Costa arribar a la base de l’Orient Express Racing Team, però l’acolliment és el millor que ofereix qualsevol dels equips participants enguany a la Copa de l’Amèrica. A primera hora del matí, ja està tothom en marxa, amb la música sonant al gimnàs, amb vistes a l’Hotel W i els ventiladors funcionant sense parar. Els francesos són capaços de trobar forces per somriure i fer broma fins i tot amb el primer cafè del dia, sense importar que el cel estigui una mica tapat i amenaci de plovisquejar. Com no podia ser d’una altra manera, arriben comandes de Decathlon.
Van ser els últims a apuntar-se, amb un nou equip impulsat pels regatistes Stephan Kandler i Bruno Dubois, després que el primer s’enamorés dels vaixells que va veure a l’anterior edició de la regata celebrada a Auckland i volgués tornar a provar sort a la competició esportiva més antiga del món. Els ha tocat la zona més apartada, allunyats del bulliciós Port Vell on es troben els neozelandesos o els suïssos, molt a prop d’on atraquen els constants creuers que arriben a Barcelona durant tot l’any. Des de la plaça de les Drassanes, cal caminar un quart d’hora per arribar a les seves instal·lacions, passant per la terminal d’embarcament de ferris Transmed, amb destinació a les Balears. Tot i que hi hagi busos que agilitzen el trajecte, la majoria dels integrants de l’Orient Express es mouen amb bici, vivint tots molt o força a prop, sobretot a Paral·lel, però també al Born, el Gòtic, la Barceloneta o el Poblenou, barris que fa temps que sonen a ciència-ficció per als barcelonins. Només n’hi ha un que arriba amb cotxe i és perquè ve de Castelldefels.
Amb el moll adossat de fons, la seva base queda just per sota del pont de la Porta d’Europa, per on circulen els autobusos que acosten als creueristes a la ciutat per a excursions de poques hores. Poc importa perquè l’Orient Express ha vingut a jugar i passar-s’ho bé, sabent donar-li la volta a tot el que se’ls posi per davant. I sense oblidar-se de recordar que, encara que ells s’estrenin enguany, els francesos són dels països que més han participat en els últims 50 anys de la regata, només per darrere dels estatunidencs i per davant dels neozelandesos. “És veritat que estem una mica allunyats de tot, però aquí ho tenim tot. La nostra base és la més gran de totes. Som a la nostra bombolla, però tenim les millors vistes”, diu amb un molt bon castellà Alexander Champy-McLean, de l’equip de comunicació, mentre assenyala la Sagrada Família, la Catedral i Colom, “a més, som els únics que veiem a tots els altres equips cada vegada que entren i surten del port”.
Per al funcionament de cada dia, l’equip francès ha construït un total de sis edificis, la majoria fets a partir de contenidors marítims. Unes instal·lacions per a un centenar d’integrants de l’Orient Express, amb 17 nacionalitats i, tot i que sorprengui venint dels francesos, l’anglès com a idioma oficial. En una superfície de 5.000 metres quadrats encaixada en plena trama portuària, tenen espai per a les oficines, el gimnàs, les dutxes, la cuina, més d’una terrassa i, el més important, el taller on es custodia el seu vaixell, molt semblant al del guanyador de l’anterior edició i organitzador de l’actual, l’Emirates Team New Zealand. Els neozelandesos els han venut el disseny de la tercera versió de l’AC75 —amb una longitud de 75 peus (uns 23 metres)—, ja que, sumant-se tan tard, els francesos no disposaven del temps suficient per fer-ho pel seu compte. Per això, a l’aigua sonaran igual, a diferència d’altres com els estatunidencs que, directament, ni se’ls escolta.
Com tenien espai de sobres, fins i tot han pogut construir una nau específica només per a les veles i el pal de bandera. Aquesta última peça és la que justifica que a cada base hi hagi una grua, necessària per col·locar-lo. És també on es penja, obligatòriament, la bandera quan el vaixell està navegant, amb una grandària proporcional a l’ego de cadascuna de les nacions participants.
Preocupats per la sequera, ara més apaivagada però un gran problema fa un any, quan es van instal·lar a Barcelona, els francesos han instal·lat un sistema per reutilitzar l’aigua, a més de mesures per reduir el consum, amb unes dutxes que es posen de color vermell si gasten massa litres. Tal com indica la responsable de Logística i Sostenibilitat de l’Orient Express, Emilie Lorens, aprofiten l’aigua de la pluja —quan n’hi ha—, les dutxes i l’aire condicionat. S’acumula en tancs fins que es passa per un filtre, elaborat per l’empresa francesa de gestió de l’aigua Saur, amb el que després es pot tornar a utilitzar per tirar la cadena o netejar el vaixell. També tracten les aigües negres —cuines i lavabos—, amb una part podent-se retornar al mar després d’haver-la purificat amb bacteris.
