Agenda cultural Barcelona juny 2023
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 06 / 23
NICOLAS ALSTAEDT AL ‘FESTIVAL MOZART’
L’Auditori, 29 de juny
La recta final de la temporada simfònica a L'Auditori dona el relleu a projectes amb un fil conductor fàcilment identificable, com l'anomenat Festival Mozart-Nits d'Estiu, en què es programen peces del compositor salzburgès i del seu context més proper, comptant amb la participació de noms prominents de l'escena musical clàssica. En aquesta ocasió serà el violoncel·lista Nicolas Alstaedt, que ja va intervenir com a solista en la present temporada, el protagonista d'una vetllada en què no només empunyarà l'instrument de cordes, sinó que es posarà al capdavant de l'OBC per dirigir obres simfòniques, com la cèlebre “Inacabada” del vienès Franz Schubert, o passatges orquestrals de l'Idomeneu, de Wolfgang A. Mozart. Una òpera menor en comparació amb la trilogia creada amb Da Ponte o La flauta màgica, però que representa una fita fonamental, per l'evident maduresa de l'escriptura musical i la manifesta capacitat per plasmar afectes. En aquest sentit, els organitzadors recorden que “Idomeneu marca un punt d'inflexió a la producció operística de Wolfgang Amadeus Mozart”. Música que ens “permet apreciar la seva riquesa d'idees i habilitat per perfilar personatges i situacions, sobre les quals domina el destí humà marcat per la mort”. Finalment, una altra de les obres que es podran gaudir a la primera sessió del Festival Mozart -les altres dates, el 5 i 6 de juliol, comptaran amb la presència del director Trevor Pinnock i de la soprano Serena Saénz- és el primer Concert per a violoncel de F. J. Haydn, en què Nicolas Alstaedt mostrarà les seves virtuts com a intèrpret.
‘DIDO & ENEAS’ PER BLANCA LI I WILLIAM CHRISTIE
Gran Teatre del Liceu, del 17 al 22 de juny
Amb el final de temporada més a prop, el Gran Teatre del Liceu ofereix espectacles tan interessants com la present versió del Dido & Eneas de Henry Purcell, “una deliciosa òpera de cambra” que serà representada amb l'èmfasi posat al ball, i unes prestacions musicals d’altíssim nivell
a càrrec de William Christie i Les Arts Florissants. No serà ni de bon tros la primera vegada que aquests músics delectin el públic del Liceu. En aquesta nova ocasió -un espectacle “sensible, creatiu i transgressor”- es produeix una feliç retroalimentació entre gèneres -òpera i dansa- propiciada pel poder de la música instrumental amb criteris i maneres interpretatives del Barroc i la intel·ligència coreogràfica de Blanca Li, qui “reinterpreta, des del seu característic llenguatge coreogràfic, la trista i gran història sobre la incapacitat de controlar una passió salvatge i el poder dels sentiments que acaba en traïció i un funest comiat”.
‘PARSIFAL’ AL LICEU
Gran Teatre del Liceu, 2, 4 i 7 de juny
Encara que molts recorden Richard Wagner com a autor de la Tetralogia, submergit en la recreació de mitologies que va inaugurar amb Tristán i Isolda, el seu interès pel misteri cristià -present per descomptat a les llegendes
del cicle artúric- va desembocar a Parsifal, l’última òpera que compongué. Una obra carregada de simbolisme, que aborda la qüestió del pecat i la possibilitat de redempció. En tres dates del mes de juny -els dies 2, 4 i 7- el Liceu ofereix l'atrevit muntatge de Claus Guth (en la seva escenificació, “la recerca dels Cavallers del Grial en un redemptor està correlacionada amb la desorientació i cerca de significat en els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, i en última instància reflecteix els esdeveniments que van portar al cop d’estat a Alemanya l’any 1933”) amb un repartiment vocal de primeríssim nivell, que reuneix els cantants Nikolai Schukoff, Elena Pankratova, René Pape, Matthias Goerne i Evgeny Nikitin. La història d'aquesta òpera amb el Liceu és especial, ja que va ser el primer teatre a representar-la, en el precís moment en què els drets -exclusius per a Bayreuth fins llavors- van prescriure, la mitjanit del 31 de desembre de 1913.
