Agenda cultural Barcelona octubre 2023
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 10 / 23
ALICE SARA OTT AMB LA LSO
Palau de la Música Catalana, 26 d'octubre
Segon concert del mes d'octubre amb orquestra internacional al Palau de la Música Catalana, en el marc del cicle més potent: la llegendària London Symphony Orchestra, dirigida per Antonio Pappano, oferirà un programa d'alçada, iniciat per una obra -O flower of fire- especialment encarregada pel conjunt londinenc a Hanna Kendall i que culminarà amb el poema simfònic Així parlà Zaratustra de Richard Strauss. Inconfusible pel seu inici, Stanley Kubrick el va adoptar a 2001. Una odissea de l'espai per il·lustrar, juntament amb el misteriós monòlit, els salts evolutius al planeta terra… i més enllà. La narració de Nietzsche, que a més de Richard Strauss també empraria el seu amic Gustav Mahler -en el monument simfònic que és la Tercera-, és seguit de forma lliure, amb una evocació sinestèsica que desafia la intel·lecció merament intel·lectual. Entre les dues obres, el Palau rebrà amb els braços oberts una artista molt apreciada -Alice Sara Ott- que l'any passat ja va ser aclamada pel seu Echoes of Life, una versió original dels preludis de Chopin, intercalada per peces contemporànies i en diàleg amb el videoart. En aquesta ocasió serà la protagonista de l'imponent Totentanz de Franz Liszt. Peça simfònica per a solista que també és coneguda com a “Paràfrasi sobre Dies Irae”, o “Danse macabre”, per la temàtica fúnebre i la presència d'aquest motiu medieval, que serà convocat i recreat compulsivament, amb endimoniat virtuosisme.
‘TICKET TO RIDE’
Palau de la Música Catalana, 9 d’octubre
El swing de Bach va ser reivindicat fa dècades i no són pocs els intèrprets de jazz que s'han inspirat en la seva antològica llibertat per recrear temes o promoure la intervenció d'instruments solistes.
La GIO Symphonia, conjunt gironí dirigit per Francesc Prat que reivindica com a senya d'identitat la seva versatilitat i l'exploració de noves fórmules per a la interpretació i transformació del repertori conegut com a “clàssic”, iniciarà la seva actuació amb el Concert de Brandenburg núm. 5 de Johann Sebastian Bach, obra que ha estat saludada com a primer concert modern per a instrument pel protagonisme del teclat solista, a la qual seguiran dues peces de compositors contemporànies en què la música dels Beatles i David Bowie, respectivament, és parafrasejada i transformada lliurement, amb la participació de la cantant i actriu Elena Tarrats. Luciano Berio és l'il·lustre artífex de la primera, mentre que Lucas i Tomàs Peire són els responsables de la segona, segurament inspirats per l'exemple de Phillip Glass, que va emprar el tema de Bowie “Heroes” com a fil conductor de la seva Simfonia núm.4, de 1996.
