ara ho sembli, no sóc una peça de museu.
— Les coses són aquí i deixen de ser-hi al mateix temps, no? Vós mateix vau marxar tot seguit a Madrid.
— Era el més normal, no?
— I tant, mestre. No patiu. És el que té ser una “cocapital”.
