Agenda cultural món maig 2019
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 05 / 19
Bach Evolution
Londres, 1 de maig
Un concert, "Bach Evolution", que en realitat són tres, doncs conflueixen les propostes d'artistes molt celebrats darrerament per la seva visionària actualització de la música del compositor alemany. Molt evident és el cas del violoncel·lista Peter Gregson, autor d'una revisitació electrònica de la sèrie de sis suites per al seu instrument, que és adaptat per mitjans electrònics, gràcies a l'ús de sintetitzadors i monstres digitals. A partir de loops i transformacions melòdiques que aposten descaradament pel minimalisme -en la línia del que va fer per Max Richter amb Vivaldi Recomposed- aconsegueixen que aquella íntima reverberació transcendeixi la seva època. Més afí al patró clàssic, però absolutament atent a la sensibilitat contemporània, Vikingur Ólafsson és l'autor d'un disc dedicat a Bach que ha rebut importants guardons. El tacte exquisit del seu pianisme presentifica a un Bach atemporal. Finalment, el tercer participant d'aquesta vetllada imprescindible -esperem que es repeteixi en altres ciutats- és l'artista de música electrònica Clark, que debutarà en la seva intervenció sobre la música de Bach, la qual cosa en si mateix suposa un al·licient a prendre en consideració.
Freiburger Barockorchester
Berlin, 13 de maig
La Freiburger Barockorchester és potser el conjunt de música antiga més en forma dels últims lustres, i René Jacobs el director amb el qual ha aconseguit una reputació incontestable,
gravant discos multipremiats i provocant vetllades de gratificant plenitud en espectadors de tot el món, inclosos els del Palau de la Música Catalana. En ser el seu repertori prioritàriament barroc -com suggereix el nom de la formació- o en ocasions clàssic, sens dubte suposa tot un repte enfrontar-se a una de les composicions més furioses de Beethoven que fet i fet -o, millor, ja d'inici- es diu religiosa. La Missa solemnis en re major, op.123, incorpora arravataments febrils, en què el cor -en aquesta ocasió, el meravellós RIAS Kammerchor- sembla contagiar-se de l'electricitat dels instrumentistes i la tensió es respira sense solució de continuïtat, modulant-se al llarg dels diferents moments de la litúrgia.
CUARTETO CASALS: MOZART, BARTÓK AND BEETHOVEN
Amsterdam, 23 i 25 de maig
El reconeixement internacional del Quartet Casals, tantes vegades ressaltat, es confirma una vegada més en un dels escenaris més històrics del planeta de la música clàssica, amb la programació de tres exigents i meravelloses composicions,
obra de Mozart, Bartók i Beethoven (previsiblement interpretats en aquest ordre, amb una pausa entre els dos últims). L'excel·lent entesa entre els músics del conjunt, la vehemència matisada dels seus atacs -en suma, un grau de compromís i passió que poques vegades s'aprecia en directe- permetran delinear l'evolució d'un llenguatge compositiu especialment contrastat entre Mozart i Bartók, creadors que assoleixen l'equilibri per mitjans molt diversos, per a ser completats per la vibrant atemporalitat de la música de Beethoven, que en el primer de la sèrie dels seus cuartets dedicats al Comte Razumovski, ambaixador de Rússia a Viena, segella a foc un vincle entre passat i futur, transcendint el primer i esbossant amb pinzellades lleugeres el futur de la composició, amb una radicalitat que s'intueix entre línies.