‘LA CASA DE LA DANSA’
Mercat de les flors, 5, 7, 20, 21, 22 26 i 27 d'octubre
Durant el mes d'octubre conflueixen al Mercat de les Flors una sèrie de propostes molt recomanables, amb el denominador comú de l'experimentació escènica. 'La casa de la Dansa' és reconeguda per portar a Barcelona espectacles de dansa contemporània, en què la música -sovint en directe- i la creació artística
adquireixen una rellevància cabdal. En aquest sentit, sembla paradigmàtic i trencador l'espectacle eloqüentment titulat This is not (an Act of Love Resistance), concebut per Aina Alegre, coreògrafa i ballarina, i que es podrà veure els dies 5 i 7 d'octubre. És una peça per a nou intèrprets femenines, quatre instrumentistes de metall i cinc ballarines, que “untes invoquen diferents imaginaris al voltant de l’aire, a través de la dansa, la música i el ritme de la paraula. Com es genera l’energia a través d’aquest element i què és respirar juntes avui?”. No menys interessants són les creacions de Catherine Gaudet, que finalment es podran gaudir -per partida doble-, després d'haver estat cancel·lades les visites a causa del Covid. Els organitzadors mencionen el caràcter fascinant de les propostes de la canadenca, per exemple L'affadissement du merveilleux: “un viatge catàrtic que va des de la ingenuïtat i la conformitat fins a l’alliberació i el poder. Cinc cossos es mouen al ritme d’un metrònom i executen gestos mecànics que es repeteixen contínuament, la màquina es descontrola i els exigeix la submissió absoluta”. A aquesta peça, que es podrà veure a l'espectacle The Pretty Things, els dies 20 i 21, el seguirà un espectacle solo titulat Se dissoudre (“diluir-se”), el 22, que aborda “la percepció del temps com un fenomen imaginari; és un espai en què la solitud mostra el que queda quan tot està en suspens”. En un mes especialment pròdig al Mercat de les Flors resulta no difícil recomanar altres espectacles. Potser un dels més originals sigui, per acabar, el protagonitzat per Janet Novás els dies 26 i 27 d'octubre, presentat com a PROTO (SN1806), i que s'inspira en el fenomen astronòmic de les supernoves, explosions estel·lars que alliberen una gran quantitat d’energia. Semblantment, “aquesta peça s’interessa per com ens condicionen les experiències de calor, explosió, visibilitat de les diferents capes que ens componen, lluminositat, mort, enriquiment de l’espai i formació de nous sistemes”.
‘EL CONGRÉS NO AVANÇA, BALLA’
Teatre Lliure de Gràcia, del 20 de setembre al 22 d'octubre
El Teatre Lliure ofereix, a la seu de Gràcia, una comèdia de tints polítics però carregada d'ironia, que amb certa base històrica es permet una deriva hilarant. La companyia La Calòrica recrea les circumstàncies que van acompanyar la celebració del Congrés de Viena el 1814, considerat per molts com el punt final
de l'Ancien Régime, que des de la Revolució Francesa s’estava preparant. “Costa saber quan estem celebrant i quan estem fent feina. Mentrestant, les ampolles de xampany comencen a acabar-se, les safates de menjar són cada cop més escasses i el retorn d’un antic enemic ens fa pensar, per un moment, que potser les coses podrien ser d’una altra manera”. Els organitzadors presenten així una obra elaborada per Joan Yago, que compta amb la direcció d'Israel Solà. Desfilaran per Le congrès ne marche pas una sèrie de personatges públics -de renom, suposadament- com Federico Guillermo III de Prússia, Klemens von Metternich, primer ministre d'Àustria o el ministre d'exteriors Talleyrand, però també la dona del ministre d'exteriors de Gran Bretanya o la mística Barbara von Krüdener, en aquesta “comèdia grandiosa, frívola i, sobretot, rabiosament política”. D’aquí la pertinència de la cita atribuïda al delegat belga Charles-Joseph de Ligne: “El congrés no avança, balla.”
RESSONÀNCIES DEL ‘RÈQUIEM’
Palau de la Música Catalana, 19 d’octubre
Una de les obres més populars del repertori clàssic, impregnada de misticisme per les condicions en què va ser esbossada -no acabada en vida- per Wolfgang A. Mozart, es podrà escoltar en un format inaudit
i summament original, que busca reflectir-se en altres composicions seves amb propòsit comparable, com la Maurerische Trauermusik (la “Música fúnebre maçònica”), concebudes inclús molt abans, com el Miserere mei, K.90, en què l'expressivitat i el dramatisme s'expressa de manera aguda. El concert inaugural del cicle més potent que acull el temple modernista, Palau 100, s'inaugurarà aquesta temporada amb la participació de l'Ensemble Pygmalion sota la direcció de Raphaël Pichon, artífex de la proposta. A més de recrear la impressió que va poder sentir l'autor d'una missa de difunts -segons la seva salut precària, no és estrany pensar que Mozart cregués estar-la component per a si mateix- el concert suposa una ocasió única per descobrir peces amb prou feines programades, com el lament Ach, zu kurz ist unsers Lebenslauf, K.228, el delicat Solfeggio en Fa major, K.393/2 -que apareixerà al moment més bell de l’enorme Missa en do menor-, o la cançó per a església O Gottes Lamm, K.343/1, que s'interpretaran en diferents moments del concert, en forma d’introducció o d’interludi, separant les seccions del necessàriament inconclús rèquiem de Mozart.