JOYCE DiDONATO: ‘EDEN’
Palau de la Música, 6 de juny
Una de les veus més aclamades internacionalment, la mezzosoprano nord-americana Joyce DiDonato -que va obrir el cicle Palau 100 la temporada passada- torna al temple modernista, també acompanyada pel conjunt barroc Il Pomo d'Oro, per interpretar
una variada selecció de peces en el marc del seu projecte discogràfic Eden. La proposta, concebuda arran de la pandèmia i en un context de crisi climàtica, reflexiona sobre la relació de l’home i la natura, amb la programació de peces pertanyents a èpoques diverses. Es tracta d'“un viatge molt personal des del Barroc a composicions contemporànies de Portman, passant per Cavalli, Gluck, Copland i Mahler, amb la contemplació extàtica de la natura, la sostenibilitat i l'ecologisme com a fil conductor”. Recorden els organitzadors que Joyce DiDonato, una de les cantants preferides del públic barceloní -i establerta, de fet, a la ciutat comtal- ha guanyat diversos premis Grammy, i ha estat considerada per mitjans com The New Yorker “probablement la cantant més potent de la seva generació”. The Times ha emprat així mateix termes elogiosos per qualificar la seva veu, “or de vint-i-quatre quirats”. Metàfores com aquesta no substitueixen el calibre de l’experiència estètica, presencialment suggestionada, però que donen a entendre la seva dimensió imponderable.
KOPATCHINSKAJA I SAY
Palau de la Música Catalana, 5 de juny
Patricia Kopatchinskaja i Fazil Say saben què és trepitjar l'escenari del Palau de la Música. Tots dos han actuat com a solistes de concerts per als seus respectius instruments, violí i piano. Dotats d'una tècnica sensacional i d'una inquietud musical fora del comú, que els ha portat a explorar les possibilitats dels seus
instruments -interpretant peces contemporànies o creant les seves pròpies obres-, en aquesta ocasió faran front a un repertori apassionant, amb un programa que inclou sonates de Brahms, Janáček, i Bartók. Els organitzadors de l'esdeveniment, que tindrà lloc a la sala principal del temple modernista, el 5 de juny, destaquen el caràcter sorprenent de les seves prestacions musicals, en referir-se al concert com “una vetllada de genis deliciosament imprevisible, exigent, vibrant i plena de contrastos amb dues personalitats volcàniques”.
‘LA DISCRETA ENAMORADA’
Teatre Romea, fins al 4 de juny
Últimes dates per descobrir la versió que Lluís Homar ha realitzat de la comèdia d'embolics de Lope de Vega La discreta enamorada, una de les mostres més evidents del seu art dramatúrgic, que en clau d'humor perfila personatges
psicològicament convincents. La Jove Companyia Nacional de Teatre Clàssic representa al Teatre Romea fins al 4 de juny una obra que data del 1604, però amb un potencial de significació encara actual, que demostra l'enginy de Lope “per dibuixar personatges d'enorme profunditat sense perdre mai el control de la situació escènica, per descriure un món ple d'aparences equívoques, o per qüestionar la rigidesa de les normes morals i socials del seu temps”.
‘THE PULSE’
Teatre Grec, del 29 de juny a l'1 de juliol
L'espectacle que inaugura el sempre esperat Festival Grec, amb què s'amenitzen les nits caniculars, és alhora una de les propostes més atractives de la present edició, la majoria de les quals tindran lloc durant el mes de juliol.
