Agenda cultural món abril 2019

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions

MÚSICA I 
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 04 / 19 

Khatia Buniatishvili

Bilbao, 11 i 12 d'abril

Khatia Buniatishvili, que durant el present mes actuarà en escenaris tan dispars i importants com el Barbican londinenc, el dia 1 d’abril, o dues setmanes després al Museu de Belles Arts de Montréal -amb un programa per a piano sol, centrat en Schubert i Liszt- així mateix podrà ser admirada al Palau Euskalduna de Bilbao, protagonitzant un dels més bells concerts mozartians sota la batuta de Pablo González. Concretament, el Concert en la major, Núm. 23, molt recordat pel moviment lent, d'un minimalisme summament expressiu, que sembla anunciar la concepció de l'obra d'art romàntica. Si impressionant és el desplegament de la pianista en recital, durant els concerts per al seu instrument -amb els obligats i jocosos diàlegs entres seccions- destaquen encara més la musicalitat i poder de les seves prestacions sonores. Assenyalen els organitzadors que la posada en escena de la pianista -el seu inevitable "glamour"- fa temps que no amenaça l’excel·lència com a intèrpret, que la situa entre els millors músics de l'actualitat. Ja a la segona part del concert, la clarividència del director d'Oviedo, al capdavant de la Simfònica de Bilbao permetrà així mateix encarar amb garanties una de les obres més reconegudes de Dmitri Xostakóvitx, la Simfonia núm. 11, "L'any 1905", que ha estat comparada a un rèquiem per a orquestra, i que obtingué el major èxit de públic després de la Simfonia "Leningrad".

Sónar Reykjavik

Reykjavik, 25, 26 i 27 d'abril

Música, tecnologia i naturalesa reunits en un festival que no necessita presentació, especialment per al públic de Barcelona. Sónar és una marca internacional que garanteix experiències d'alta intensitat

compromesa sempre amb les últimes tendències musicals i l'experimentació. També en la setena edició de la seva organització en Reyjkavik la creativitat , es modula gràcies a les noves formes de comunicació, comptant amb artistes com Fatboy Slim, James Blake, Jamie xx, Ryuichi Sakamoto and Alva Noto, John Talabot, Jon Hopkins, Elliphant, FM Belfast, Exos, Mugison, Sense Fang, Samaris, Bjarki, GusGus, Kiasmos i Ólafur Arnalds -celebritat internacional, que recentment va actuar a Barcelona- entre molts altres. Impressionant la façana de vidre de l'edifici Harpa per Olafur Eliasson, que acull la majoria d'esdeveniments, en un marc natural -el de les aurores boreals, i les badies freqüentades per balenes- que transcendeix qualsevol altra experiència sensorial.

ORCHESTRE DE PARIS. DANIEL HARDING - KRISTIAN BEZUIDENHOUT

París, 4 i 5 d'abril

Programar a Mozart i Mahler en un mateix concert és el somni de molts melòmans, ja que representa una mena de compendi de la millor tradició centreeuropea, l'expressió d'una bellesa ideal i idealitzada

l'explosió i explotació d'un paradigma salvífic que revela, encara, la necessitat de creure. Mozart és el prodigi melòdic, rei dels matisos i diàlegs tímbrics que sobresurt de l'element clàssic -que culmina- per apropar-se a l’expressivitat pròpiament romàntica. Mahler, que adorava a Mozart, creix i sentència l'expressivitat del pathos romàntic, que encara batega en ell. Com a director de l'òpera de Viena va programar obres tan completes com ‘Les noces de Fígaro’, en què cap tot un món de relacions afectives. De les seves pròpies simfonies també s'ha dit que són una mena de cosmos tancats sobre si. En el present concert es reuneixen dues de les millors obres compostes per dos: el ‘Concert per a piano núm. 22’ és el més extens, ambiciós i ric en recursos, mentre que la ‘Setena simfonia’ de Mahler representa un dels seus millors exemples de monumentalitat, en què porta al límit les possibilitats dels instruments i es transformen els gèneres, invertint-d'una manera apassionant la música popular i la música elevada, i en definitiva mostrant-se partícips d'una mateixa i única realitat. Per si fos poc, els intèrprets que faran possible la confluència d'aquells fars de la composició -Mozart i Mahler, alfa i omega en tensió inclusiva- no són altres que el pianofortista Kristian Bezuidenhout, un dels més sensibles a la musicalitat dels jocs mozartians, i el director Daniel Harding, qui al capdavant de l'Orchestre de Paris promet oferir una memorable versió de Mahler. Un concert que bé val una nova visita a la ciutat de la llum.

