Leonidas Kavakos és un violinista tan absolutament sobri -gairebé glacial, en la seva posada en escena- que un diria que és aliè a tot. Toca com si no hi hagués públic, eventualment amb un posat d'indiferència.

I no obstant això és capaç d'extreure del seu instrument antic -l’Stradivarius ‘Willemotte’, de 1734- excel·lentment articulats, aconseguint que la música flueixi amb gran naturalitat i es traslladi així a l'auditori. Per no pocs melòmans és el Concert per a violí de Johannes Brahms una obra total: a més de la inspirada confecció dels seus temes, i la intel·ligència amb què es desenvolupen, conté passatges virtuosos, intensitat orquestral, referències al folklore... Una obra perfectament tancada sobre sí en els seus tres moviments; moviments dispars però vinculats per una fogositat que s'espera que aflori, matisada, en la lectura de la Orquestra Simfònica de Londres, sota la direcció de Simon Rattle. L'esdeveniment es completa amb composicions de Claude Debussy i George Enescu, rarament programades en una mateixa vetllada. La primera, evocadora d'imatges a partir del color, la segona propera en esperit als ritmes populars. Elements que sembla anticipar, reunits, aquella peça concertant.

LLEGIR MÉS

El Chiaroscuro Quartet, amb la violinista Alina Ibragimova al capdavant, és un dels conjunts de cambra més interessants del moment. Si la violinista ens ha delectat en diverses ocasions com a solista (amb la interpretació, per exemple, de les Sonates i Partites de Bach),

demostrant una precisió cridanera i una sonoritat encomiable, rica en matisos -la que extreu del seu instrument, un Anselmo Bellosio de 1775, cortesia de Georg von Opel- certament com a líder del conjunt ratifica la gosadia i l'expressivitat que el seu posat, d'altra banda modest, no permet predir. O si. Perquè, de fet, el Chiaroscuro Quartet ja va tenir un èxit inqüestionable a l'Auditori de Barcelona, tocant Beethoven i una transcripció del Concert per a piano núm. 12 de Mozart amb del mateix solista. Es tracta de Kristian Bezuidenhout, intèrpret que ha gravat una quantitat ingent de discos amb la discogràfica Harmonia Mundi, i que es caracteritza pel preciosisme i l'espontània delicadesa de les seves lectures, que tendeixen a basar-se en criteris historicistes. En l'ocasió s'enfrontarà, però, a un dels compositors tòpicament considerats romàntics, com Robert Schumann, després que s'hagin interpretat el primer dels Razumovsky i peces per a piano del romàntic més clàssic (o fins i tot Barroc) com va ser Felix Mendelssohn, autor de peces per a piano que eloqüentment va titular "Cançons sense paraules". Interessant pot resultar el fet de presenciar aquella altra recerca de l'expressió musical per Bezuidenhout, aliena als ritmes galants i l'equilibri pròpiament clàssic. Una peça, el quintet amb piano, que desborda passió, en cadascun dels seus moviments, sent especialment emotiu el lent (In modo d'una marcia. Un poco largamente), en què el compositor alemany camina pel filferro del minimalisme per crear una melodia que amenaça amb instal·lar-se per sempre més a la memòria de l’oient.

LLEGIR MÉS

Camille Corot passa per ser un dels mestres del realisme, reconegut sobretot pel seu interès de reproduir la natura a l'aire lliure, per la captació dels matisos lumínics que l'Impressionisme explotarà, aplicant moviment a les estampes.

Però a més d'aquesta representació dels exteriors Corot fou un hàbil retratista. L'art del retrat és l'art de la interioritat, que permet traslluir la personalitat o donar a entendre la psicologia (real o no) de la persona, comunicada a partir dels seus trets externs. La National Gallery de Washington ofereix una interessant mostra amb 45 pintures, creades entre la dècada dels 30 i dels 70 del segle XIX, i organitzades en 3 grans seccions: figures vestides, nus, i escenes al·legòriques d'estudi. S'aprecia el poder d'una pinzellada que crea volum, a partir de la gestió conscient de llums i ombres, procediment que influirà de forma molt evident en l'obra Cézanne, però també de Braque i, per tant, Picasso.

LLEGIR MÉS

Ribera: Art of Violence és un títol premeditadament excessiu. De fet, l'espectador dels nostres temps no trobarà cap rastre d'aquella ultra-violència, que algunes obres cinematogràfiques despleguen amb fins més o menys artístics -

-a voltes de forma obertament gratuïta- ni tampoc és probable que es desperti la morbositat que atien les xarxes socials en proposar continguts al límit del mal gust, i que no poques vegades es tornen virals. Allò que sí trobarà en aquesta exposició és una excel·lent mostra de la representació sense filtres de l'agressivitat que traspuen certes obres de la tradició occidental, per part del pintor que ha estat saludat com hereu del inigualat Caravaggio. Retrobem en efecte una tensió extrema en molts dels seus quadres, de temàtica religiosa (“representacions violentes de sants y pecadors. Ribera ha estat històricament etiquetat como sàdic per a la seva plasmació del dolor y del patiment humà”), però evitant l'extrem de la ruptura, és a dir, sense arribar a despertar en l'espectador una repulsió que el desconnectaria de la història efectivament representada. Com és sabut, el barroc no estalvia en mitjans per portar la expressivitat fins al paroxisme del que és significatiu, aplicant fins i tot recursos com el trompe l'oeuil que confonen la visió, i fan dubtar del que realment està sent vist (com a real / representat ). Aquí el que es mostra és cruesa, en quadres com a El martiri de Sant Bartomeu, amb una pinzellada generosa en colors i prenyada de dinamisme, que recorda a la d'altres il·lustres per la seva manera de fixar i vivificar les escenes que representa. El The Guardian va escriure d'aquesta exposició: "demostra d’una vegada per totes que Jusepe [sic] Ribera pertany a la mateixa estirp que Caravaggio y Rembrandt”. Podríem afegir a Peter Paul Rubens, només cal pensar al seu Saturn devorant un fill.

LLEGIR MÉS