Si en el gimnàs els regatistes entrenen una hora cada dia, res més arribar a la base vora les 8 del matí, l’activitat no afluixa tampoc al taller, amb 60 treballadors dedicats a la cura i la supervisió del vaixell. Preparar-lo per sortir al mar no es fa gens de pressa, per la qual cosa els operaris es posen aviat per deixar-ho tot llest. Només per als foils, aquestes ales aquàtiques que aconsegueixen fer que les embarcacions de la Copa de l’Amèrica volin, tres treballadors es dediquen cada dia a escatar-los i pintar-los. I, per si de cas, se’ls neteja abans de ficar-los a l’aigua. No pot quedar ni un bri de pols perquè és l’única part que està en contacte amb el mar i ha d’estar tan polida com sigui possible per ser els més ràpids.
A mesura que el vaixell es va posant a punt per sortir a entrenar o competir, segons el dia, els regatistes es reuneixen amb els seus corresponents entrenadors i equip tècnic, entre els quals hi ha analistes de dades, per preparar la jornada. Aquí els preparatius es multipliquen per tres, amb l’equip masculí, el juvenil i el femení, amb gairebé 30 esportistes en total. Amb una hora per canviar-se i menjar, avançant l’horari francès i fent-ho a les 11 del matí, quan arriba el migdia, és el moment d’anar cap a l’aigua. Unes quatre hores d’entrenament durant la franja més calorosa del dia, així que mànigues llargues, cascos i molta crema solar, agraint que l’Orient Express hagi pintat la part superior del vaixell de blanc, a diferència del negre d’altres equips. “Veiem com els llancen aigua per refrescar-los. Així que podria ser pitjor”, assenyala un dels seus ciclistes, Antoine Nougarède, un enginyer de la companyia ferroviària SNCF que venia de competir en campionats internacionals de rem. “Acabes cansat i amb una mica de mal de cap, però, amb el vent i la velocitat, no notes tant la calor”, afegeix.
Molts són els remers com Nougarède que ocupen la posició més desconeguda dels vaixells de la Copa de l’Amèrica. Amb vuit tripulants per equip, hi ha dos regatistes dedicats a dirigir el timó (helmsmen), dos més a desplegar les veles (trimmers) i quatre ciclistes (cyclors), encarregats de generar l’energia suficient per moure el vaixell, havent de fer canvis cada hora tenint en compte la intensitat de la seva posició. Entre els ciclistes, també hi ha crosfiters i, en el cas de l’Orient Express, hi ha Maxime Guyon, primer francès a convertir-se en el campió mundial d’aquesta popular disciplina l’any 2021, a més de gendarme durant 22 anys i llicenciat en Comptabilitat. A xarxes, com assenyala Nougarède, llegeixen comentaris que comparen als ciclistes de la regata amb esclaus, però ell se sent afortunat de poder treballar practicant esport, encara que li toqui la part més dura. “Ho gaudim moltíssim, les sensacions al vaixell són molt fortes. A més, en el nostre cas, quan s’acaba l’entrenament, ja està, mentre que la resta de tripulants es dediquen a analitzar com ha anat tot i han de quedar-se més estona”, remarca.
Queda clar que a la Copa de l’Amèrica es treballa molt, allargant les jornades fins a la matinada si alguna cosa falla al vaixell, i es lliura poc, entrenant tot el que es pugui i reduint els caps de setmana. “Quan tenim un dia lliure, aprofitem per netejar la casa, fer la compra i intentar tenir una vida normal”, diu Champy-McLean, qui s’ha mudat aquí amb la seva parella, dissenyadora gràfica de l’equip, “és una pena ser a Barcelona i no poder passar més temps descobrint la ciutat”.
Li passa el mateix a Nougarède: “No estic tenint temps per fer turisme. Ja vaig estar a Barcelona fa deu anys i vaig veure el més important, així que quan tinc un parell de dies sense entrenaments prefereixo sortir de la ciutat”, apunta, havent-se’n anat a Montserrat i Eivissa perquè li resulta més fàcil desconnectar. A l’Orient Express tenen un grup de WhatsApp per sortir a córrer o anar al rocòdrom, tot i que costa veure als ciclistes per aquí. “Quan no entrenem, només volem recuperar-nos. Estem massa cansats per anar a jugar a pàdel”, sosté. Ell prefereix quedar amb la resta per anar a prendre alguna cosa.
