Agenda cultural Barcelona abril 2021
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 04 / 21
Evgeny Kissin, un mite
Palau de la Música, 7 d'abril
Amb un programa intens i molt variat, es presenta al Palau de la Música Catalana un veritable mite de la interpretació, com és Evgeny Kissin, en el marc del cicle BCN Clàssics. Peces de Frédéric Chopin -entre les quals Tres impromptus- es podran gaudir en el temple modernista junt amb la Sonata per a piano, op. 1 d’Alban Berg, i els Tres preludis de Gershwin. Les millors prestacions del pianista afloraran amb la interpretació de peces tan exigents i contrastades. Més que virtuosisme, requereixen una maduresa interpretativa que incorpora l’agilitat i excel·lència tècnica, i les transcendeix. Ritme i dinamisme, però també poder evocador, prestància. Virtuts que atresora aquest músic, que començà la seva carrera com a nen prodigi de la interpretació, i que encara desperta l’admiració del públic d’auditoris i sales de concert de tot el món.
El magnetisme de Ferran Palau
BARTS, 24 d'abril
Aparegut al febrer d'enguany, el cinquè àlbum de Ferran Palau, Parc (2021), funcionarà com a fil conductor d'un dels concerts més interessants del Festival Guitar Bcn. La seva personalíssima veu navega entre estils, amb una aposta per la modernitat creativa que no es troba renyida amb la millor tradició pop.
El magnetisme de la seva proposta pot apreciar-se en el tema Reflexe, el videoclip del qual capta i multiplica amb un assossec fascinant les subtileses de les seves lletres. Després de tocar a Girona i Vilafranca, el seu concert a la Sala Barts suposarà -en paraules dels organitzadors- "una oportunitat única, i un privilegi per als primers que creuin la porta, per gaudir del seu univers personal, dominat per les paraules màgiques, els sentiments purs, les melodies tímides i les atmosferes protectores del pop".
SANT JORDI AMB CURRENTZIS
Palau de la Música Catalana, 23 d'bril
Per primera vegada aterra a Barcelona l'orquestra MusicAeterna dirigida pel carismàtic director greco-rus Theodor Currentzis, per interpretar a l'escenari del Palau de la Música Catalana obres simfòniques de Wolfgang A. Mozart.
El programa escollit en l'ocasió és àgil i fogós, galant i transcendent, en suma, idoni per apreciar el modus operandi d'aquesta figura de la direcció musical, a qui tan sovint s'ha al·ludit com enfant terrible i que sorprèn, sobre el podi, pel seu inesgotable repertori de moviments, més propis d'un ballarí. Les dues últimes simfonies compostes per Mozart suposen una veritable fita, culminació de la seva creativitat compositiva, en la mesura que condensen els atributs del Classicisme i al mateix temps obren la porta a un nou paradigma, en què la subjectivitat de l'artista repercuteix sensiblement en la dels oients. Tot i no pertànyer al Romanticisme, la intuïció del poder del destí o la fatalitat en la Simfonia en sol menor o la grandiloqüència i exultant complexitat de la "Júpiter" semblen anticipar aquell esperit inconformista i aventurer, totalment afí a la praxi del mateix director, com assenyalen els organitzadors de l'esdeveniment: "Currentzis es dedica a remoure els fonaments de la concepció de la música simfònica dels darrers segles mitjançant una lectura personalíssima i al marge de qualsevol cànon (…). Cada concert d’aquest músic és una immersió en allò desconegut”. La interpretació en viu possibilita precisament un tipus d'experiència estètica -un impacte anímic- que d'altra manera no viuríem. Aquest aprofundir en l'ignot o l’inaudit, en noves maneres d'escoltar -és a dir, de sentir i de reconèixer-se afectat per l'art- permet prendre una consciència més gran de la complexitat i riquesa de la realitat humana. Fins i tot quan les obres de Mozart prescindeixen de paraules, s’hi troba indubtablement una gramàtica, i inclús una narrativa; com en el cas de les seves simfonies, abasten l'espectre afectiu en tota la seva amplitud, suggerint d'una manera plàstica, a través de la sinestèsia, diferents maneres de ser o de relacionar-se amb el que és. En una data tan important per a la cultura catalana com el 23 d'abril, la possibilitat d'assistir a qualsevol de les dues sessions habilitades pel Palau de la Música (a les 18.00 i 20.30) per donar la major cabuda al públic, constitueix en si mateixa un motiu de celebració. No són tantes les ocasions, en aquests temps, en què es pot gaudir amb les prestacions d'un conjunt internacional com MusicAeterna. Una orquestra de tècnica excel·lent, amb un dinamisme i versatilitat realment cridaners, que l'aproximen als modes interpretatius d'època i que ha realitzat registres discogràfics tan meritoris com la trilogia d'òperes concebuda per la genial dupla Mozart / Da Ponte.
