Una de les característiques més adorables de Barcelona és la seva màgica capacitat per convertir els accidents de la contingència urbana en una tragèdia col·lectiva i el consegüent trasbals d’histèria entre el veïnat. Així s’esdevingué, per exemple, amb el tema de les palmeres, arran de la dissortada mort d’una conciutadana per obra i desgràcia de la caiguda d’una palmera al Raval. En qualsevol poble, una situació com la descrita seria motiu de gossip entre els veïns durant dos o tres dies i els padrins, amb aquella mala llet tan adorable dels vilatans, fins i tot acabarien descrivint l’accidentat en qüestió com “el pobre Antònio, el de la palmera”. Però a Barcelona tenim una quantitat de crítics culturals inaudita per metre quadrat, i el fet que la finida es tractés d’una dona trans, amb una dura vida familiar a les espatlles que la dugué a esdevenir homeless, convertí l’accident en un assassinat.
Tot i haver passat la inspecció dels nostres doctes jardiners per certificar la seva solidesa, els barcelonins arribaren pràcticament a considerar que la palmera caiguda s’havia auto-corcat amb tota la mala baba mundial perquè tenia la perversa intenció d’acabar amb la diversitat sexual i els oprimits de la ciutat. Els articulistes van exercitar-se a escriure molta filosofia barata sobre “els barcelonins invisibles” i els responsables de Parcs i Jardins van fotre una autòpsia a la citada palmera que riu-te’n tu del cos mort de Michael Jackson; doncs res de res, ni tan sols Carles Porta ha pogut escatir els motius d’aquella davallada. Com era d’esperar en una situació de neguit, a principis d’aquest mes l’Ajuntament procedia a talar 540 de les 2.500 palmeres datileres de la ciutat (tot i que, dos anys abans i per un accident similar, només se n’havien detectat 58 d’autènticament perilloses).
La cosa té molta gràcia, perquè si l’accident del Raval l’hagués protagonitzat una gavina forassenyada o un dòberman rabiós, diria que ningú no s’atreviria a eliminar centenars d’exemplars d’aquests animalons. Però les palmeres, filletes meves, han esdevingut la nova psicosi dels barcelonins. Ho he pogut comprovar personalment passejant pel Raval; on abans hi havia conciutadans amuntegats a l’ombra dels palmerars, estols de nens jugant a bimba i padrines petant la xerrada, ara només subsisteix la fredor del buit. Si nostro sinyó hagués regalat el do de la paraula als arbres, un dels seus portaveus (escollit per sufragi entre totes les palmeres de la ciutat) exclamaria: “barcelonins; què collons us hem fet?”. Jo em sumo al clam invisible (o més aviat mut) de les palmeres. Sincerament, no trobo que ens hagin cardat la vida tan enlaire com per acabar gasejant-les a totes.
Jo em sumo al clam invisible (o més aviat mut) de les palmeres. Sincerament, no trobo que ens hagin cardat la vida tan enlaire com per acabar gasejant-les a totes
Jo reclamo un indult (o qui sap si una amnistia!) per les nostres palmeres. De fet, la meva existència barcelonina té com a pilars fonamentals la Quadrícula de l’Eixample i les Livistones xineses del Jardí de l’Ateneu. He après a llegir, a fumar i a estimar sota aquests extraordinaris arbres provinents del Japó i, si alguna instància (per altíssima que fos) gosés escapçar-les, les defensaria fins al darrer àtom de vida. El cap de gestió de l’arbreda municipal, Joan Guitart, ja va reconèixer fa ben poc que –arran de l’accident ravalero– s’havien talat arbres que no representaven cap perill pels ciutadans. Qui sap si, forassenyats per la caça a la palmera, els nostres polítics m’acabaran escapçant unes companyes de vida que voldria eternes. Caldrà abraçar-les amb ungles i dents, mentre resem perquè cap altra espècie (animal o vegetal) sigui el nou boc expiatori de la paranoia grupal.