Daniel Barenboim

Berlín, 12 d'abril

Daniel Barenboim torna a l'emblemàtica Staatsoper Unter den Linden de Berlín. Millor seria precisar potser que, en un sentit, mai no s'ha anat, ja que és director musical des del 1992.

El més cridaner de l'ocasió és que no dirigirà algun dels conjunts berlinesos, com el de la Staatskapelle Berlin -amb que ha realitzat gran nombre d'actuacions i gravacions- sinó la no menys històrica Filharmònica de Viena. El programa, a l'altura de les circumstàncies, el componen la Simfonia "Clàssica" de Prokofiev, dinàmica i juganera, així com la primera gran composició de Gustav Mahler, en què el bohemi traça una mena de periple biogràfic per recollir el testimoni del romanticisme i elevar-lo a la màxima expressió, fonent la naturalesa interna amb l'externa.

DIDO & AENEAS

Madrid, 1, 3 i 4 d'abril

Opera barroca i dansa contemporània es retro-alimenten espectacularment en l'esdeveniment programat al Teatro Real: una història d'amor impossible que es desenvolupa metafòricament en

mitjans diversos (terrestre, aeri i aquàtic). Així doncs, ballarins / nedadors en grans cubetes d'aigua generen ones amb els seus moviments que són música visual, i agiten els afectes. Un espectacle dinàmic, en suma, amb multitud d'al·licients. "Cimera del Barroc anglès, ‘Dido & Aeneas’ s’escenifica per primera vegada al Teatre Real en una impactant producció d'òpera i dansa. Vista per alguns com la successora de Pina Bausch, Sasha Waltz reinterpreta l'òpera de Henry Purcell a través del seu característic llenguatge coreogràfic. Christopher Moulds dirigeix l'Akademie für Alte Musik Berlin i un repartiment encapçalat per Casa-Claude Chappuis i Nikolai Borchev en les quatre funcions [tres d'elles durant el mes d'abril] d'un espectacle creatiu i transgressor".

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 04 / 19 

De Chagall a Malévich

Madrid, fins al 5 de maig

Fins a finals de mes la Fundació Mapfre ofereix una mostra centrada en dos artistes russos fonamentals per a la història de l’art: Marc Chagall i Kazimir Malévich. Els organitzadors assenyalen que "representen dos pols en les innovacions de l'avantguarda pictòrica: el cas de Chagall, més poètic i narratiu, obre el camí al surrealisme; el de Malèvitx, més radical, tendeix a l'abstracció geomètrica". No són els únics convocats, ja que "entre tots dos es desplega l'obra d'altres vint artistes que treballen la pintura i l'escultura alhora que contesten els principis fonamentals d'aquestes arts. Dins l'elenc de creadors és destacable la presència d'una important quantitat de dones artistes, el treball de les quals va resultar fonamental en el desenvolupament de les avantguardes russes previ i posterior a la Revolució d'Octubr be ", pensem per exemple en Natalia Goncharova o Liubov Popova.

Lucio Fontana. On the Threshold

Nova York, fins al 14 d'abril

"Al llindar" (‘On the Treshold’) és el títol de la retrospectiva dedicada a un artista tan identificable com transgressor, i fins i tot visionari. El suport material dels seus quadres, esquinçat o perforat, aconsegueix transmetre de la manera més modest possible la inexplicable existència del buit.

O si de cas, de l’existència d’un "altre costat" per al que a priori no es reclama espiritualitat alguna, però la possibilitat del qual es magnifica com una ombra impenitent. La sèrie d'exposicions del Metropolitan Museum mostren l'evolució de l'artista, inicialment figuratiu, cap a aquesta sorprenent modalitat d'abstracció. Doncs no només renuncia Fontana a la figura, sinó que qüestiona la idea mateixa de suport físic. A través de la manipulació dels materials emergeix una absència descarnada; la presència d'alguna cosa que no hi és, i amb tot és exhibit. Una intervenció que suggereix una forma de violència silenciada, que inexplicablement desperta emocions.