Saint Etienne: Tiger Bay
Londres, 22 de maig
Pop electrònic gustosament fàcil, que desperta la nostàlgia dels contemporanis del seu sorgiment i èxit, en paral·lel al del Britpop. Es compleixen 25 anys des de l'aparició de Tiger Bay,
tercer àlbum de la banda, que va suposar un punt d’inflexió per alguns dels que ara ronden els 40, i que en aquella època podien perdre’s en nits llarguíssimes, pistes de ball, trobades a ciutats foranes... amb el comú denominador de la despreocupació. També a Festivals d'estiu, com el de Benicàssim 98. Des de la distància l'oient potser no vibri igual, ni "gairebé" es reconegui en aquella mateixa música, circumstància en si mateixa interessant. La veu de Sarah Cracknell torna, fantasmal i deliciosa, i els ritmes previsibles al costat de la London Contemporary Orchestra suposen una seriosa amenaça al present, obrint la possibilitat de rememoració d'una celebració immemorial, mai del tot oblidada. No hi ha major artifici que l'aparença de lleugeresa. Encobreix sentiments, que eventualment colpegen, sempre a traïció.
Berlioz
Madrid, 8 de maig
L'opulència de colors i emocions, el sentit del drama i la passió que aflora en la música d'Héctor Berlioz, requereix una orquestra familiaritzada amb el seu llenguatge compositiu, com és l'Orquestra Filharmònica de la Ràdio de França.
La Simfonia fantàstica, paradigmàticament, posa a prova a músics i oients, que es veuen transportats a realitats de somni en què la imaginació sonora es desferma, prolífica en l'exploració dels timbres de la nombrosa orquestra. L’altre compositor programat, fonamentalment romàntic -fins i tot si en algunes obres tracta de sortir-se del seu element, la qual cosa redunda precisament al pathos romàntic- Jan Sibelius va possibilitar amb el seu Concert per a violí cotes d'expressivitat poques vegades assolides. La solitud de la corda, que la perfecta afinació de Hillary Hahn protagonitzarà, refulgeix amb una obstinació que commou, enfrontada a masses de so que tendeixen a ser vinculades a la immensitat de la natura nòrdica. L'enfrontament de l'individu amb la dimensió inabordable, que així mateix troba al seu interior, no només és un tema predilecte dels artistes romàntics. Encara avui, una peça com la de Sibelius enarbora la magnífica insignificança de l'ésser humà, amb una bellesa que desarma.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 05 / 19
Balthus
Madrid, fins al 26 de maig
La recerca de la bellesa en la quotidianitat, en la naturalitat nua de models habitualment femenins, que, amb tot -va explicar Balthus- no pretenen despertar la pulsió eròtica. El pintor es va confessar enamorat de la vida, i la bella lentitud que es percep als seus llenços -el temps gairebé detingut, bressolat sense crispació- escenifica la sublimació d'un anhel fonamental. Pot haver-hi quelcom inquietant -com un halo d'estranyesa que semblaria emparentar-lo amb el surrealisme- però la veritat és que la veneració del món oriental, la cosmovisió respectuosa amb el medi circumdant i la plena presència d'éssers vius s’acostumen a manifestar sense estridències. A la Galeria Thyssen-Bornemisza, fins al dia 26, s’exhibeix un nombre d'obres considerable (tenint en compte que la producció de Balthus no és especialment nombrosa), pertanyents a diferents èpoques, la qual cosa permet traçar un itinerari de la seva pròpia evolució.
Implicit Tensions: Mapplethorpe Now
Nova York, fins al 10 de juliol
Provocador i visceral, però també perfeccionista, va ser Robert Mapplethorpe un creador contundent, com s’evidencia en la transgressora realitat de les seves instantànies en blanc i negre,
que paradoxalment han esdevingut icòniques. L'exposició Implicit Tensions: Now Mapplethorpe, al Guggenheim de Nova York, mostra aquest intent de quadratura del cercle, que implica potenciar el trencament sense renunciar a l'equilibri visual. Expliquen, a propòsit de la seva exposició, "Mapplethorpe, un dels artistes nord-americans més apreciats i controvertits de l'última part del segle XX, és àmpliament conegut per imatges atrevides, que transgredeixen deliberadament els costums socials i pels debats de censura que es van produir a propòsit de la seva obra als Estats Units a finals dels 80 i principis dels 90. No obstant això, la força impulsora de la seva ètica com a artista reflecteix una vertadera obsessió per la perfecció, que va influir en el seu enfocament de cada un dels seus temes" .
