Pot l’excessiva popularitat d'una obra resultar perjudicial per a la pròpia obra de manera retrospectiva, com si, pel fet de ser coneguda -reconeguda i apreciada per la majoria-, perdés quintars d'importància?

Sens dubte és un mite romàntic, eventualment snob, aquell que preconitza el caràcter incomprès del "veritable artista" com a condició sine qua non del seu art, com si només poguessin ser valorats de forma pòstuma, i per uns quants individus especialment sensibles i / o formats. De fet, alguns grans van gaudir en vida d'una fama massiva, tant en l'àmbit de la música -el cas de Vivaldi- com en altres esferes culturals. Pensem, per exemple, en Cervantes. De fet, com han explicat autors com Michel Foucault, els grans artistes són aquells que susciten, en el seu temps de vida o en èpoques posteriors, la possibilitat de re-visitacions creatives, creadores de sentits nous. Les quatre estacions no només ha donat peu a continuacions igualment originals, amb idiosincràsia pròpia -les Estacions porteñas, d'Astor Piazzolla, que sense anar més lluny vam recomanar el mes passat- sinó que han animat intervencions com la de Max Richter en els seus Vivaldi Re-Composed, versions molt més pròximes a l'original, amb un grau mínim de modificació - fins i tot si l'electrònica intervé en algun moment- que actualitzen el sentit d'aquelles i arriba als oients amb una frescor inaudita. El gran èxit d'aquesta obra a l'Auditori (amb un públic en general aliè a la música clàssica), fa diverses temporades, ho certifica. Per descomptat, l'altra via d'actualització és la que ve oferint el corrent que alguns han anomenat "autenticista"; és a dir, les versions d'època, realitzades amb instruments antics i modes interpretatius que busquen reproduir els del moment en què el compositor creà seves obres. D'una manera sorprenent, contra-intuïtiva, en els millors casos succeeix que l'èmfasi per reconstruir arqueològicament el sentir aquell dóna peu a versions que sonen summament modernes, més properes a l'esperit actual. Si bé és impossible realitzar aquella salt espai-temps, versions com les de Fabio Biondi i el seu conjunt Europa Galante aspiren a traçar la complexa quadratura del cercle, que abunda joiosament en la repetició ex novo de melodies familiars, i no obstant això sorprenents. La pirotècnia de Vivaldi, la proliferació de ritmes i colors transcendeixen la tradició veneciana del carnestoltes, en realitat ens parlen de la humana necessitat de celebració de la vida, també en la vivència eloqüent, rica en emocions, del pas d'estacions.

LLEGIR MÉS

L’art del quartet reconeix Mozart haver-ho après de Haydn -fet abundantment recordat per la dedicatòria que explicita a la seva sèrie de quartets més celebrada- però la veritat és que el resultat de les seves habilitats transcendeix de bon tros la mera imitació.

L'impuls creador que Mozart va demostrar en aquelles peces es retroba al quintet per cordes, format que a diferència del que va fer Boccherini, no doblega el violoncel sinó la viola (instrument que el mateix Mozart va apreciar, i que empunyava en les seves reunions amb amics). A l'Apollon Musagète Quartet, un dels conjunts de cambra més reeixits dels últims anys, s’afegeix en aquesta ocasió Nils Mönkemeyer, virtuós d'aquest cinquè instrument que ha gravat diversos discos. Un fet meritori, tenint en compte la primacia en termes de popularitat de les cordes immediatament més greus i agudes, violoncel i violí. A la magnífica sala de cambra Oriol Martorell de l'Auditori -molt confortable i acústicament remarcable- es podrà escoltar una de les últimes peces compostes per Mozart: el Quintet en Do menor, que “Mozart va compondre enmig de grans dificultats econòmiques, i en el qual expressa tot el seu desassossec en uns compassos inicials plens de dramatisme (…) catalogat com a K.614, escrit el mateix any de la seva mort, amb un Finale sublim en el qual el tema principal amaga, dins de la seva lleugeresa, el germen que Mozart convertirà en una intensa i contradictòria fuga". A més, Nils Mönkemeyer s'enfrontarà a una peça per a instrument sol tan emblemàtica com la Suite per a violoncel núm. 1, rarament interpretada per una viola. En suma, un concert replet d'al·licients, especialment per als amants de la música clàssica, siguin més o menys amants de la música de cambra. Al final, el que sedueix és la maximització de l'expressivitat a través de la interlocució de pocs instruments, que es tracten inter pares, sense acaparar el protagonisme.

LLEGIR MÉS

L’any 1929 és capital per a l'art contemporani, almenys a la ciutat de Barcelona. La mostra del MACBA part explícitament d'aquesta data, en què la ciutat va acollir l'Exposició Universal -amb pavellons tan emblemàtics i influents com l'alemany, obra de Mies van der Rohe-, per postular una nova concepció de la creativitat, allunyada de les tendències tradicionalistes.

És la data -recorden- en què Breton va escriure el seu segon manifest surrealista i s'inaugura el MOMA. Aquestes, i altres concurrències, constitueixen un context -o, millor, un determinat clima de renovació artística- que en la mostra del MACBA es desplega cronològicament fins als nostres dies. Mitjançant una primera immersió genealògica, havent identificat els gèrmens del desenvolupament creatiu, s'il·lustra aquelles noves maneres de donar forma a idees (arquitectòniques, pictòriques, literàries ...), al llarg d'un recorregut trepidant, titulat "Un segle breu". S'ofereix així una nova visió de la col·lecció permanent del MACBA, de la mà de creadors tan transgressors i inclassificables com Basquiat. Expliquen els organitzadors: "La presentació està concebuda per a narrar la història de l'art modern i contemporani a través de les particulars perspectives, polítiques i temes que la Col·lecció MACBA va desenvolupar des de la seva creació”.

LLEGIR MÉS

"Formada per més de 150 peces (pintures i arts gràfiques) i documents d'arxiu (revistes, cartes i fotografies), l'exposició proposa analitzar el diàleg que s'estableix entre les obres de Picasso i Picabia i mostra els vincles reals o imaginats entre ells", afirma una de les notes de presentació de la exposició que la Fundació Mapfre ofereix fins al 13 de gener de 2019.

Les múltiples influències detectables a l'obra de Picasso (influències del passat, per ell mateix reconegudes, però també tantes altres de la seva estricta contemporaneïtat, no sempre explicitades) fan que aquella afirmació adquireixi tot el sentit. La fluctuació de la seva creativitat, sovint catalogada en "períodes", es pot entendre així mateix en paral·lel als esforços d'altres creadors que, com ell, intenten reformar els mitjans expressius, sigui des d'un figurativisme escassament acadèmic o des de la ruptura frontal amb qualsevol reminiscència a la representació. Francis Picabia, tan sovint relacionat amb el dadaisme per la renúncia a desplegar un llenguatge universalment significatiu, és un dels individus que, des d'una radicalitat que és aliena a Picasso, graviten en el mateix univers, el de l'experimentació i la incessant renovació de les pautes expressives. Són moltes les peces de l'exposició organitzada per la Fundació Mapfre que permeten construir ponts, i tantes altres semblen avançar en direccions antitètiques, cosa que en si mateix no representa forçosament un signe d'incompatibilitat; més aviat una ocasió per pensar-los conjuntament, des de la tensió que és inherent al genuí acte creador: “La mostra delinea un recorregut per la història de l'art des de l'aparició del cubisme cap a 1910, passant pel dadaisme en 1915 -del qual Picabia és sens dubte un dels seus protagonistes-, sense oblidar els anys 1925-1928, quan tots dos artistes comparteixen el gust pel que hem volgut anomenar ‘classicisme monstruós’. Finalitza amb una selecció dels seus últims llenços: si Picasso torna incansablement a la figura humana fins a la seva mort el 1973, Picabia, la carrera s'atura el 1953, redueix l'acte de pintar a subtils monocroms esquitxats per punts”.

LLEGIR MÉS