El meu pare era un friki dels trens, per fer servir una paraula que ell no va conèixer i que no sé si fan servir els amants dels trens d’ara. Li agradaven tant els trens que, quan en parlava, se li posava una veu fosca i transcendent. Al garatge hi tenia una maqueta, que s’havia construït ell mateix, amb caixes de fruita i cartó cobertes de sac (els sacs del gra dels animals) i, al seu torn, cobert de guix i pintat. Va fer muntanyes, riuets i arbrets, i per allà enmig hi anaven les vies. Recordo la marca dels trens: Märklin. No tots els trens i els vagons, que s’anava comprant, mantenien les proporcions uns i altres. Jo no he heretat aquesta passió, però al meu voltant la veig. Per què hi ha tanta gent que adora els trens? No passa amb altres transports públics, com avions, vaixells, autobusos. Són els trens.
No he estat mai al centre d’operacions de Rodalies i penso com li hauria agradat de veure al meu pare. Com li hauria agradat fer de maquinista (sempre ho deia). Com deu ser? Qui hi ha, allà a l’ordinador, quan es produeix una avaria? Truco l’Antonio Carmona, a qui tots els periodistes coneixen, perquè és el delegat de Comunicació de Renfe a Catalunya. Ell és qui s’esforça, sempre, per fer-nos amable aquest sistema de transport que patim i critiquem a diari. “No esmorzis”, em diu per telèfon, “que anirem a un lloc de truites que t’agradarà”. Les truites em semblen un dels invents més importants de la civilització, de manera que em reservo un forat.
Quedem de bon matí a l’Estació de França. Protocol. Carnet, targeta de visitant per entrar, perquè anem a les oficines. “Tot això pertany a Adif”, em diu l’Antonio. “Nosaltres estem de lloguer, entre cometes. És com Iberia amb Aena”. Pugem a una sala grandiosa amb una pantalla gegant de color negre. “És la que controla tots els trànsits”.
Em presenta el cap del centre de gestió de Rodalies, Luciano Troya. “Sí. Des d’aquí”, remarca, “portem el control”. Entenc que ell és el que decideix què s’ha de fer quan hi ha això que en diem “una incidència”. Somriu i explica: “Per exemple, si s’ha de tallar la línia entre Vilanova i Sitges perquè hi ha hagut un accident. Tot això ho fem amb el Copèrnic, el nostre programa”.
“Avaria a Castellbisbal”, sento que diu algú. I en Luciano m’explica: “Un tren s’ha quedat parat a Castellbisbal. No era nostre. El nostre, el 25015, ha hagut de canviar de via. Es veu que algú ha estirat l’alarma, el tren s’ha parat i hi ha hagut d’anar el maquinista. Deu minuts parat. Si això arriba a passar a Plaça Catalunya, afecta molt més, perquè per allà passen tots els trens. Hi ha moments del dia en què tenim vint trens per hora. Hora punta? Les nou. Tenim dos túnels per poder desviar quan hi ha una incidència. I per què hi ha retard? Per moltes coses. Imaginem que hi ha una incidència al matí i es resol al cap d’unes hores, però el maquinista ja acaba el servei. Tenim uns 600 maquinistes, el 15% dels quals, dones. Pensa que tenim una puntualitat del 94%. Les obres de Sants ens han ajudat molt en la puntualitat. Hi ha vegades que les incidències són delicades. Per exemple, quan hi ha un atropellament…”.
Aquesta és la paraula que sentim, de vegades a les notícies. “No en diem suïcidis, mai. Primer de tot perquè no ho podem saber del cert, i després, per la família… En diem sempre atropellament. N’hi ha un per setmana, sí. Llavors, quan passa això… Suposem que és a les vuit del matí. Què fem? Busquem autobusos? No, perquè hi ha tot el trànsit de l’entrada a les escoles. El forense potser triga tres hores a aixecar el cadàver…”. Em miro l’Antonio. Li pregunto si tenen psicòlegs per als maquinistes. Sí que en tenen.