Caracteritzat per la seva transversalitat, en aquest espectacle convergeixen la millor tradició circense -el conjunt de 24 acròbates conegut com a Gravity & Other Myths- i la presència de composicions per a veu cantades en directe pel Cor de Noies d'Orfeó Català, sota la direcció de Buia Reixach. Els organitzadors ho descriuen en termes força gràfics: "Mireu com una muntanya de cossos s'enfonsa en un oceà de veus i com unes estructures humanes imponents es mouen amb precisió a través d'una xarxa de cordes en canvi constant”. L'espectacle The Pulse, dirigit per Darcy Grant basant-se en una composició musical d'Ekrem Eli Phoenix, ha estat guanyador del premi a la Millor Producció, Millor Disseny i Millor Circografia als Premis Internacionals de Circ 2021. Una obra que converteix al públic, els acròbates i el cor “en un únic i fascinant organisme”.
PRIMAVERA SOUND I SÓNAR
Parc del Fòrum, fins al 4 de juny // Diversos escenaris, del 15 al 17 de juny
Internacionalment consolidats, i vinculats indissociablement a la marca Barcelona, tant el Primavera Sound com el Sónar -anterior fins i tot en existència, de fet aquest any celebra el seu 30è aniversari- mobilitzen milers de persones, amb
programes cuidats que mantenen una línia reconeixible alhora que s'obren a noves propostes artístiques. Concebut inicialment com a festival de música independent, la present edició del Primavera comptarà amb noms com Blur o New Order el primer dia de juny, i una banda no menys mítica -Depeche Mode- el dia 2. Per descomptat les propostes més actuals se succeiran des de l’inici, encara que serà el tercer dia quan actuïn Rosalía o Calvin Harris. Altres artistes de renom, que ofereixen una gamma de contrastos apassionant, es donaran cita en aquesta edició, d'Arlo Parks al cantaor Israel Fernández, passant per Laurie Anderson, Bad Religion, John Talabot o Halsey. Per la seva banda, el Sónar -que organitza activitats no només en format concert, sinó també divulgatives i formatives, fent bo el subtítol Music, Creativity &Technology- ha confirmat l'assistència d'alguns noms històrics de la música electrònica, com els influents i transgressors Aphex Twins, així com altres més actuals, que ratifiquen la inclusió de les noves tendències al Festival, com és el cas de Bad Gyal (“una ídol global que ha portat la seva passió pel dancehall i el dembow cap al terreny del trap llatí i els gèneres urbans”), o el videoart que acompanya la intervenció del mestre suec del house progressiu, Eric Prydz.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 06 / 23
LLUÍS BORRASSÀ
MNAC, fins al 2 de juliol
Últim mes per descobrir l'exposició que el Museu d'Art Nacional de Catalunya dedica a Lluís Borrassà amb el títol Els colors retrobats de la catedral de Barcelona, i que, com a novetat més ressenyable, exhibeix les darreres incorporacions a la col·lecció d'art gòtic: les taules de la Professió de sant Pere Màrtir i la Decapitació dels familiars de sant Hipòlit. Des del MNAC destaquen la rellevància d'aquestes dues pintures, adquirides pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i dipositades al Museu Nacional el 2020: “l'ingrés de les dues pintures està revestit d'una importància especial tant pel seu remarcable valor artístic com pel fet d'haver pertangut, en origen, dos magnífics retaules procedents de la Catedral de Barcelona”. La incorporació de les obres també permet posar en relleu l'obra d'un dels principals pintors del gòtic català, Lluís Borrassà (Girona, cap al 1360 - Barcelona, 1424/1425). Inclús si se sol parlar que a l'Edat Mitjana l'artista és en gran manera anònim, el reconeixement de la tasca de Borrassà -qui, de fet, va viure un quart del segle XV- ha transcendit fins als nostres dies. A més de poder descobrir obres vinculades a aquestes noves adquisicions -característic del gènere de retaule, peça composta de diversos panells que solia ubicar-se darrere de l'altar- val la pena assenyalar el caràcter didàctic de l'exposició. Els visitants podran descobrir “el funcionament d’un taller pictòric baixmedieval i l’ús de models pictòrics, o el procés creatiu de Lluís Borrassà. I també és l’ocasió per afrontar assumptes com la descoberta moderna de la pintura gòtica o la seva falsificació".