'SOMNI D'UNA NIT' PER SAVALL
Gran Teatre del Liceu, 6 d'octubre
Una de les obres de teatre més emblemàtiques de Shakespeare -fantasiosa i divertida a parts iguals- va inspirar la imaginació del jove Fèlix Mendelssohn, qui va compondre música incidental d'una bellesa i lirisme excepcionals. Encara que coneguda sobretot per la celebèrrima Marxa nupcial i, a certa distància,
per la meravellosa obertura -que a més del subtil poder de la màgia i els encantaments o “peus de fades” recrea els brams del personatge Bottom, transformat en ase-, la sèrie de peces que conformen l'obra amb cor i veu solista creada el 1842 per a Guillem IV de Prússia, i estrenada l'any següent, destaca així mateix per altres passatges d'alt poder evocador, com l'inoblidable Notturno, amb una melodia declamada per les trompes que sembla traçar a l'aire estival les possibilitats més dolces. Des del Gran Teatre del Liceu recorden la passió amb què Fèlix i la seva germana Fanny van llegir les obres de Shakespeare i, parlant concretament d'aquesta meravellosa comèdia, assenyalen: “La nit és aquell espai en què realitat i ficció es confonen i es crea un món irreal, i els límits es confonen en els sentits. Noves perspectives que necessiten la creació de nous sons. Un espai oníric que Mendelssohn va aprofitar per buscar l’originalitat amb subtilesa, genialitat, imaginació i infinitat d’idees”. El divendres 6 d'octubre es podrà escoltar aquesta que presenten com “una genial partitura a les mans d'un tità com Jordi Savall”. El mestre català, al capdavant del seu conjunt Le Concert des Nations -que ja sap què és triomfar al coliseu barceloní, en repetides ocasions-, comptarà amb la presència de la soprano Flore van Meerssche i de la mezzo Diana Halle. La violinista Lina Tur, destacada per la seva carrera en solitari, serà la concertino en un esdeveniment ple d'al·licients, que inclou així mateix la interpretació de la simfonia més trepidant de les compostes per Mendelssohn, anomenada “Italiana” per la presència d'aires meridionals, que culmina el cèlebre saltarello.
HÄNDEL PER VIVICA GENAUX
Auditori, 26 d'octubre
La mezzo Vivica Genaux serà la protagonista d'una vetllada en què el conjunt de música antiga Vespres d’Arnadí posarà música al relat mitològic
de Galatea i Polifem. La nimfa, enamorada del pastor Acis, és pretesa pel poderós ciclop en va, una història “amb belles i bèsties” -en paraules dels organitzadors- que el 1708 Händel va adaptar en forma de cantata dramàtica per a la duquessa de Laurenzana, al context de l'enllaç matrimonial de la neboda. Des de l'Auditori assenyalen, a més, que Aci, Galatea i Polifem -el títol complet de l’obra de Händel inclou el nom del pastor- “conté àries que ja demostren l'assumpció dels models de l'òpera seriosa italiana barroca i que preparen la gran etapa teatral londinenca del músic de Halle”. En aquest sentit, és una obra de transició però capital per entendre l'evolució del gènere.
