La felicitat demana un esforç ben carregós per resultats sovint efímers. Quan vaig exiliar-me a Ciutat Vella fou en part per poder complir la il·lusió (mínima moralia entranyable i petitburgesa) de tenir una galeria interior des d’on poder fumar un puro havent dinat o de nit. Escric el mot il·lusió a dretcient, car la beatitud que em provoca fumar, l’única activitat d’intoxicació que encara no m’han prohibit, va durar pocs dies. Els meus veïns superiors (en alçada arquitectònica, aclareixo) van fer-me saber que el fum del meu cigar els inundava les finestres produint-los mal de cap. A la meva condició natural d’agressor –per l’atzar d’haver nascut home, blanc, heterosexual i fill de classe mitjana– s’hi afegia la condició de fumador, que no només és perseguida a bars i restaurants de la ciutat sinó que, en cas que la tribu continuï l’hàbit de copiar la vida ianqui en allò que té de castrador, ben aviat s’ampliarà a la majoria de terrasses i d’espais públics de la tediosa Barcelona.
La condició d’ésser molest o contaminant s’ha de resoldre amb creativitat, i és així com vaig començar a fumar estoicament a les finestres del meu pis, una finta d’espadatxí igualment efímera; els purets Davidoff i els Half Corona d’Hupmann produeixen un fum reptilià que, per molt que bufis amb força i ganyota, s’acaba introduint a la sala d’estar dels veïns. Vuit finestres, vuit, tenim a casa, i cap d’elles ha permès que la meva condició de fumador no social ni ocasional, sinó totalment vocacional, hagi pogut exercir-se sense complicar la respiració aliena. La meva situació d’empestat m’ha obligat a fumar al carrer (abans en dèiem “la puta calle”, però de ben segur que l’expressió ofèn a més d’un col·lectiu). No em queixo; no només tinc la sort de poder-ho fer acompanyat per la metralla feixista i els turistes desvagats de la Plaça de Sant Felip Neri, sinó que al fumar hi sumo el plaer de buscar els adjectius que després comparteixo amb els lectors de La Punyalada.
Hi ha activitats, la cosa va de l’art de la tauromàquia a dirigir-se en català a les peixateres, que ben aviat seran costums neolítics. Sóc ben conscient que la vida del fumador n’és una, i més encara si al fum del tabac s’hi suma el perfum d’un cigar, que és de les coses més nobles que existeixen (d’imaginari progressista, per cert, no pas conservador!), però d’una intensitat que el nostre present líquid no es pot permetre. La política ha passat dels anys olímpics en què fer i proposar es considerava oportú a la trempera cupaire per prohibir; trigarà més o menys, però si alguna cosa ens depara la realitat post-pandèmica és el frenesí del comú per viure en una bombolla d’immunitat contra la qual el fum no hi podrà fer res. L’agost de l’any passat, el Govern ja va prohibir la gosadia de fumar a qui no pogués complir allò que anomenàvem “distància de seguretat”, i poc importa que la relació entre el fum i la Covid encara estigui per demostrar; l’imperatiu és castrar-te.
La política ha passat dels anys olímpics en què fer i proposar es considerava oportú a la trempera cupaire per prohibir
Primer foren els camps de futbol, després les platges i ben aviat seran les terrasses. La caça dels fumadors continuarà fins que l’activitat de fumar, com passa amb la marihuana, sigui només passable si t’allistes a un club. Ja té gràcia que fumar cànnabis a Barcelona sigui molt més fàcil que encendre un cigar al reservat d’un restaurant o en alguns estancs preparats per a fer-hi degustacions de puros (hi ha excepcions a la norma, però me les estalvio per no comprometre els valents que encara ens permeten intoxicar-nos entre sis murs). La tenacitat dels empipadors encara fa que sobrevisquin col·lectius com el del Pipa Club, que fou un dels bars més bonics de Barcelona i que de fa pocs anys resisteix en un bell local gracienc al carrer de Santa Eulàlia (s’hi fuma dimecres i divendres a partir de les sis de la tarda). Agradi o no, l’activitat de fumar acabarà reclosa en locals com el Pipa, tan amable com no lucratiu, la qual cosa li garanteix un futur d’espècie protegida.
Que les activitats atàviques acabin morint és una conseqüència lògica del pas del temps, però diria que l’acte de fumar és avui prohibitiu pel nivell de plaer que comporta. La conversa és més suau a l’ombra del fum, el cigar demana pensar l’argument que s’esgrimeix a cada pipada, i tot el que sigui un ralentí del viure o una activitat gojosa ha d’ésser vista com una forma d’agressió. No em miro la castració d’aquest plaer des de l’ofensa (dec ser dels pocs catalans que no basa la seva vida en el greuge), sinó des del goig compartit de la fumata blanca que ja quasi només puc perpetrar en les parets de casa; i en això sóc afortunat d’haver nascut el 1979 i, segons les estadístiques, d’acabar morint d’aquí trenta o quaranta anys, a poc temps que un nou agent municipal, autonòmic o estatal se’m fiqui a casa per prohibir-me tenir-hi mistos. Espero que el vici em mati a temps, perquè entre els seus avantatges s’hi troba l’indiscutible èxit de currar-te el final, dia a dia.
