El Concertgebouw d'Amsterdam, un dels escenaris amb més història del vell continent, sembla decidit aquest estiu a reincidir en el nostre apartat de recomanacions.

No es van conformar amb oferir-nos un juliol meravellosament trufat d'esdeveniments, gairebé a manera de Festival -es parla merament de Summer Nights, durant dos mesos, amb un patrocinador comú- que convidaven a una escapada a la ciutat dels canals. Es pot dir que aquest mes supera fins i tot el precedent. Ja el 3 d'agost s'ha programat un esdeveniment pianístic de primer ordre centrat en Mozart i Beethoven -amb dues obres com dos sols, el Concert núm. 21 do major, Kv 467 i el Concert núm. 4 en sol major, op. 58, respectivament- que l'especialista en música antiga Ronald Brautigam interpretarà, al costat de la Kölner Academie. En format cambrístic, molt recomanable així mateix és el concert del Armida Quartet, l'11 d'agost, que presentarà obres de l'últim Beethoven, mestre absolut del gènere del quartet de corda, així com un dels quartets "Prusians" de Mozart i el fantàstic quartet que va compondre Smetana a títol biogràfic, "de la meva vida". Imprescindible, o com a mínim molt desitjable la sessió intensament bachiana del 15 d'agost amb la Isabelle Faust i el seu Stradivarius, a més de l'acompanyament de l'Akademie für Alte Musik, un dels millors conjunts d'època dels últims temps. . I, no obstant això, el dubte més gran -en relació a la programació del Concertgebouw a l'agost- resideix en la recomanació de només una de les dues vetllades dedicades a Gustav Mahler. D'una banda, destaquem la qual protagonitza la Mahler Jugendorchester, amb la Cinquena simfonia com a plat fort (el 28 d'agost), interpretada després d'una primera part que s'obrirà amb el Preludi de Tristan i Isolda i en la qual Gautier Capuçon tocarà el Concert per a violoncel núm. 1 de Shostakovich, tot això sota la direcció de Lorenzo Viotti. L'endemà (29 d'agost), tindrà lloc l'altra proposta mahleriana que recomanem. L'elecció no és senzilla, ja que tan bona pot ser una opció com l'altra, i els més fanàtics -un servidor- segurament assistirien a les dues. A la segona data precisada, l'obra central no és altra que l'enorme Setena simfonia dirigida per Daniele Gatti, al capdavant del conjunt local, la Royal Concertgebouw Orchestra. Conjunt d'una fiabilitat més que garantida, a l'hora d'atacar aquest monument sonor, que per si fos poc es complementa amb dues peces d'Anton Webern, un dels compositors més avançats de la seva època i reconegut membre de la segona escola de Viena, que va rebre la influència de Gustav Mahler.

LLEGIR MÉS

El complex cultural conegut com Barbican acull fins al 2 de setembre una doble exposició -dos exposicions fotogràfiques, en paral·lel

- dedicades a Dorotea Lange i Vanessa Winship. La primera, coneguda sobretot per les imatges preses durant la gran depressió, es va fer un nom al món de la fotografia documental -sent de fet una de les fundadores del gènere- en relatar amb la seva càmera les situacions d'injustícia. Una dona forta, que va viure alguns dels anys més durs i "va utilitzar la seva càmera com una eina política per aportar llum" a manera de denúncia, per a la millora de les condicions de vida dels homes i dones de la seva època. D'altra banda, en l'exposició de Vanessa Winship trobem una visió actual, amb més de 150 imatges, de la fragilitat dels -anomenats- “paisatges humans”. La fotògrafa, guardonada amb el premi Henri Cartier-Bresson, explora en l'exposició And Time Folds la manera com els éssers humans realitzen aquelles marques -conscients o no- que Lacan va denominar significants a través de la simptomàtica necessitat de la memòria. Memòria realitzada amb trets externs, fins i tot epidèrmics -tatuatges, per exemple- que busquen revelar algun tipus d'essència indeleble, resistent a les fluctuacions i en definitiva al pas del temps. La transcendència d’allò passatger va de la mà de la vivència de la immediatesa, de vegades mitjançant declaracions solemnes -pautes vitals que el propi subjecte desconeix o difícilment aconsegueix aplicar- però que, en qualsevol cas, la càmera fotogràfica fixa.

LLEGIR MÉS

Els quadres de Magritte han estat contemplats com endevinalles, interrogacions visualment formulades que conviden l'espectador a prendre consciència de la seva habitual forma de dirigir-se i concebre a la realitat.

És sabut que la qüestió de la mirada és fonamental a l'art surrealista. Podem recordar -per posar un sol exemple- el manifest que van segellar Luis Buñuel i Salvador Dalí el 1929, amb la creació del curtmetratge Un chien andalou i la mítica escena de l’ull esquinçat, desagradable imatge que, en efecte, queda a la retina com paradoxa: símptoma d’una visió impossibilitada, constitutiva d'una altra visió qualitativament diferent. Una apercepció amb reminiscències mítiques, paradigma de la saviesa tràgica d'Èdip. En l'exposició que dedica a Magritte al MoMA de San Francisco es poden contemplar algunes de les seves creacions més emblemàtiques, realitzades al llarg de les dècades dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, en la seva època de maduresa creativa. Podran veure’s més de 70 obres d'art, organitzades en nou àrees temàtiques. El caràcter icònic, pràcticament naïve de molts d'aquests quadres contrasta amb allò que s'oculta. Són imatges que aconsegueixen traslladar l'enigma, xiuxiuejar veritats crítiques sense desvetllar-les, és a dir, sense simplificar el profund cabal de les seves implicacions callades.

LLEGIR MÉS