Isata i Sheku a l’Auditori
L'Auditori, 13 d'abril
Sheku Kanneh-Mason, violoncel i Isata Kanneh-Mason, piano, oferiran a l'Auditori de Barcelona un dels concerts de cambra més esperats dels últims temps. La dimensió mediàtica del violoncel·lista es va disparar arran de la seva interpretació en un enllaç de la reialesa que va obtenir difusió mundial. Però ja abans havia enlluernat
audiències de tot el món i publicat en una discogràfica tan històrica com la Decca. Precisament, Isata ha seguit els seus passos, amb una meravellosa gravació centrada en obres de Clara Schumann. Pertanyents a una extensa família de músics -set germans i germanes en total, amb formació musical avançada i experiència en viu- a l’Auditori de Barcelona Sheku i Isata se centraran en el repertori britànic, poc conegut potser per al gran públic, però amb el qual demostraran una familiaritat d'allò més convincent. Es tracta d'un programa compost per obres de Frank Bridge i Benjamin Britten, totes elles per a violoncel i piano, un concert en què els organitzadors expliquen que s'explora "una relació creativa fascinant i complexa: la del mestre amb el seu alumne. Frank Bridge, el mestre, va ser violista en diversos quartets i director d'orquestra abans de dedicar-se plenament a la composició. Benjamin Britten, l'alumne, va ser una figura central de la música anglesa i europea del segle XX".
Carles Baguer per l'ESMUC
Gran Teatre del Liceu, 30 d’abril
A vegades un es pregunta si qualificacions com la de "el Mozart català", aplicada a Carles Baguer i Mariner, és o no profitosa, malgrat la seva notorietat. Vincular el nom del salzburguès (com succeeix amb els de Bach o Beethoven) a un altre compositor menys conegut suposa un risc.
Amb tot, i malgrat la hipèrbole en la que s’incorre per captar l'atenció, aquesta designació informa de diversos factors en comú, com la precocitat i reconeixement del compositor català, que va ser organista de la Catedral de Barcelona fins a la seva mort en 1808. La coincidència d'època comporta així mateix uns paral·lelismes en els seus estils, havent rebut Bagué la influència de Haydn, abans que la de el propi Mozart. A la Sala Foyer de Teatre de Liceu s'ofereix una versió en concert de l'òpera La principessa filosofa o Il contraveleno, una obra que el compositor barceloní va estrenar el 1797, però de la qual s'ha perdut en gran mesura la partitura. Doncs, després d'un treball d'investigació musicològica s’ha confirmat que les pàgines que se li havien atribuït corresponen en realitat a l'òpera La confusione della somiglianza, o siano I due gobbi de Marc Portugal, estrenada en aquella època a Nàpols. Els músics que tornaran la vida a ambdues creacions -en aquest interessant exercici d'actualització, amb mirada crítica- pertanyen a l'ESMUC. El talent de les noves generacions insuflarà vida a unes partitures que, a més del gust per l'equilibri clàssic i la claredat melòdica, revelen inquietuds profundament humanes.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 04 / 21
L'art dels EUA
Caixaforum, fins al 13 de juny
Sens dubte es tracta d'una de les exposicions del 2021, la que ofereix el Caixaforum de Barcelona fins a 13 de juny sota el títol El somni americà. Del pop a l'actualitat, gràcies a la col·laboració del prestigiós British Museum. Centrada en els diferents corrents artístics que van recórrer al s. XX nord-americà, exposa més de 200 obres d'alguns dels creadors més influents internacionalment, presents també en l’imaginari col·lectiu. Pensem en Warhol, per descomptat, però també en Rauschenberg, Roy Lichtenstein o Jasper Johns. El tòpic del way of life és amplament il·lustrat, traient a la llum el seu revers eventualment ombrívol. Junt amb l'afirmació figurativa d'un ethos que es vol típicament americà s'assisteix, en paral·lel, a la dissolució del sentit per part dels expressionismes abstractes, els casos de Motherwell o De Kooning. I és que, a més dels exemples icònics del Pop Art -que a partir dels anys 60, sobretot, revelen el poder de la imatge i la seva incidència en els hàbits de consum- la present mostra ofereix seccions en què el contra-discurs o la reivindicació de minories segregades troben un espai per a l'expressió. Artistes contemporànies com Kiki Smith, Louise Bourgeois o Kara Walker sacsegen els pressupostos estètics i morals d'una societat, l'americana, que s'ha convertit en paradigma de referència. El toc d'atenció no es dirigeix per tant només a un país, sinó a una manera d'entendre el món, una cosmovisió que no sempre respecta la pluralitat. El somni americà. Del pop a l'actualitat desplega així, en fascinant ambivalència, el moviment d'obertura, reafirmació estètica i crítica dels valors occidentals.