SCHUBERT vs. LISZT
Auditori, 24 d'octubre
Denis Kozhukhin és un pianista que reuneix qualitats que podrien semblar antitètiques: la seva pulsació és precisa i neta, cosa que permet una visió analítica de les partitures, però alhora es mostra vehement a les escomeses,
amb una dosi de passió que capta l'atenció del públic, ja sigui copant el protagonisme en concerts amb orquestra o tot sol, en recitals per al seu instrument. Aquest segon cas tindrà lloc el 26 d'octubre a la sala de cambra de l'Auditori -Oriol Martorell- dotada d'una notable acústica. El programa escollit per l'intèrpret es presta a una contraposició no menys interessant, “el contrast entre dues obres i dos autors units pel romanticisme”, segons expressen els organitzadors. En efecte, a la primera part es podrà escoltar l'última sonata acabada per Franz Schubert, el 1828, la Sonata núm. 21 en Si bemoll major, D 960, mentre que a la segona serà el torn per a la visionària Sonata en si menor, S 178, de Franz Liszt, “dues obres per a dues existències radicalment diferents, però a la seva manera revolucionàries del seu temps”.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 10 / 23
‘LA MÀ GUIADA’
MNAC, fins al 5 de novembre
Les obres de Josefa Tolrà (1880-1959) i Madge Gill (1882-1961), artistes totalment coetànies, són posades en comú en una exposició organitzada pel MNAC amb un títol cridaner: La mà guiada. Comissariada per Pilar Bonet Julve, investigadora en Història de l'Art, professora a la UB i crítica d'art, “analitza la singular creativitat de dues dones (...) molt vinculades als sabers esotèrics i la metodologia de l'acte creador guiat per l’automatisme de l'estat alterat de la consciència”. Transcendint la tradició pictòrica, i tot rastre d'academicisme, van practicar l'escriptura automàtica i allò que anomenen “dibuix psíquic”, a més de confeccions tèxtils que abunden pels seus cromatismes en la dimensió visionària. “Lluny de l’avantguarda estètica europea formen una “rereguarda” mística que des de l’espai domèstic omple l’exili interior d’una intensa experiència psíquica i una poderosa creativitat”. Un camí completament lliure i alhora conduït per l'experiència d'una transcendència que tendeix a ser marginada pel relat dominant. Curiosament, les grans col·leccions -recorden des del MNAC- com ara el Museu del Prado, Macba, George Pompidou o Albertina de Viena, estan reconeixent el valor d'aquestes incursions intempestives, que no només desafien pictòricament la idea de cànon, sinó que evidencien una capacitat inesgotable de crear imatges mai vistes i, tanmateix, sentides com a pròpies, que amb consciència augmentada permeten realitzar la realitat.
ANTONIO LÓPEZ A LA PEDRERA
Fundació Catalunya La Pedrera, fins al 14 de gener 2024
El nom d'Antonio López no necessita cap presentació. En aquest sentit, pot sorprendre que la mostra a La Pedrera sigui, amb tot, la seva primera “mostra retrospectiva” monogràficament organitzada. Adscrit al corrent realista,
la seva producció es caracteritza per la minuciositat, cercant, més que la reproducció exacta de la realitat, la seva escrupolosa construcció al llenç. "De producció lenta, meditada i minuciosa, la seva obra no admet simplificacions", declaren els organitzadors. Són pràcticament vuitanta les peces recopilades en aquesta generosa mostra, obra d'un creador polifacètic –pintor, escultor i dibuixant– que va manifestar: “Una obra mai no s'acaba, sinó que arriba al límit de les seves pròpies possibilitats”. I és que cadascun dels treballs és una relació personal amb l'obra, progressant al fil de la pròpia vida, conformant el sentit que anima l'exercici creador (“de vegades durant dècades, i amb cada pinzellada destil·la l’entrellat de l’objecte o el paisatge, fins que aconsegueix plasmar-ne l’essència al llenç”). L'exposició s'estructura en blocs temàtics -interiors domèstics, paisatges, vistes urbanes, natures mortes o figures humanes- que il·lustren els motius principals que van estimular la seva creativitat durant pràcticament set dècades de treball des de les primeres obres, concebudes als anys cinquanta, fins a la producció més recent.
