Són els guanyadors de les últimes dues edicions de la Copa de l’Amèrica i s’enfronten al repte de continuar sent-ho una vegada més, una fita que ningú ha aconseguit des de fa temps. Tant el suís Alinghi com el nord-americà Oracle es van quedar a les portes. L’Emirates Team New Zealand, capitanejat per Grant Dalton, va ser el primer equip que la ciutat va conèixer quan es va anunciar que havia estat triada per ser la seu d’aquesta històrica regata, una cita molt desconeguda entre els barcelonins, però no a Nova Zelanda. “És una competició amb molta història per a nosaltres i la navegació és un dels grans esports del país. Quan comença, tothom es posa a veure-la”, assenyala una de les integrants de l’equip femení, Erica Dawson, qui assegura que vindran molts paisans a seguir-la.
Dawson va arribar a Barcelona fa unes quantes setmanes, encara amb la ressaca d’haver aconseguit una medalla de bronze als Jocs Olímpics de París. Tot i que estigués una mica cansada, no podia deixar escapar una oportunitat com participar en la primera Copa de l’Amèrica femenina, que se celebrarà des del 28 de setembre fins al 13 d’octubre. Al llarg dels més de 170 anys d’història d’aquesta competició, les regatistes han estat presents, però de manera puntual. Des del 1995, fa gairebé 30 anys, cap dona hi havia participat. “He estat seguint-la des que era molt petita. Sabent que tothom coneix la Copa de l’Amèrica a Nova Zelanda i la segueix, formar part d’ella és molt emocionant”, recalca la medallista olímpica.
Així se sent també una de les seves companyes, Gemma Jones, qui creu que ja s’ha despertat molt interès, com es comprova amb els patrocinadors aconseguits. “Molta gent està dient, com pot ser que aquesta sigui la primera vegada? Com pot ser que no s’hagi fet abans?”, apunta Jones. Però la clau de l’èxit, afegeix, estarà en el fet que moltes espectadores es plantin davant de la televisió i les segueixin. “Això és molt gran per a la nàutica femenina”, sosté la seva companya. Per a totes dues, poder formar part de la competició els dona una experiència que mai havien pogut tenir i els hagués costat molt aconseguir, amb uns vaixells que són massa cars i no les prioritzen a elles. “Les nenes ens veuran i s’inspiraran, amb el que atraurem a més dones a l’aigua”, remarca Dawson.
En el seu cas, no competiran amb les mateixes embarcacions que les dels equips masculins, els AC75 —amb una longitud de 75 peus (uns 23 metres)—, sinó que tindran els AC40 —amb una longitud de 40 peus (uns 12 metres)—, com també tindran els equips juvenils. A més, tots els vaixells seran iguals, independentment de l’equip, una cosa molt diferencial de la competició masculina i que acaba donant la victòria. El millor serà que les regates femenines seran més entretingudes, res d’un cara a cara com ells, sinó totes contra totes, donant adrenalina a cada moment. Només a la final es tindrà el mateix format que fa dies que es veu a les aigües barcelonines amb la regata preliminar i la Round Robins que protagonitzen ells.
Tant Dawson com Jones ocupen la posició de trimmers a l’Emirates Team New Zealand, això és, les que han d’anar ajustant les veles en tot moment segons les condicions climatològiques. Sempre amb l’objectiu de ser les més ràpides. Al vaixell, estan acompanyades de dos helmswomen, les que porten el timó, completant una tripulació de quatre integrants, sense els ciclistes que es veuen a l’equip masculí. Entrenen quatre dies a la setmana, “com els homes”, no s’oblida de subratllar Jones, algú que porta a l’ADN aquest món, no només perquè el veiés des que era petita com Dawson sinó perquè el seu pare és un regatista neozelandès que va participar en moltes edicions de la Copa de l’Amèrica.
La vida a la base de l’Emirates Team New Zealand comença a dos quarts de nou del matí per a les regatistes. Situada a l’antiga terminal de Baleària, els coneguts com a kiwis han ocupat una part de l’edifici amb les seves oficines. Aquí hi ha les escales mecàniques que fa temps van pujar carregats amb maletes els turistes que anaven a agafar un ferri amb destinació a les Balears. Fins i tot, segueixen les taquilles, en peu però buides, on una de les bromes que fan els membres de l’equip és acostar-se a demanar un bitllet. Cal no oblidar que cap d’ells haurà tingut vacances aquest estiu i que ja es veurà què passarà després de la competició, sempre a l’espera de qui serà el nou vencedor. Al costat de l’antiga terminal, hi ha la nau on es custodien els vaixells, amb la joia de la corona, l’AC75 de l’equip masculí, anomenat Taihoro, un nom que en neozelandès vol dir, en una única paraula, “moure’s ràpidament com el mar entre el cel i la terra”.
Es comença aviat, res de seguir un horari local menys matiner, perquè preparar el vaixell per sortir a entrenar o competir no és gens fàcil. “Es triga molt”, exposa Jones. Entre la una i les quatre de la tarda, quan hi ha el millor vent, toca sortir al mar. Pugen als vaixells amb la cara, literalment, de color blanc, banyada en crema solar per protegir-se de les moltes hores que estan a l’aire lliure. El dia acaba a dos quarts de set de la tarda, quan toca tornar a casa, molt a prop de la base, en un bloc on viuen la resta de les seves companyes i els membres de l’equip juvenil. En els dies lliures, allò que més volen fer les regatistes és, simplement, estar a l’ombra. “El més dur és que estem tot el dia al sol. Els diumenges només vols estar a les fosques i fresca”, diu Jones, reconeixent que encara no ha tingut molt de temps de visitar res, però que el que més li agrada d’aquí és el pernil. Sense oblidar-se de les vistes de Barcelona que veuen des dels vaixells.
Amb accent català
Tot i que l’anglès sigui el que més s’escolta a la base de l’Emirates Team New Zealand, amb un accent molt difícil per al local, hi ha un català entre els més de 130 membres de l’equip. A l’equip de disseny, integrat per 40 treballadors, hi ha l’enginyer industrial i aeronàutic Roger Frigola. Format a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), l’Institut Supérieur de l’Aéronautique et de l’Espace (ISAE) de Toulouse i la Universitat de Cambridge, Frigola fa deu anys que forma part de l’equip neozelandès. Abans havia treballat per a Airbus, però també per a equips de Fórmula 1 com McLaren, Red Bull i Ferrari, fins i tot ho ha fet per a una empresa local com ara Família Torres.
Amb els kiwis, s’encarrega definir les eines matemàtiques que permeten optimitzar al màxim les prestacions del vaixell, ajustant la seva forma perquè sigui el millor. Una qüestió que s’ha d’anar adaptant a cada escenari, amb un mar a la capital catalana que té unes onades més grans que en altres ubicacions anteriors perquè està menys protegit. Amb la previsió de poder arribar a registrar onades de més d’un metre a l’octubre, ha calgut adaptar-se per garantir una de les característiques bàsiques d’aquesta competició, fer que les embarcacions volin. “Perquè ningú s’enfadi, l’èxit és un 50% de l’equip i un 50% dels dissenyadors”, explica”, “però la veritat és que si falla un, no es pot guanyar”.