‘HIPERTÈLIA’, DE MÓNIKA RIKIĆ
Espai Capella, fins al 25 de juny
El títol escollit per Mónica Rikić per a la seva exposició a l'Espai Capella sembla traslladar una incògnita alhora que proporciona pistes per a la seva possible resolució, a través d'una sèrie d'artefactes que apunten a la transformació
de la realitat digital en què habitem. L'adaptació de contramesures tecnològiques se suggereix a través de les creacions de l'artista catalana, llicenciada en Belles Arts, amb un màster en Arts Digitals i un altre en Filosofia, que ha exposat a institucions com el CCCB, Arts Santa Mònica, CaixaForum o el Disseny Hub. A més, ha participat en certàmens internacionals i ha rebut importants beques per al desenvolupament de la seva obra. Els organitzadors d'aquesta mostra plantegen d'entrada la possible definició del títol, que explicita el propòsit artístic i l'àmbit d'acció: “Hipertèlia és el desenvolupament excessiu d’un òrgan, que fa que perdi la seva funció. Les tecnologies cognitives s’han convertit en un òrgan hipertèlic, i generen ansietat i incertesa pel que fa al futur. Quina agència tenim en la definició d’aquest futur?”. La paradoxa que condensa la digitalització és tan coneguda -pot fins i tot remetre's al Barroc, a la realització de la fantasia, com també a la dialèctica macrocosmos/microcosmos- com, d’alguna manera, irresoluble: la realitat segona que es constitueix expressament, de forma falsament conscient o des de la ignorància, promet satisfer un desig de plenitud insaciable, que obre la veda de noves formes de (in)satisfacció. L'usuari queda pres de l'estratègia de consum que l'hauria d'alliberar, sotmès a una dependència “escollida” que la IA gestiona per a profit aliè. Tot i que el referent pot sonar prehistòric, l'avís que va llançar Kubrick amb el 2001 -pel que fa a l'emancipació paranoide de la màquina perfecta- sembla a prop de fer-se realitat. L'exposició de Mónica Rikic proposa davant d'aquella fantasia sinistra, “possibilitats alternatives d’evolució per a les intel·ligències artificials a través de dispositius electrònics artesanals que conviden a reapropiar-se d’aquests sistemes”.
‘AMICS IMAGINARIS’
Fundació Miró, fins al 2 de juliol
Últim mes per visitar l'exposició organitzada per la Fundació Miró -finalitza el 2 de juliol, concretament- amb un títol tan cridaner com representatiu de les propostes reunides: Amics imaginaris
reivindica la dimensió lúdica de l'art, el seu caràcter necessàriament interactiu a través d'obres de Paola Pivi, Kasper Bosmans, Polly Apfelbaum, Meschac Gaba, Afra Eisma, Pipilotti Rist o Martin Creed. El visitant d'aquesta mostra comissariada per Patrick Ronse i Martina Millà, dirigida a un públic de totes les edats –"especialment als més joves"-, serà partícip dels jocs que el lliure vol de la imaginació predisposa, plasmat amb una diversitat de materials: "l'artista i l'obra d'art, com un amic imaginari, han de ser capaços de generar un espai entre l'espectador i la realitat on tot sigui possible, un espai de joc i descoberta. Amics imaginaris permetrà als visitants endinsar-se en el món de l'art contemporani d'una manera amable, divertida i acollidora”. Un dels propòsits de la mostra és, en aquest sentit, introduir l'espectador a la creativitat contemporània -l'expressió emprada pels organitzadors és la d'"animar-lo a perdre la por"- gràcies, en gran manera, al caràcter interactiu d'instal·lacions vinculades al joc i al lleure.