Mark Rothko

Viena, fins al 30 de juny

Per primera vegada a Àustria, el Kunsthistorisches Museum ofereix una exposició monogràficament dedicada a Mark Rothko, un dels noms fonamentals de l'expressionisme abstracte

que és reconegut sobretot per les seves grans teles, quadres amb predominança d'uns pocs colors, rics en matisos, que es distribueixen l'espai en formes rectangular però sense cap tipus de regularitat apriorística. Un dels punts forts de la present exposició, amb tot, rau en la presentació de la seva trajectòria, des d'un figurativisme simbòlic als anys 30 -que recorda al del fauvisme- al descobriment del seu llenguatge propi, ja als 50 i 60, amb obres exemptes de qualsevol indici de representació. Com si fossin grans portes, finestres o obertures a una altra dimensió, els colors permeten a l'espectador confrontar-se amb sentiments subjacents a la vida conscient. En una carta dirigida en 1954 a Katharina Ku, constatava Rothko un dels perills inherents a la seva particular manera de pintar: "Com que les meves imatges són grans, acolorides i sense marc, i com que les parets dels museus solen ser immenses i formidables, hi ha el perill que les imatges es relacionin com a zones decoratives de les parets. Aquesta seria una distorsió del seu significat, ja que les imatges són íntimes i intenses, i són el contrari d’allò que és decoratiu". A la meravellosa web amb que la important pinacoteca presenta aquesta mostra fonamental -visitable fins al 30 de juny- podem trobar tota mena de materials, que permeten contextualitzar la creativitat de Rothko i entendre la seva evolució i propòsits. Allà es recullen, també, extractes d'una entrevista en què manifesta sense embuts la intensitat i espiritualitat de l'experiència creadora i sacrificial, oferta amb fins taumatúrgics a l'espectador. "M'interessa només expressar emocions humanes bàsiques: tragèdia, èxtasi, perdició, etc., i el fet que moltes persones es trenquin i plorin quan s'enfronten a les meves imatges mostra que comunico aquestes emocions humanes bàsiques (...) La gent que plora davant les meves imatges te la mateixa experiència religiosa que vaig tenir quan les vaig pintar. Si, per contra -com vostè diu- només es sent moguda per les relacions de color, llavors es perd l’essencial!".

diane arbus: in the beginning

Londres, fins al 6 de maig

La mirada de Diane Arbus ha estat celebrada per la seva aguda capacitat per captar els matisos psicològics dels individus retratats. Colant-se en el dia a dia de persones, parelles o grups, va plasmar la vida íntima dels seus conciutadans.

Va ser Arbus una artista essencialment novaiorquesa, i de fet el Metropolitan Museum de Nova York és responsable de la present mostra. Com expliquen els organitzadors, ella "va fer la majoria de les seves fotografies a la ciutat de Nova York, on va néixer i va morir, i va treballar a llocs com Times Square, Lower East Side i Coney Island. Les seves fotografies de nens i individus excèntrics, parelles i artistes circenses, imitadores femenines i compradors de midtown són algunes de les obres d'art més íntimes, sorprenents i inquietants del segle XX". En la present exposició es mostren més de 100 fotografies, “la majoria de les quals són exemplars vintage realitzats per l'artista, extrets de l'Arxiu Diane Arbus al Metropolitan Museum of Art de Nova York. Més de dos terços d’aquestes fotografies -precisen- no s’han vist mai abans al Regne Unit”.

DOISNEAU ET LA MUSIQUE

París, fins al 5 de maig

El costumisme de Robert Doisneau s'ha celebrat en estampes de només aparent espontaneïtat, en què la vida es desplega amb una naturalitat entranyable.

Com si en efecte el temps s'hagués aturat d'improvís, o l'espectador estigués mirant a través d'un visor des d'un altre indret, aliè al fluir dels elements aquí plasmats. L'artifici rau en la manca d'artifici, en la presència sense filtre de la quotidianitat, fixada per sempre en un suport que assimilem a la pròpia memòria. D'entre les activitats o divertiments més populars -i que òbviament presenten aquesta "només aparent" naturalitat- és la interpretació musical, eix temàtic de l'exposició que fins a final de mes pot contemplar-se en la Philharmonie de Paris. Però a més de les previsibles captacions de la realitat quotidiana -músics de carrer o estances en què habita algun instrument- el visitant admirarà els retrats realitzats a artistes com Julie Greco o l'enginyer i compositor Pierre Schaeffer, pare de l'anomenada "música concreta", qui va voler mostrar la porositat de les fronteres entre la música (tradicionalment elaborada, elevada, requerida d'educació) i el considerat com a soroll (so circumdant, involuntari, no significatiu). La confluència de perspectives diferents sobre el fet musical -diferentment fixades en les instantànies de Doisneau- fa d'aquesta exposició un must per als amants de les arts.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: