A Jordi Savall se’l tendeix a relacionar amb la Música Antiga, encara que allò que caracteritza les seves aventures interpretatives -recuperant de vegades partitures poc o gens conegudes-

és l'afany per desentranyar des de la seva actualitat la coherència que les articula. El repte d'interpretar a Beethoven -qui en les simfonies 1, 2 i 4a busca sortir-se de l'element clàssic amb una fúria nova- posarà a prova les millors virtuts de Le Concert des Nations, conjunt que en temporades següents prosseguirà la interpretació d'aquest far del romanticisme, que marcaria com cap altre les generacions per venir.

LLEGIR MÉS

Tancament magnífic de la temporada d'Ibercamera, amb la programació d'un concert d'alt voltatge tenint present el programa i els intèrprets: l'Orquestra Simfònica de Viena i el violinista, exercint de director també en la present l'ocasió, Leonidas Kavakos.

Un músic reconeixible pel seu rictus implacable i -en l'àmbit estrictament musical, que és l’important- pel rigor del seu fraseig. La peça concertant escollida -el més popular, postclàssic però encara equilibrat concert de Felix Mendelssohn- es completarà amb aquella declaració de principis que Johannes Brahms, després de molts anys acomplexat per la llarga ombra de Beethoven, va aconseguir fer pública. És la Primera simfonia una obra poderosa i plena de contrastos tímbrics, melòdicament rica de començament a fi, en definitiva, una ocasió excel·lent per acomiadar-se fins a la temporada vinent. Una temporada amb alguns moments previsiblement espectaculars entre els quals per descomptat la vinguda, “finalment”, de l'enfant terrible Theodor Currentzis interpretant a Mahler.

LLEGIR MÉS

Molts dels millors fotògrafs del passat segle han estat autodidactes, individus apassionats pel descobriment de les possibilitats de la reproducció i fixació de la realitat en paper,

d'una manera eminentment pràctica i per tant sense formació teòrica de cap mena. És el cas de Gabriel Cualladó, qui passa per ser un dels renovadors de la fotografia de la postguerra, humanitzant de manera sòbria però contundent un paisatge sovint desolador, aproximant-se amb discreció a la intimitat de les relacions humanes. “No triava temes transcendents, ni les persones a qui retratava van ser cèlebres. Les escenes captades per la seva càmera són senzilles, desproveïdes d'artifici. La seva atenció es va centrar sobre el que li resultava més proper: la família, els amics i els territoris freqüentats en el seu dia a dia, en què anava trobant la poesia”, expliquen els organitzadors. Lluny d'imposar la seva mirada, deixava que aquesta s’acomodés a la realitat, per captar amb la seva Leica allò més cridaner de la seva especificitat. De fet, ell mateix va afirmar "No intervinc en l'actitud dels subjectes que fotografio. És més aviat al revés: és «la seva» actitud allò que em dóna la clau de si la imatge m'interessa o no".

LLEGIR MÉS

L'artista suís-americà Christian Marclay (nascut el 1955) ha treballat la relació entre so i imatge al llarg de la seva carrera, sent la música un element comú a gran part de la seva obra. Una obra influïda

pels grans rupturistes del S. XX, l'art de Marcel Duchamp, John Cage, Fluxus i les noves formes de traslladar l'actitud creativa mitjançant el happening, tenint present així mateix les manifestacions de la cultura underground. Altres noms amb els quals cal vincular les seves inquietuds artístiques són els de John Zorn o Laurie Anderson, tots dos reconeguts experimentadors. Des del Macba expliquen: "L’exposició aborda la vessant compositiva de Marclay a través dels seus vincles amb la cultura popular i els mitjans de comunicació de masses, així com l’exploració que du a terme de les tecnologies tradicionals i digitals i les seves qualitats materials. En aquest sentit, la mostra se centrarà en la manera de compondre l’artista, que fa un ús interdisciplinari de l’apropiació, el muntatge, el remixing i la improvisació, pràctiques que en si mateixes excedeixen els límits entre el camp experimental i el popular".

LLEGIR MÉS