CASA SEAT. 17:55 h de la tarda. Roberto Tierz cofundador de la sala Sidecar de Barcelona arriba amb una puntualitat britànica a l’auditori on l’havíem convocat. Cinc minuts més tard, també puntual a la cita, apareix per la porta Alberto Guijarro, co-director del Festival Primavera Sound i actual director de la Sala Apolo de Barcelona. Dona gust poder rebre amb un cert marge de temps als convidats per comentar la jugada abans de passar a l’acció. Venen amb ganes de parlar, amb ganes d’escoltar i amb ganes de compartir la seva experiència professional i també diré que vital.
L’eix vertebrador de la xerrada que ens espera parteix d’una pregunta: de quina manera els esdeveniments musicals i els espais de música en directe que es fan actualment a la capital catalana impulsen la Marca Barcelona? Però després d’aquella conversa de poc més de 45 minuts, arribo a la conclusió de què potser la pregunta s’hauria de reformular. Quedaria més o menys així: com i de quina manera es nodreix la Marca Barcelona del bon posicionament que li donen festivals amb renom i sales de música en directe que promocionen el talent que tenim a casa? I és que senyores i senyors, què és abans; l’ou o la gallina? És evident que es tracta d’un descarat win to win que s’ha de fomentar i promocionar molt més des de les institucions públiques. No fer-ho, no només voldrà dir deixar de guanyar molts diners, sinó també desdibuixar el que som i el que ens representa. Em va sorprendre molt quan, tant l’Alberto Guijarro com el Roberto Tierz, van afirmar de manera molt contundent que la música en directe és el germà petit de les arts a Barcelona. Que no només no es valora, sinó que gairebé es condemna el fet de divertir-se gaudint de la música. I que si una sala de música demana ajuda a l’administració, ajudar-la en cap cas està entre les seves prioritats. “Sembla que la música sigui menys cultura, i per tant rebem menys atenció i menys ajudes públiques”, deien.
L’Alberto Guijarro defensava que ells són per sobre de tot programadors. Pensadors en clau de música, creadors de conceptes i propostes artístiques que responen a una manera d’entendre la música, l’art i la vida. Que la música en directe té un valor incalculable independentment de la franja d’edat, la classe social i el poder adquisitiu de qui l’escolta. La música transcendeix. I que aquest esperit artístic respon a una clara vocació personal que s’ha anat configurant amb els pas dels anys a força de picar pedra. En la mateixa línia es manifestava el Roberto Tierz dient que ell no se sent gestor. Amb els 40 anys que porta dirigint la Sala Sidecar ha après a assumir el rol d’empresari. Però, per sobre de tot li agrada deixar-se portar per la intuïció artística a l’hora de visibilitzar i promocionar grups, encara que això li suposi un risc i un cost econòmic addicional. La clau de l’èxit del Sidecar ha estat ser fidel als seus orígens, a mantenir un segell genuí oferint música pel públic local que costa d’arrossegar perquè es veu envaït pel turista de “sangria i paella” que conviu a la Plaça Reial d’ara.
És innegable, reconeixen, que existeix un públic “festivalero”. Aquell que ens visita només en temporada d’estiu, però que s’acaba deixant molts diners a la ciutat. I aquest públic s’ha de mantenir sense oblidar-se (deien) dels nostres, dels de casa, dels que hi són tot l’any. Perquè aquests són els que van a les sales de la ciutat i creen cultura de club. L’Alberto Guijarro ens va donar les xifres econòmiques que va deixar “el nostre” estimat Primavera Sound. Dic “nostre” perquè malgrat replicar-se per primer any a Madrid, segueix essent nostre. I… és que és evident que a ningú l’interessa deixar escapar una perla com aquesta. És una palanca que serveix com a motor econòmic. Perquè és un festival clarament transversal. És economia, és cultura, és gastronomia, és mobilitat i és color. Que falta ens fa.
Després d’aquella xerrada em pregunto; si la música i aquests espais icònics que configuren el singular i enriquidor ADN de la nostra ciutat no es mimen ni se’n té cura, què en serà d’ells quan no puguin fer front a competència ferotge, la pujada de preus per la inflació, a la terrible burocràcia en la gestió de permisos o als problemes de convivència amb veïns i Policia?
Si és cert que, com sembla, aquí “hi guanyem tots”, hi hem de guanyar tots. I ens ho hem de creure. Traiem pit. Però no ens oblidem dels que ens han obert el camí. Dels que, des de fa dècades fan d’espartans. Sense el seu criteri i la seva perseverança Barcelona no tindria aquesta identitat tan atractiva i inspiradora que la fa explosiva com a ciutat Mediterrània. La marca Barcelona també és MÚSICA en majúscules. I a la música se l’ha de valorar i se li ha de donar el lloc que li correspon.
Els hi deixo aquí els enllaços per poder recuperar la conversa per Spotify o Youtube.
