Abocar-se a l’obra de Tàpies

Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012) sempre ha estat quotidià, amb la seva obra, però també ho és el seu museu, immers en ple centre de la seva ciutat, moltes vegades ensordit pels cotxes que embruten el carrer d’Aragó. L’edifici, una antiga editorial obra de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, s’ha transformat ara per acollir la seva gran retrospectiva, amb la qual es repassa una trajectòria que es retroalimenta, va i torna, amb unes característiques que estan des del principi i es mantenen fins al final, mai estàtiques. “Vaig començar pintant ulls i acabaré pintant ulls!”, deia un artista compromès que s’autodefinia com a realista.

Comissariada per Manuel Borja-Villel, primer director de la Fundació Tàpies, recentment reconvertida en Museu Tàpies, l’exposició concentra una intensa producció que es va allargar durant vuit dècades, convertint-se en el gran colofó a la celebració del seu centenari. Antoni Tàpies. La pràctica de l’art, que es pot visitar fins al 12 de gener de 2025, constitueix la retrospectiva més completa que mai se li hagi dedicat, amb més d’un centenar d’obres procedents d’institucions públiques i col·leccions privades nacionals i internacionals, algunes de les quals es presenten per primera vegada a Barcelona. Després de passar pel Bozar de Brussel·les i el Reina Sofia de Madrid, arriba a la capital catalana amb una selecció més reduïda, ateses les menors dimensions de l’espai, la qual cosa ha portat a descartar la presentació d’èpoques successives que es va veure en les mostres prèvies, apostant per un recorregut no cronològic, perquè per al pintor i escultor el temps no era lineal, fent que les obres estiguin en una contínua interrelació que amplia els seus significats.

Amb una proposta que va de baix a dalt, cal baixar escales per començar. Aquí hi ha els autoretrats que va realitzar durant una llarga convalescència per una malaltia pulmonar, una via d’exploració inicial amb la qual es va acostar a les diferents tradicions artístiques, amb aquests ulls intensos que es miren a si mateix, però també miren els altres, tornant cap a ells anys més tard. Ben d’hora van aparèixer diaris, cordes, esgarrapades; manifestant ja la seva crítica a l’art acadèmic, obrint noves vies, com es veu a la mostra amb Composició (1947), un oli rascat sobre tela, que és, a més, la primera peça que va presentar a una exposició pública.

Però també apareix des de molt aviat la reivindicació, amb la recuperació del surrealisme, l’últim moviment d’avantguarda abans de la Guerra Civil que el franquisme havia depurat, llegint llibres i revistes prohibides que arribaven de França, amb sorpreses com Somac, el lleó (1949), provinent d’una col·lecció privada, poc exposada, fins i tot, vista per primera vegada aquí per Borja-Villel. Fauna i flora fantàstica que xoquen amb la imatge estàndard de Tàpies, però que beuen del món interior, amb un màxim exponent, Homenatge a Federico García Lorca (1951), on assenyala el crim, obra censurada per les autoritats franquistes.

A partir de la dècada dels 50, camina cap a les pintures matèriques, en línia amb les tendències d’informalisme europeu i l’expressionisme abstracte estatunidenc, moment que coincideix amb la seva projecció internacional, amb exposicions per tot el món. El seu menyspreu a l’academicisme li fa ser més físic, crear damunt d’una taula o directament a terra, acumulant diferents materials com ara pols de marbre, ciment o terra, mirar les obres des de l’alt i deixar la seva empremta. Emergeixen alguns dels seus principals motius, com aquestes T polisèmiques, canviant de significat amb els anys, segons com les presenta o de què les acompanya. Establertes les bases, el recorregut de la mostra segueix, desfent les escales, amb dues opcions disponibles, tot i que és igual si es pren un camí o l’altre. La planta principal explota amb el seu compromís polític davant la violència del franquisme, quan la matèria es transforma i s’aproxima encara més a la realitat, amb els objectes quotidians convertint-se en un element central dels seus quadres, però també amb la seva intimitat, mai avergonyida de la sexualitat ni tampoc de l’escatològic.

Aquí es troben mobles vells i tovalloles brutes convertides en obres d’art, amb l’aparentment senzilla Pila de plats (1970) com la més poderosa, a més de ser la peça que el mateix artista va considerar com més política. És la imatge que va immortalitzar de la Caputxinada, fixant-se en la vida humil dels monjos franciscans, però també en la companyonia que es va establir entre els reclosos al convent durant dies, reivindicant la força d’un concepte ara més estès com és el de comunitat, com també ho va fer albirant la destrucció de la naturalesa que ja s’estava cometent. Un posicionament també catalanista i d’esquerres, amb les quatre barres acompanyades per una cinquena vermella a Caixa de la camisa vermella (1972), que no s’entela quan apareix el seu costat més personal, a peces més reduïdes dedicades a la seva parella, Teresa Barba. Els 56 dibuixos experimentals de Sèrie Teresa (1966) constitueixen una llarga carta d’amor, sempre realista, amb al·lusions explícites a la vida compartida, amb aquest ús del negre que ell identifica com més pròxim a la natura, menys prefabricat.

També hi ha els vernissos, que són presents en les pintures matèriques i s’acaben convertint en el recurs principal, semblant-se a la mel i fent les obres més lluminoses. És la dècada dels vuitanta, coincidint amb la recepció de molts premis a la seva trajectòria i la constitució de la seva fundació, que donaria pas a l’obertura del museu l’any 1990, però també amb la pandèmia de la sida. Una etapa que després ve continuada per les guerres i els genocidis dels noranta, fent que sorgeixin fons negres i cossos ferits, amb la melancolia, el dolor i la mort supurant quadres com Estora (1994) i Cos i filferros (1996). “Suposo que es pot dir que soc pessimista perquè transmeto una sèrie d’experiències doloroses, però el que intento fer realment és exposar-les com una manera de descobrir les causes del sofriment i mitigar algun dels efectes. En altres paraules, com una manera de millorar la nostra existència”, li explicava a una entrevista a Borja-Villel.

Amb tot aquest pòsit acumulat, s’arriba a un altell al Museu Tàpies, amb la biblioteca a l’esquena. Tàpies imaginava durant el curs el que pintaria, pensant en les grandàries i els formats que anava a necessitar, però concentrava la creació a l’estiu, a la seva masia al Montseny, on, quan arribava al juny, ja tenia preparats els llenços que anava a utilitzar. Una obra seguia a l’anterior i així successivament, creant un atles on no hi ha una creació més important que l’altra, sinó un conjunt. Les mirava des de dalt, com es pot fer aquests dies al seu museu, entenent millor aquest tot complementari, descobrint nous símbols que es repeteixen, establint noves relacions que les uneixen, fins i tot, canviant d’opinió.