Política de la relació
Macba, fins al 12 de setembre
En diversos llocs de la ciutat, com el Pavelló Mies van der Rohe, la façana de l'Auditori o la Rambla de Raval, es podrà descobrir l'obra de Felix Gonzalez-Torres, arran de l'exposició retrospectiva que li dedica el MACBA. L'artista d'origen cubà, mort en 1996, va deixar una sèrie d'instal·lacions d'alta càrrega poètica, que al mateix temps qüestionen els discursos establerts de manera subtil. El títol de la present mostra
-Política de la relació- evidencia el caràcter subversiu del seu art, la seva possible incidència en l'ordre social i en la redefinició de la identitat personal i nacional. L'exposició "posa èmfasi en la lectura de l'obra de Gonzalez-Torres en relació amb la cultura espanyola, llatinoamericana i caribenya, no com una simple narrativa biogràfica singular, sinó com una manera de fer complexa qualsevol lectura essencialista de l'obra de l'artista a través d'una única idea, tema o identitat".
La guerra infinita
MNAC, fins al 18 de juliol
Fa només dos anys va tenir lloc un d'aquells descobriments que sorprenen pel seu caràcter atzarós i, sobretot, pel calibre dels materials apareguts. El net del fotògraf Antoni Campañà va trobar una caixa amb fotografies de l'època de la Guerra Civil que mai s'havien vist publicades.
Imatges impactants en alguns casos, carregades de simbolisme en altres ocasions, però sempre excel·lents en termes formals i d'eloqüència narrativa. L'exposició que el MNAC dedica a aquest artista representa un testimoni de la vida de la ciutat de Barcelona durant els difícils anys de la guerra, il·lustrats amb un nombre generós d'imatges, de les quals 63 han estat donades al museu per la família. L'espontaneïtat de les persones retratades, la seva representació naturalista -que oscil·la entre la ingenuïtat i la desesperança- colpeja l'espectador actual. Davant d'aquestes imatges, tot i la distància, costa sentir-se aliè a el drama viscut per tants homes i dones, nens i nenes. Al cap i a la fi, el que s'aprecia és una imatge nua de la Humanitat que hi ha a cada individu; el caràcter preciós i vulnerable de tot el que és, de tot el que implica la presència de vida.
Mary Ellen Mark
Fundació Foto Colectania, fins al 31 de juliol
Foto Colectania recupera l'obra de Mary Ellen Mark, una fotògrafa que acostuma a vincular-se al gènere documental pel caràcter de testimoniatge de les seves instantànies i la seva voluntat de crítica social, mostrant la duresa de les situacions que travessen dones en tots els continents.
Mary Ellen Mark capta amb la seva lent històries amb una cruesa que pot fins i tot generar incomoditat en l’espectador. L'acurada composició de les seves imatges contrasta amb el contingut, que vehicula d'una manera tant més efectiva. Tornar la veu als que han caigut en la marginació, visibilitzar de la cara oculta del progrés, per promoure la presa de consciència i una major justícia social, tot això és inherent al seu projecte artístic, que Foto Colectania articula en l’exposició Vides de dones: "Testimoni apassionada, l'obra de la seva vida va consistir a utilitzar la fotografia i el cinema per aprofundir en l'existència dels altres com una forma d'acceptar la seva humanitat i compartir-la amb una audiència més àmplia, proporcionant als seus subjectes una veu rellevant, sovint poderosa".
SER MÚSICA AMB DUDAMEL
CaixaForum, a partir del 10 d'abril
L'exposició Symphony. Un viatge virtual al cor de la música permet al visitant entendre aquest art des de dins -és a dir, sentir-lo- i sense necessitat d'haver rebut cap mena de formació. Vibrar com un instrument, percudir i vehicular amb genuïna emoció
el sentit de la música, tot això ho habilita l'experiència immersiva que ha dissenyat Igor Cortadellas per a Caixaforum, amb la inestimable participació de Gustavo Dudamel, un dels mestres més aclamats internacionalment. Protagonista de diverses peces, el director es dirigeix a nosaltres de manera didàctica. Com un Bernstein del s. XXI, ens condueix al “cor de la música” -segons l’oportú títol de l’exposició- ubicant-nos en les proximitats dels instrumentistes, dins la Mahler Chamber Orchestra, que interpreta en el carismàtic escenari del Gran Teatre del Liceu. El caràcter atemporal i creatiu de la música clàssica batega amb una intensitat nova per a molts espectadors, tant en la primera part de l’exposició, amb un vídeo que interconnecta musicalment la realitat de diferents personatges, com en l’experiència de la música a través de la realitat virtual, que recorda l’experimentació sinestèsica de la pionera pel·lícula d’animació Fantasia, concebuda per Disney junt amb el mestre Stokowsky l’any 1940. També aquí sentim música viva i grandiosa, la de Beethoven o Mahler, que possibilita l'aprehensió d'una bellesa inexplicable des dels conceptes. Gràcies, en aquest cas, a un dispositiu tecnològic d’ulleres amb auriculars integrats que permet al públic veure i reconèixer-se molt a prop de la font sonora, quasi partícip d’ella.