“No en diem suïcidis, mai. Primer de tot perquè no ho podem saber del cert, i després, per la família… En diem sempre atropellament. N’hi ha un per setmana, sí”, explica el cap del centre de gestió de Rodalies, Luciano Troya
“Els trens es revisen cada quinze dies. Hi ha diferents nivells de manteniment. Un grafitti, per exemple, no és el mateix que una avaria. A l’any ens gastem vuit milions d’euros en netejar grafittis. Ara, per exemple, els ha donat per trencar vidres. Agafen el martell interior i piquen els vidres. Abans de la pandèmia movíem 450.000 viatgers. Ara, la meitat. N’hem recuperat el 65%. Costarà temps arribar a on érem. Ens hem adonat de coses curioses. Per exemple, l’R1, la del Maresme, tenia el mateix nombre de viatgers durant l’any que a l’estiu. I això és perquè els turistes un dia o dos sempre baixen a Barcelona. Dia ennuvolat? A Barcelona!”.
Ens acomiadem. “És cert que això del hobbie ferroviari ho veiem molt”, diu l’Antonio mentre sortim al carrer, per agafar un taxi. “A Twitter, sobretot. Hi ha gent que en sap més de trens que jo. Ara, al Clot, et presentaré la responsable de xarxes, que t’explicarà coses d’aquestes. Que com és el servei que donem? No és tan bo com voldríem, però no és tan dolent com diuen!”.
El Clot és una estació que fa molt de temps que no trepitjava i allà és on hi ha el C.T.C., el Control de Trànsit Centralitzat. És un lloc fascinant, amb tot de treballadors davant d’una pantalla gegantina. L’Antonio em presenta el Xavi Canalejas, que és el responsable del centre, i, aquest sí, un fanàtic dels trens. “Això meu és inexplicable”, em diu rient. “De petit, a Cunit, quan anava a la platja, em posava al pont i m’esperava fins que passava el tren. Somric pensant en el meu pare. M’havia explicat com li fascinava el canvi de tròleis dels tramvies. Avui és un dia fantàstic, tot va bé”, m’explica en Xavi. “Si no, comencen a sonar els mòbils i els fixos”.
La noia que s’encarrega de les xarxes socials, la Carlota Alajarín, fa que sí amb el cap. “Normalment, ara, quan hi ha una incidència els viatgers fan un tuit”, m’explica. “La nostra frase, la que diem cada dia, Hi ha soroll?, el tuitaire ens ajuda. Si veiem que diu, per exemple, que l’escala mecànica de tal lloc no va…”. L’Antonio em posa un exemple: “Si ho comparem amb Correus… A Twitter no comentes que no t’ha arribat una carta que esperaves. Però sí que comentes que el tren que has d’agafar va tard”. I la Carlota, responent a la meva pregunta, fa: “En un dia normal tenim uns cent tuits que ens mencionen. Queixes, explicacions… Tenim un usuari, Bruce Dylan, @Dani_the_boss, que cada dia comenta coses”.
“Esperem amb moltes ganes les infraestructures promeses”, em diu el Xavi. “Estem inaugurant coses… Pensa que no podem muntar un tren sobre una vorera, com si fos un autocar. Tenim cinc models d’horari. El de dies feiners, el de festiu… Tenim un espai i tenim un temps, i ho hem de quadrar. Mil trens i condicionants a dojo. Les famoses vies úniques que coneix tot Catalunya, per exemple”.
És l’hora d’esmorzar, de manera que anem al bar promès: el bar Clot Aragó. Un local petitet i senzill amb una quantitat ingent, immoral, meravellosa de truites de tota mena. De patates, d’albergínia, de xoriço, de patata amb dàtil i porro… Cervesa, pa amb tomàquet i tota mena de truites. Mentre fem el particular festival, ens ve a veure en Ricard Riol, que és tècnic d’operacions, al Clot. “El Jose, el de la barra, a les tres del matí ja és aquí”, em diu. “El pa li porten del forn del costat. I a les cinc ja aixeca la porta per a la gent. Quan entres per la porta ja sents l’olor. Amb el catacrac va patir molt, és clar. Té, sobretot, client local”.
No es perdin aquest petit bar, amagat als soterranis de la ciutat. Al costat dels trens.
