Les posades en escena de l'òpera de Zuric són reconegudes pel seu atreviment, per la sacsejada visual que susciten en l'espectador. Amb un llenguatge acostumadament transgressor, eviten la complaença o el conservadorisme que alguns creuen vinculat al consum d'aquesta forma d'art. La prova que aquest

tractament és pertinent el trobem en el fet que tampoc totes les obres van acariciar les consciències dels seus coetanis, en veure la llum. De forma paradigmàtica, si una òpera interpel·la i qüestiona allò moralment acceptat des de la seva estrena, aquesta el Don Giovanni de Wolfgang A. Mozart. Com se sap, va tenir una repercussió més important durant el romanticisme que a l'època de vida del seu compositor. El clarobscur que des de l'obertura predomina permet la proliferació de desdoblaments i ambigüitats fascinants -relatives a la gestió de l'eros i del thanatos- que el salzburguès va saber il·lustrar amb un mestratge inigualat. Provocadora i cruel com el Cosí fan tutte, dinàmica i enginyosa com Le Nozze di figaro, probablement és el Don Giovanni l'òpera més complexa i innovadora del seu segle. Sota la direcció musical de Jordan de Souza, la producció de Sebastian Baumgarten vol ser -adverteixen els organitzadors- obertament subversiva. L'ús de la tecnologia digital augmenta les possibilitats de transformació del seductor, que és sempre aquell que l'altra desitja que sigui, com ja va ensenyar el personatge de Joy a la seqüela de Blade Runner. La diferència és que Don Giovanni és carnal, absolutament analògic, i posa en joc la resta de personatges amb una passió que genera tant menyspreu com atracció. Això sí, el seu gust per la immediatesa, aquell “erotisme musical” que ja va referir Søren Kierkegaard, és vehiculat a través d'un llenguatge que la sensibilitat del segle XXI no pot no reconèixer com a propi.

LLEGIR MÉS

Dues darreres setmanes per gaudir de l'exposició que el Musée du Jardin de Luxembourg dedica a la fotògrafa Vivian Maier (Nova York, 1926 – Chicago, 2009). Una mostra que compta amb 278 fotografies, inclosos 142 arxius inèdits de la seva obra, caracteritzada per una meravellosa capacitat per a l'observació,

que emmarca amb un gust exquisit l’escena, augmentant-ne la significació del que és representat. El descobriment de materials inèdits per part John Maloof va reubicar completament aquesta artista en la història de la fotografia. Maier mai no va ser professional de la fotografia -es va dedicar a l'atenció i l'educació de nens- però 100.000 negatius i més de 2.700 pel·lícules més tard es pot dir que és un nom de referència, com subratlla l'exposició a París. El visitant de la mostra l'acompanya pels carrers de Nova York o Chicago a la dècada dels 50 i 60. Amb els ulls en alerta, captura les vibracions de la ciutat en moviment i es demora en els intersticis d'un món en moviment per capturar allò essencial, amb prou feines indiferent o inexistent per a la majoria de transeünts: la tendresa d'una parella, la noblesa de la mirada d'una dona o el rostre danyat per la misèria, que revelen la fragilitat que habita a l'ésser humà. Tot desfila davant seu i ho enregistra, mentre porta de la mà nens que no són seus, en la seva tasca de mainadera. Tot passa entre la comèdia i la tragèdia, el carrer és el teatre en què els éssers humans exerceixen sense saber-ho una funció.

LLEGIR MÉS

Últimes setmanes per visitar la transgressora proposta That's not Mi! de la creadora escocesa Rachel Maclean, l'obra de la qual ha passat per la National Gallery i la Tate a Londres, així com per la Biennal de Venècia de 2017 com a representant d'Escòcia. La intervenció que es pot descobrir a la galeria

de Riding House Street és el clímax -i la consecució- del projecte “Mimi”, la primera pel·lícula completament animada de l'artista, projectada al Festival de Cinema de Londres de l'octubre passat. A la Josh Lilley Gallery el que el visitant descobrirà -entre altres obres- és una sèrie de frenètiques i inquietants representacions de la protagonista d'aquesta ficció, que apareix sent sempre una altra -a l'acte mateix de fixar la seva imatge de cara al públic. Una paradoxa absolutament quotidiana a les xarxes socials, fins i tot si tendeix a passar inadvertida. El llenguatge de Maclean és explícit i fins i tot agressiu -també obertament kitsch, en certs moments- la qual cosa pretén agitar l'espectador i treure'l de la seva zona de confort. Per descomptat, també es planteja l’extrem contrari: la possibilitat d’una repetició perfectament controlada de la imatge gràcies a la impressió 3D. Tecnologies que ens apropen i ens allunyen en l'esforç per comprendre la realitat humana, i que l'artista convoca de manera no gens ingènua, ni tampoc com una mera celebració del progrés.

LLEGIR MÉS