AL VOLTANT DE ‘ELS 4 GATS’
Museu del Modernisme Català, fins al 14 de juliol
El Museu del Modernisme Català, amb seu a l'Eixample, ha organitzat en col·laboració amb la Galeria Gothsland una mostra centrada en el paper aglutinador de la taverna Els 4 Gats, punt de reunió d'alguns dels principals artífexs del moviment
artístic, que es va crear el 1896 a imitació dels locals bohemis de París, en un edifici modernista de Puig i Cadafalch. Els seus principals impulsors van ser artistes com ara Santiago Rusiñol o Ramon Casas. També músics com Enrique Granados o Isaac Albéniz ho van freqüentar. Allí es van organitzar esdeveniments i vetllades culturals, amb actuacions i exposicions de joves que acabarien transcendint internacionalment. De fet, les dues primeres mostres individuals de Picasso van tenir lloc a Els 4 Gats al febrer i juny de 1900. En el marc de l'efemèride -la commemoració dels 50 anys des de la mort de l'artista, l'exposició Els 4 Gats. Bressol del Modernisme, exhibeix unes 200 obres -incloent-hi dibuixos, pintures, escultures i cartells- i mobiliari de l'època, que permeten recrear aquest ambient bohemi.
‘DIGITAL IMPACT’
Disseny Hub, fins al 27 d'agost
“Una experiència d'art i disseny entre el món físic i el virtual”, es pot llegir al web promocional de la sèrie de videocreacions reunides al Disseny Hub de Barcelona sota el títol Digital Impact. Fins a cert punt costa pensar que, en l’ambient
en què ens trobem -amb la sobreestimulació digital com norma, l'ortodòxia nostra de cada dia- encara hi pugui haver espai per a la sorpresa d’un impacte audiovisual. Els organitzadors, conscients d'això, raonen: “estem envoltats de pantalles, de núvols de dades i de presències online, i la tecnologia és un llenguatge que s’entremescla amb el nostre. Som persones tant físiques, com digitals. Aprenem cada dia a existir en tots dos mons. L’element digital és un mirall d’allò que som”. Certament, l'homo sapiens és des de l'alliberament de Prometeu un ésser tecnològic, capacitat per transformar el món a través de l'ús d'eina. En la seva naturalesa rau la capacitat per a l'artifici, per a la manipulació o creació d'artefactes, simulacres o alternatives de la realitat percebuda naturalment. Per descomptat, el que s'ha fet fallida, potser de forma irremeiable, és la separació entre un món veritablement natural i un d'artificial, que és el que la tecnologia digital està fent amb més perfecció amb el pas del temps. La intel·ligència artificial ha ampliat les possibilitats al camp de l'art, habilitant noves experiències estètiques. Això és, de fet, el que s'ofereix al Disseny Hub: “Digital Impact és una exposició, però, per damunt d’això, és una experiència (…). És una porta cap a un món revolucionari, un pont des de Barcelona cap a l’entorn immersiu, cap al color, les formes i la imaginació sense límits”. No queda clar, des del punt de vista de la neurociència, que la sobreabundància d'imatges percebudes contribueixi amb el desenvolupament de la pròpia capacitat per imaginar (quan són consumides passivament, gairebé sense espai per a l'elaboració pròpia); i, tanmateix, el to emprat per promocionar aquesta mostra és aliè a qualsevol ombra de distopia. Digital Impact projecta treballs d'artistes digitals de renom internacional com ara Refik Anadol, Universal Everything, Random International, Brendan Dawes i Field, a més d'artistes locals com Domestic Data Streamers, Alba G. Corral i Antoni Arola. En paraules dels organitzadors, es tracta d’una “radiografia disruptiva de l’estat actual de l’art i el disseny digitals, una mostra de la força creativa d’una realitat plena de possibilitats. És trencar barreres, és crear i és il·lusionar. És un espai on fruir, omplir els ulls, sentir, connectar i ser profundament humans”. I és que, inclús més important que tot allò, representa una més que pertinent ocasió per tornar-se a preguntar què és ser humà. Com si fos tan senzill recordar.