Hammershøi, the master of danish painting
París, fins al 22 de juliol
"Mestre de la pintura danesa", diu el títol de la meravellosa exposició organitzada al museu Jacquemart-André de la capital francesa. Hammershøi és l'autor
de llenços generalment protagonitzats per dones, que donen l'esquena a l'espectador. Interioritats que es troben en interiors, voltes sobre si, en una solitud que condensa l'atenció, com si hi hagués algun tipus d'enigma per resoldre. La contemplació d'aquests éssers sumeix l'espectador en un estat de consciència diferent del quotidià. Són escenaris perfectament equilibrats, en què el neoclassicisme burgès de l'època daurada danesa no acaba de resplendir. Els quadres són finestres obertes a una forma d'oclusió paradoxal, que s'intueix sense cap tipus de discurs adoctrinador. Doncs realment no es plantegen enigmes, a la manera de Magritte, sent l'absència d'acció -de contingut identificable en aquells continents- precisament allò enigmàtic. Fins al mes de juliol es pot gaudir de la retrospectiva d'un pintor més i més reconegut, potser familiar per al públic barceloní. Una de les exposicions més memorables del CCCB, fa més de deu anys, posava la seva obra en relació amb la del cineasta Carl Theodor Dreyer, un altre danès egregi, responsable d'obres en què la interioritat humana s’escruta amb una intel·ligència infreqüent. La dialèctica entre exposició i ocultació, entre buit de sentit i contingut identificable, suposadament valuós, es trasllada sotto voce en les obres d’Hammershøi. En la seva forma de "no dir res" les figures representades obren la porta a l'abstracció, coronada per una sensació d’espectral ambigüitat..
Picasso: The late work
Postdam, fins al 16 de juny
L'obra tardana de Picasso és, potser, la menys coneguda. I no obstant això revela trets presents en èpoques anteriors, culminant magistralment la seva perpètua necessitat de transformar el llenguatge pictòric.
Això el porta a la simplificació essencial de les formes, sense perdre l'expressió figurativa. D'una banda, semblaria que l'abstracció batega a l'interior dels éssers retratats, però al mateix temps les seves respectives identitats -la brillantor de la mirada, els matisos de la cara o fins i tot els colorits estampats de les vestimentes que porten- traeixen aquesta tendència. Les obres que es mostren al Museu Barberini de Potdsam, procedents de la col·lecció privada de Jacqueline Picasso -algunes de les quals protagonitzades per ella mateixa- exhibeixen una fascinant síntesi entre la inventiva formal, amb els identificables jocs de desfiguració, i l'expressivitat d’un mestre que capta l'essència del retratat i la decanta amb una espontaneïtat sorprenent. Juntament amb algunes obres icòniques -un retrat de Jacqueline asseguda, mirada fixa, indesxifrable i intel·ligentíssima Esfinx- es poden contemplar altres mai abans exposades a Alemanya, i que certament seran difícils de retrobar als grans museus.
Dorothea Tanning
Londres, fins al 9 de juny
El nom de Dorothea Tanning pot no figurar entre els més coneguts del surrealisme , I no obstant això la seva obra pictòrica representa per a molts una sacsejada.
Una finestra oberta a allò inexplicable, a les connexions mai del tot atzaroses que la psique realitza quan no està sotmesa al mandat de la realitat-racional. L'exposició de la Tate Modern, organitzada juntament amb el Centre d'Art Reina Sofia de Madrid, reuneix 100 obres realitzades al llarg d'una carrera artística de dècades, "des de pintures enigmàtiques a escultures sinistres", precisen els organitzadors, recordant a més que "Tanning va voler pintar estats 'desconeguts però cognoscibles', suggerint que a la vida hi ha més del que l'ull percep".