És capaç de mantenir la passió per les motos tot...
Ara que es pretén canviar tecnològicament la naturalesa humana és...
Barcelona reuneix els ingredients necessaris perquè estrelles d'arreu del planeta...
A Barcelona hi ha 4 o 5 persones que es...
Les emprenedores i amigues Jen Rubio i Stephanie Korey es...
Dos actes reclamen aquesta setmana el reconeixement institucional i polític...
El pilot 5G Catalunya ha anticipat el futur de les...
L’any 2007 l’exalcalde de Barcelona i expresident de la Generalitat...
Clark és un fotògraf i cineasta nascut a Oklahoma, un...
El dilluns 6 de març, un cop celebrada la nova...
Una taula rodona acostarà les experiències d'empreses emergents com Mundimoto,...
“Abans de res, jo soc actor i ho he estat...
Sara Catalán no només vol exportar allò bo dels models...
Assistir a un concert de música culta amb un nadó...
'El zoo de vidre', a la Biblioteca Nacional, és una...
El grup farmacèutic barceloní creix a doble dígit gràcies a...
Els projectes previstos entorn de la capital catalana acumulen un...
Barcelona té una gran riquesa amagada: obres d'art ubicades als...
La Regata Cultural vinculada a la Copa de l'Amèrica porta...
L'adquisició de la companyia familiar, amb una facturació anual de...
[dropcap letter=”E”]
n general, col·locar l’abric damunt de les espatlles s’aprecia com un gest de distinció. Des de fa uns anys, aquesta manera de lluir la jaqueta tan de diva o de senyora dels anys 50′ s’ha recuperat i, en part, ha estat Melania Trump, des de la seva arribada a la Casa Blanca, la que ha acabat encapçalant la tendència.
I no importa tant la peça (funciona fins i tot amb una fina rebeca d’estiu), com el fet de fer-ho (pavonejar-se com l’au que estén la seva cua en forma de ventall). Augmentar la grandària del cos, l’espai vital que s’ocupa, incrementa el nivell de seguretat i domini d’un mateix i emana un subtil missatge d’apoderament al món. Amb tal propòsit, al llarg de la història de la indumentària s’han ofert nombroses possibilitats per allargar la presència humana: miriñaques, barrets de copa, talons, muscleres…
La primera dama nord-americana es passeja per mig món amb els seus abrics a mode de capa (engrandint l’esquena) com si els de seguretat que la custodien no fossin suficients i desitgés una mica més de protecció. Ni tan sols les mànigues buides -amb les quals enganya al seu marit per no haver d’entrellaçar les seves mans públicament- que li impedeixen o disminueixen la seva llibertat de moviment i acció, es mostren necessàriament com una mostra de feblesa, més aviat d’ostentació: la reialesa i l’elit no necessita de braços (para això té serfs…).
Com a fidel reflex social, la moda sempre acaba confrontant arquetips cada temporada. En aquestes últimes setmanes de fred que queden, davant la senyora clàssica, pren cada vegada més força la idea de relaxar els codis. Si l’abric de llana cobreix les espatlles, els anoracs i plomissols els descobreixen. Firmes com Balenciaga, Dior i Acne Studios van pujar la silueta oversize estudiadamente descuidada a la passarel·la. I malgrat aquesta caiguda del teixit, actitud grunge de “em rellisca” (pels braços fins als colzes), aparentment un xoc amb la superioritat i autoritat que presta l’eixamplement d’espatlles; al final també propicia el pasotisme i la inacció. Afortunats (o no) els que puguin permetre-s’ho.
[dropcap letter=”E”]
n general, col·locar l’abric damunt de les espatlles s’aprecia com un gest de distinció. Des de fa uns anys, aquesta manera de lluir la jaqueta tan de diva o de senyora dels anys 50′ s’ha recuperat i, en part, ha estat Melania Trump, des de la seva arribada a la Casa Blanca, la que ha acabat encapçalant la tendència.
I no importa tant la peça (funciona fins i tot amb una fina rebeca d’estiu), com el fet de fer-ho (pavonejar-se com l’au que estén la seva cua en forma de ventall). Augmentar la grandària del cos, l’espai vital que s’ocupa, incrementa el nivell de seguretat i domini d’un mateix i emana un subtil missatge d’apoderament al món. Amb tal propòsit, al llarg de la història de la indumentària s’han ofert nombroses possibilitats per allargar la presència humana: miriñaques, barrets de copa, talons, muscleres…
La primera dama nord-americana es passeja per mig món amb els seus abrics a mode de capa (engrandint l’esquena) com si els de seguretat que la custodien no fossin suficients i desitgés una mica més de protecció. Ni tan sols les mànigues buides -amb les quals enganya al seu marit per no haver d’entrellaçar les seves mans públicament- que li impedeixen o disminueixen la seva llibertat de moviment i acció, es mostren necessàriament com una mostra de feblesa, més aviat d’ostentació: la reialesa i l’elit no necessita de braços (para això té serfs…).
Com a fidel reflex social, la moda sempre acaba confrontant arquetips cada temporada. En aquestes últimes setmanes de fred que queden, davant la senyora clàssica, pren cada vegada més força la idea de relaxar els codis. Si l’abric de llana cobreix les espatlles, els anoracs i plomissols els descobreixen. Firmes com Balenciaga, Dior i Acne Studios van pujar la silueta oversize estudiadamente descuidada a la passarel·la. I malgrat aquesta caiguda del teixit, actitud grunge de “em rellisca” (pels braços fins als colzes), aparentment un xoc amb la superioritat i autoritat que presta l’eixamplement d’espatlles; al final també propicia el pasotisme i la inacció. Afortunats (o no) els que puguin permetre-s’ho.