Intèrprets veterans i venerats, amb una trajectòria extensa i destacats per la seva presència en alguns dels episodis fonamentals de la història recent, el violoncel·lista

Yo-Yo Ma (que va tocar en la presa de possessió de Barack Obama, per exemple) i el director Riccardo Muti (Premi Príncep d’Astúries 2011) s’enfrontaran al repertori exigent i ambiciós, en què les composicions a gran escala de Shostakóvich i Prokófiev comparteixen protagonisme. El caràcter taciturn del primer es mostra especialment expansiu en el Concert per a violoncel núm. 2, mentre que la Simfonia núm. 3 de Prokófiev és un exercici fastuós de dinàmiques i colorit orquestral, que exigirà les millors virtuts de la Chicago Symphony Orchestra, una de les més importants dels Estats Units.

LLEGIR MÉS

La Freiburger Barockorchester, que durant els últims anys hem tingut la sort de poder escoltar al Palau de la Música

(el mes passat, sense anar més lluny, juntament amb Matthias Goerne i Juan de la Rubia) ha dissenyat un programa de gran interès centrat en alguns dels principals artífexs del classicisme, juntament amb el pianofortista Kristian Bezuidenhout, especialista en l’obra mozartiana. A més d’una simfonia de Haydn, es podrà gaudir d’una composició d’un dels fills de Bach, Johann Christian, potser el més influent en Mozart, de qui va ser amic. La figura del salzburguès, amb tot, destaca per damunt dels seus mestres (entre els quals també es troba, per descomptat, Haydn). En aquest sentit, els dos concerts per a piano programats en l’ocasió, malgrat ser concerts de joventut ―no pertanyen a la inigualada sèrie final― destaquen per la riquesa del seu entramat melòdic, que com a tret característic fa l’efecte de ser summament fluid en els diàlegs entre l’instrument solista i conjunt. El Concert per a piano núm. 9 en mi bemoll major, anomenat Jeunehomme (en honor a la jove Mademoiselle, una celebrada pianista amb aquest cognom), alterna passatges de dinamisme revoltós amb un moviment central, l’Andantino, en què s’anticipen les pàgines més fosques del mateix compositor. No menys creatiu i fascinant és el Concert per a piano núm. 17 en sol major, que en la versió de Bezuidenhout i la Freiburger Barockorchester promet traslladar l’oient per camins d’una expressivitat difícilment igualada pels seus contemporanis. No deixa de sorprendre que aquesta música ―que ens arriba avui com a absolutament natural, espontània― pogués, durant l’època de l’equilibri i la proporció, el classicisme, sortir-se de la praxi habitual i sonar massa exigent per a molts oients. Hi ha una cosa certa: el caràcter jocós de Mozart transcendeix el temps i té la màgica capacitat per induir emocions o canalitzar estats d’ànim.

LLEGIR MÉS

Paul Cézanne és, juntament amb Van Gogh i Gauguin, un dels pintors més influents en les avantguardes. Tots ells van canviar la manera de representar l’espai i la figura,

i van deixar enrere l’ordre acadèmic, que els impressionismes ja havien qüestionat. En el seu vessant de retratista, Cézanne aplica la mateixa manera de compondre el volum, a partir de facetes de tonalitats diverses. La realitat de la imatge reproduïda la recompon l’espectador, qui porta el segell de realisme que en la tela s’intueix com a desfiguració. Per això la present exposició, la primera dedicada exclusivament als retrats de Cézanne, resulta especialment interessant. A la National Gallery of Art de Washington, fins al 8 de juliol, es mostren unes seixanta obres, en les quals apareixen coneguts i amics del pintor, qui no realitzava aquest tipus d’obra per encàrrec. Potser per això, més enllà de la reproducció de l’aparença, la pintura de Cézanne ofereix un accés privilegiat al caràcter dels seus models.

LLEGIR MÉS

Conèixer la història del nostre continent, fins i tot en els seus moments més sinistres i vergonyants, és el mínim ―gairebé una obligació moral― si es vol evitar repetir-la.

El drama de l’Holocaust, i la consegüent depuració de responsabilitats dels que van perpetrar crims en contra de la humanitat, permet abismar-se en la dimensió més inacceptable ―per inhumana― de la naturalesa humana. Les societats madures són aquelles en les quals els individus no giren l’esquena a l’horror, sinó que el contemplen amb una actitud d’empatitzar amb les víctimes. Una mirada que es contraposa diametralment a la de la pura morbositat; que és la que observa la mort aliena amb curiositat, com a cosa que desperta l’interès des del més ferm descompromís. Fins al dia 1 de juliol, el NS-Dokumentationszentrum (Centre de Documentació sobre el Nacionalsocialisme de Colònia) presenta materials que il·lustren la vida d’Anna Frank en el context de la República de Weimar, durant l’apogeu del nacionalsocialisme i les fatídiques conseqüències que va suposar per a una gran part de la població. A l’imaginari popular, Anne Frank és coneguda pel diari que va començar a escriure l’any 1942. És la noia sensible i intel·ligent que reflexiona sobre unes circumstàncies difícilment expressables a través de paraules. La seva mirada innocent repercuteix en el lector d’una manera insòlita, ja que assisteix al relat de fets el final tràgic dels quals ja coneix, però que són ignorats d’inici per la seva autora: “Per algú com jo és una sensació molt estranya escriure un diari. No només perquè mai he escrit, sinó perquè tinc la impressió que més tard ni a jo ni a cap altra persona li interessaran les confidències d’una col·legiala de tretze anys”.

LLEGIR MÉS