‘LA LLIBERTAT O EL MAL’
CCCB, fins al 15 d'octubre
Últims dies per visitar una exposició necessàriament polèmica, organitzada pel Centre de Cultura Contemporània fins al 15 d'octubre, dedicada a la figura controvertida del Marquès de Sade. Una
mostra que -en paraules dels organitzadors- “explora les implicacions estètiques, filosòfiques i polítiques del llegat de l'escriptor llibertí Donatien Alphonse François Sade (1740-1814) a la cultura contemporània”. Sense perdre de vista la incidència de la seva producció literària al segle XX (a les creacions, per exemple, de Guillaume Apollinaire, Georges Bataille, Salvador Dalí, Toyen i Man Ray, Pier Paolo Pasolini, Marcel Brodsky, Robert Mapplethorpe, Pierre Molinier i Susan Meiselas), s'indaga l’ascendència de la seva proposta en l'actualitat, amb instal·lacions d'artistes com Paul Chan (Sade for Sade's Sake, 2009), Shu Lea Cheang (Sade X, 2019), Teresa Margolles (PM 2010, 2012 ), Joan Morey (Gritos & Susurros, 2009) i Kara Walker (8 Possible Beginnings, or: The Creation of African-America, 2005), entre d'altres. Comissariada per Alyce Mahon i Antonio Monegal, aquesta exposició apel·la a la funció crítica -si es vol, negativa- de la proposta sadiana, en la línia del que apunta Adorno i Horkheimer a la Dialèctica de la Il·lustració, amb evidents reminiscències nietzscheanes. Similarment, des del CCCB assenyalen que “el dilema és si llegir Sade com un filòsof a qui cal interpretar seriosament o com un novel·lista que es limita a construir fantasies extremes. Per superar aquesta contraposició, podem considerar que Sade ens proposa un desafiament: per la via de la ficció, ens convida a imaginar els límits i els perills de la sobirania del desig.
EGGLESTON: ‘EL MISTERI DEL QUOTIDIÀ’
KBr, Fundació Mapfre. Fins al 28 de gener de 2024
El nom de William Eggleston (1939, Memphis, Tenessee) es troba alineat amb el d’altres grans de la fotografia nord-americana, com Gary Winogrand
o Lee Friedlander. Els organitzadors d'aquesta interessant mostra, que es podrà veure fins al 28 de gener al KBr de la Fundació Mapfre, expliquen: “Eggleston forma part d’una generació d’autors l’obra dels quals, durant els anys setanta, va alliberar la fotografia de moltes de les regles i els conceptes restrictius del medi”. La falsa espontaneïtat de les seves instantànies captura moments altament significatius, en la línia del que assenyala el títol escollit per a l'exposició -El misteri de la quotidianitat-, sens dubte una de les més completes a ell dedicades per aquestes latituds.
FINA MIRALLES
Espais Volart, Fundació Vilacasas. Fins al 14 de gener 2024
Des de més enllà del temps és el títol de l'exposició dedicada a l'artista i escriptora Fina Miralles que acull la Fundació Vilacasas, a la seu d’Espais Volart fins, al 14 de gener de 2024. Una mostra de llarg
recorregut que reflecteix la interrelació de paraula escrita i imatge, en un marc -el de l'obra- en què la fluctuació cromàtica i semàntica es modulen amb una llibertat fascinant, desplegant-se orgànicament: “en aquest univers visual, el blanc del paper i de la tela deixen de ser un suport expressiu o de representació per esdevenir espai viu on flueixen les formes del vent, els moviments de l’aigua, els ritmes de l’energia i moltes altres imatges simbòliques”. Els elements naturals abunden en aquestes representacions traçades amb colors primaris i el seu afany representatiu. D'un pou immemorial semblen emergir imatges mai percebudes, però que permeten participar del batec de la natura. Des de la Fundació Vilacasas expliquen que a les obres de Fina Miralles els paisatges "configuren una visió cosmocèntrica del món i dibuixen la bellesa d’un univers d’analogies en què la terra, l’atmosfera, el cel, el firmament i els humans esdevenen òrbites d’energia en relació”. El temps mític, circular, dinamitza aquesta visió: “un moviment cosmogònic on tot està relacionat amb tot” des de sempre, més enllà del temps.